"- Qui és aquesta divina criatura, dona o deesa, que passa triomfant pel passeig de mar, més esvelta que els palmers, més gronxadissa que el Pacífic?

- És Turei "la Cortesana"

- Porta el sol dintre la pell; el corall no és més ferm que els seus llavis, ni les perles més blanques que les seves dents. Tots els tresors d'Oceania s'agermanen en ella. Camina com una reina i somriu com una fada. Va vestida amb una simple túnica de mussolina. Per joiells, la seva cabellera.

Si la més humil i amagada flor de carn maorí neix i creix per l'amor, Turei, esclat diví entre el jardí galant, mereixia d'ésser reina, "Reina de l'Amor".

Demaneu a qualsevulla maorí si Turei ha fet bé d'esdevenir cortesana. Ni un de sol no us dirà "no". Que nosaltres no hi estem d'acord? Ells somriuran. Ni vós ni jo no som prou per a judicar aquesta vella raó misteriosa! Taïtí tot sencer estima admirativament la seva cortesana. Ella porta a tota hora una enorme flor d'hibiscus entre els negres cabells. Flor roja i esclatant que ha esdevingut un símbol!

Aquesta Dama de les Camèlies maorí va interessar-me tot seguit. Ara té vint-i-tres anys, i va començar la seva "carrera" a catorze o quinze.

- És una vella cortesana- us diran; però si la veiéssiu restaríeu encantats com jo mateixa, com qualsevol mortal que amés sense prejudicis la bellesa.

"La Dama de l'Hibiscus", però, no s'assembla de res a l'heroïna de Dumas fill. En primer lloc, i sortosament per a ella, Taïtí no és París. En segon lloc -i no menys sortosament-, Turei és una dona sana i simple, sense complicacions malaltisses ni literàries. L'anècdota de Turei no és dramàtica. Els maorís saben viure dignament, serenament.

Però el més bell joiell de Turei és la seva maternitat. Turei té quatre fills, que li són més fills que els de moltes altres dones, puix que són d'ella i de ningú més; no tenen pare. Es diuen simplement Terè, Tetua, Pòria, Moana. Els veuríeu sans i bells com quatre àngels de Déu. El sol surt cada dia per a ella i a llur entorn (que és l'entorn mateix dels fills de pare i mare); els llacs són blaus i transparents; els peixos, argentats; el rierol, frasejador, i les planes, verdes i ombrejades. Al damunt de llurs testes innocents el cel austral és el més bell dels cels, i el gran Pacífic, immutable, serè, els apar com el límit atzurat del món.

Si més tard van a l'escola, ningú no els demanarà perquè no tenen pare, i quan arribarà per a ells i per a elles l'hora frisosa de l'amor, llur origen no serà cap obstacle. Els amants de Turei segurament l'han oblidada. Els homes blancs, els de raça superior, obliden fàcilment la dona que han estimat per uns mesos o uns dies. El gemec d'un infant, fill de llur goig, no destorbarà la pau de llurs consciències de civilitzats. Però no ens enternim. A Oceania això no engendra cap conflicte. Turei no seria pas una veritable maorí si no menyspreés els homes tot i apreciant l'amor. I ara, a l'hora de la decadència, Turei posseeix un tresor, l'únic que els seus amants li hagin llegat, quatre fills. A Europa, on els homes obliguen les pobres noies que tingueren la feblesa d'estimar-los, a destruir el fruit de llurs amors, això no fóra possible. Els honorables burgesos tancarien llurs portes, barrarien tots els camins a aquests quatre infants innocents. No perdonarien mai a una dona enamorada la gosadia d'ésser mare sense llur consentiment. Però a Oceania, com més fills, més honor i més joia. Totes les belles cabanes maorís -que per a més símbol hospitalari no tenen porta- es baden amb un somriure amic als quatre infants de Turei. Els maorís entenen la família en un sentit molt més ample i generós que nosaltres. Tots els homes són germans, i allò que és d'un, és de tots. Aquesta concepció de la societat tan predicada pels ideals comunistes i tan irrealitzable en el món civilitzat, és aquí simplement un fet.

Els infants mengen i dormen, juguen i es banyen amb joia inconscient entorn d'una graciosa cabana de bambú; sense preocupar-se del nom de llurs pares. mai de mai -n'he fet manta vegada l'experiència- no arribeu a conèixer quins són els fills adoptius i quins són els veritables. És per això que mentre a la vila el marquès de W. disputava la possessió de la cortesana al novel·lista C., els fills de Turei viuen en la joia perfecta de la natura riallera. Un arbre és més generós que uns fàbrica. L'infant s'arrapa al tronc amb braços i cames, s'enfila amb delit, i, aturant-se sota la frescor de les branques, cull una fruita i se la menja. Riu joiosament si, en baixar, una punxa li estripa el vestidet; es passeja triomfant lluint l'estrip, i si el vestit li fa nosa, el llença desdenyosament. Els pares adoptius no s'hi amoïnen. Si no hi ha diners per a comprar-ne un altre, anirà simplement despullat.

¿Compreneu per què Turei i tots els germans de Turei es riuen de nosaltres?; Compreneu per què ens esguarden indiferents i menyspreadors sense comprendre perquè ens delim pel correu de Califòrnia i el retard de qualsevol mixte ens inquieta?

Però tornem a la cortesana i el seu fill Terè, el més gran i més bell de tots quatre. Terè ja no és un veritable polinesi. És l'infant mimat i preferit de sa mare, i es sent de raça superior. Terè és el fruit del primer amor de Turei i, segons diuen, fill del sol home que hagi sabut plaure a la taïtiana. El pare, home de lletres d'un país veí, conegut i admirat, ha llegat al seu fill el seu orgull i el seu egoisme, i avui la mare cortesana segueix essent víctima dels mateixos defectes d'ahir. Abans el pare, ara el fill, però sempre la mateixa sang. L'infant és capriciós i exigent, i explota la feblesa materna. Els diners que Turei guanya tristament -ara és amiga de xofers i mariners de passatge- es converteixen en vestits i joguines. La sang del blanc exigeix quelcom més d'allò que pot oferir la natura.

Darrerament vaig trobar Turei en una botiga de modes (a Papeeté, naturalment, el sol indret oceànic francès on hi ha botigues de modes). La cortesana és encara un beutat, però una trista beutat, simplement. Portava el fill de la mà, i tota ella en resplendia. L'infant anava agençat com un burgeset, i sa mare n'estava encantada. A casa Madame B. hi ha una mica de tot: capells, vestits, sabates, cintes, mitges, joguines... Turei semblava admirada. El seu esguard avellutat es posava amb certa cobejança damunt els oripells temptadors i es tornava ple de melangia. (Havia estat la dona de molts blancs, i ells l'havien malvesada). Jo vaig adreçar-li un somriure, i la meva mà va posar-se damunt la testa de l'infant. Ella va dir-me:

- Com és de bonic, tot això!

- El teu fillet és més bonic -vaig respondre. Però, de sobte, va girar-me l'esquena i, dirigint-se a Madame B., va dir-li amargament:

- Oh! Madame, avui no vinc a comprar res. Vinc a pagar-li el jersei de seda de Terè.

- Ah! avui teniu diners, doncs? -va fer la dama.

- Mai no he estat tan pobra com ara. Els temps són ben dolents per a mi! No us dec res més?

- Res més, mademoiselle.

De sobte, l'infant es posà a cridar:

- Mamà! mamà! Compra'm un cavall!

- Però fill! Ahir vaig comprar-te un aeroplà (Terè el portava encara als braços).

- Mamà! -repeteix el fill bo i esguardant la mare autoritàriament- Vull un cavall!

La cortesana sospira, obre el moneder i compta els diners que hi porta. Torna a comptar altra vegada i amb recança compra el cavall al seu fill. Després surt de la botiga sense dir un mot, visiblement preocupada, però portant el seu fill de la mà amb arrogància.

I jo, què us diré? -escandalitzeu-vos si voleu- hauria volgut ésser l'amiga de Turei "la Cortesana". La seva amistat em seria més cara que l'amistat de les més opulentes veïnes del barri elegant, sensuals i mandroses. Llur honorabilitat viciosa em repugna més que el deshonor de la noi taïtiana, tan simple, tan graciosa, tan dignificada per la maternitat!"

(Del llibre Paradisos oceànics. Barcelona: La Sal edicions de les dones, 1988 [introducció de M. Aurèlia Capmany] facsímil de l'edició de 1930, p. 63-72)