ELS MITJONS FINESOS DE CRESPÓ

Aquesta història va passar fa divuit anys. En aquella època, jo estudiava a la Universitat de Leningrad.

Els edificis de la universitat eren a la part vella de la ciutat. La combinació d'aigua i pedra crea en aquest lloc una atmosfera especial, majestuosa. En aquestes circumstàncies es fa difícil ser un dropo, però jo me'n sortia.

Al món existeixen les ciències exactes. Per tant, també existeixen les inexactes. Entre les inexactes, em sembla que el primer lloc l'ocupa la filologia. O sigui que em vaig fer estudiant de la Facultat de Filologia.

Al cap d'una setmana, una noia prima amb sabates d'importació es va enamorar de mi. Es deia Àssia.

L'Àssia em va presentar els seus amics. Eren tots més grans: enginyers, periodistes, operadors de càmera. Fins i tot n'hi havia un que era encarregat d'una botiga. Anaven ben vestits. Els agradaven els restaurants i els viatges. Alguns tenien cotxe propi.

Llavors tots em semblaven misteriosos, forts i atractius. Volia formar part d'aquell cercle. Més endavant, molts d'ells van emigrar. Ara són jueus normals de mitjana edat.

La vida que portàvem exigia despeses importants. Normalment se'n feien càrrec els amics de l'Àssia. Això m'incomodava extraordinàriament.

Recordo que el Dr. Logovinski em va posar quatre rubles a la mà dissimuladament mentre l'Àssia demanava un taxi...

Les persones poden dividir-se en dues categories: els qui pregunten i els qui responen. Els qui fan preguntes i els qui responen enfadats, arrugant el front.

(Fragment de La maleta, de Sergei Dovlàtov. Barcelona: Labreu, 2010, p. 13-14)