Quan naixia se'm va entortolligar el cordó umbilical al coll, i vaig venir al món agitant els braços, incapaç de cridar i, per tant, d'agafar l'aire necessari per començar a viure fora del ventre matern, garrotat per allò mateix que fins aleshores m'havia auxiliat i m'havia donat vida. 
Mai no s'havia vist res semblant! 
I no tan sols perquè em mig escanyava. Perquè, a més a més, vaig néixer dins del sac amniòtic, aquella bossa translúcida en què m'havia desenvolupat dins l'úter. Molt abans que el meu cap, moll i del color rovell, aflorés entre la carn bategant de la mare mentre m'empenyia dolorosament per portar-me a aquest món, el sac amniòtic s'hauria d'haver esquinçat, Però, com per miracle, vaig sortir de la mare tancat encara en aquell globus elàstic de vida i vaig arribar al món d'una manera no gaire diferent de com ara el deixaré. Nedava dins d'un sac blau lletós de líquid amniòtic, movent les extremitats a batzegades, empenyent amb gestos inútils la membrana, mentre, per fora del sac, el cordó umbilical m'ocultava el cap com si fos una corona funerària. Jo feia moviments estranys i desesperats, com si estigués condemnat a veure sempre la vida a través d'una capa mucosa i fina, separat de la resta del món i de la resta de la meva vida per les coses que fins aleshores m'havien protegit. Va ser un espectacle curiós, el meu naixement, i encara ho és. [...]

La mare va guardar la membrana. Més endavant la va assecar, perquè diuen que el sac amniòtic que conté un nadó porta molt bona sort, que és la garantia que ni la criatura que hi neix ni el qui el conservi no s'ofegaran mai. La mare el volia guardar per donar-me'l quan jo fos gran, però com que al primer hivern de la vida vaig caure molt malalt de pneumònia, el va vendre a un mariner per poder comprar-me fruita. El mariner se'l va fer cosir a la jaqueta o, si més no, aquesta era, que va dir la mare, la seva intenció.

(Fragment de Mort d'un guia de riu, de Richard Flanagan. Barcelona: Raig Verd, 2015, p.4-6)

***

Quin sentit podem trobar en aquesta distribució tan injusta del talent entre els éssers humans? O en el fet que nou desenes parts dels éssers humans no aportin pràcticament res a l’avenç del coneixement, a les consecucions científiques i estètiques i als llegats excepcionals dels quals depèn la civilització? El llenguatge esbiaixat d’allò «políticament correcte» fa que sigui gairebé impossible debatre seriosament sobre natura i educació, i examinar imparcialment el grau d’herència genètica i els factors econòmics i socials que conformen les capacitats humanes. És evident que els elements materials, geogràfics, sociològics i històrics tenen un pes complex i potser irresistible. Al caos de l’Àfrica subsahariana o als barris degradats de les nostres ciutats, un infant amb prou feines sobreviu famèlic tant físicament com mentalment. Un altre floreix en un ambient ple de llibres i envoltat de les garanties higièniques de la bourgeoisie. L’escolarització assoleix un grau de desigualtat escandalós. Per a milions d’infants, l’ensenyament qualificat, les bases de la lectura i l’escriptura i del càlcul, l’accés a les arts i a les ciències és una utopia remota. Per als afortunats, és una llicència competitiva, un avantatge de l’entorn domèstic i de la prodigalitat econòmica que gairebé es dóna per descomptat. Quins punts en comú hi ha entre l’educació que s’ofereix als barris de barraques contaminats de l’Àfrica equatorial o de Bangladesh i el que els francesos encertadament anomenen les grandes écoles? Quantes noies, potencialment dotades, han estat, fins fa molt poc, excloses dels estudis de ciències i enginyeria a l’Occident tecnocràtic, o són relegades a una inèrcia servil, a una mena de lepra coercitiva en el món islàmic? La gana, la purdah, el gueto ortodox, les mesures asfixiants que predica el fonamentalisme patriarcal poden aturar el desplegament de la persona humana, siguin quines siguin les seves capacitats latents. Cal afegir-hi la sort o l’infortuni en la salut (condicionada per factors econòmics i socials) que exclou els homes i les dones de l’excel·lència. Les aspiracions ben fonamentades, l’accessibilitat a models culturals, els espais indispensables per a l’obsessió intel·lectual —aquella habitació pròpia que lloava Virginia Woolf— són encara, han estat des de fa molt de temps, les prerrogatives, sovint gelosament guardades, d’una elit.

Si s’acaben les catàstrofes polítiques i l’home deixa de matar, l’educació millorarà. Com més anirà, més criatures tindran accés a una escolarització decent, sigui quin sigui el seu entorn ètic o econòmic. L’assistència mèdica es va estenent i també arribarà als desfavorits i als pobres. Fins i tot a Somàlia. La tecnologia de la informació, la imatgeria electrònica, la difusió planetària de textos, música i gràfics permeten l’accés als recursos intel·lectuals, científics i artístics a una escala mai somiada fins ara. Si bé amb vacil·lacions, fins i tot el fonamentalisme i l’obscurantisme ignorant hauran d’acceptar els drets i les aspiracions de les dones. És impossible predir l’augment del talent humà que en resultarà, profetitzar el nombre de ratolins que començaran a rugir. Trotski va prometre que l’home mitjà superaria Aristòtil.

(Fragment de Fragments (d'un pergamí malmès pel foc), de Geroge Steiner. Barcelona: Arcàdia, 2015)

***

Ocupo la cel·la 16 d’un un bloc en què hi ha divuit presos polítics més. Aquí jo no tinc nom. Només soc un número en un expedient: K6,77. Una estructura de ferro molt petita arrambada a una paret serveix de llit. Una post molt petita arrambada a una altra paret fa de taula, i l’un i l’altra omplen del tot la diminuta cel·la.

En un extrem del corredor hi ha dues latrines, un lavabo amb només una pica i una dutxa per a quatre. I tot és obert, sense portes. A l’altre extrem, al costat de la meva cel·la, el corredor dona a un pati esquifit per fer exercici físic, on hi ha un cubell de les escombraries metàl·lic i una xarxa de tenniquoits i de voleibol tronada i penjada entre dos pals de ferro. En aquest espai, entre el pati de fer exercici i el bloc de cel·les, hi ha una porta de barrots de ferro que a la nit sempre està tancada amb clau. El bloc de cel·les i el pati estan rodejats de quatre murs dobles de pedra tan alts que tapen del tot la silueta dels arbres i dels edificis, que, si no quedessin amagats, ens deixarien entreveure la vida al món de fora.

Això és la Presó de Màxima Seguretat de Kamĩtĩ, una de les més grans de l’Àfrica. Està situada a prop de tres ciutats: Rũirũ, Kĩambu i Nairobi, i pràcticament al costat de la Universitat Kenyatta, però sembla ben bé que siguem a Mart. Estem completament aïllats de tot i de tothom, fins i tot dels presos condemnats dels altres pavellons, a excepció d’una brigada de guàrdies de presons molt ben entrenats i els seus superiors. [...]

El soroll de les botes s’acosta amenaçador. Sé que el guàrdia que fa la ronda no pot entrar a la meva cel·la —sempre la tanquen amb dos volts i les claus les guarden dins d’una capsa tancada també amb clau, que a les cinc del matí en punt el caporal en servei du a una caixa forta que hi ha en algun lloc de l’altre costat dels murs dobles—, però, naturalment, pot espiar l’interior de la cel·la per la finestreta rectangular i amb barrots de ferro que hi ha a la part superior de la porta. Per la finestra barrada només es pot veure la cara.

Els passos s’aturen. No em cal mirar per la porta per saber que el guàrdia em vigila. Ho sento als ossos. És un instint que es desenvolupa a la presó: l’astúcia de la presa caçada. M’ho prenc amb calma i a poc a poc giro els ulls cap a la porta. La cara del guàrdia omple tota la finestra: no havia vist mai res de tan sinistre i amenaçador com aquesta cara silenciosa sense tronc mirant-te a través dels barrots d’una cel·la de presó.

(Fragment de Lluitar amb el diable, de Ngũgĩ wa Thiong’o. Barcelona: Raig Verd, 2018, p. 19-20)

***