"Devíem navegar prou lluny de qualsevol terra, perquè només vèiem aigua, aigua, sempre aigua, tan lluny com abastava el nostre esguard.

Res, ni ocells marins, ni sargassos, no feia pressentir la proximitat més o menys relativa d'una costa. Ramats compactes de gusos, o dofins del Caribe, voltaven el vaixell enjogassats. Feien el pallasso prop del vaixell com si sabessin -potser ho sabien- amb quin goig el nostre tediós esguard seguia els seus salts i capbussades acompanyats de gran xipolleig i temperi.

Inesperadament, vam poder fruir d'un gran espectacle. Lluny, molt lluny de nosaltres, es formà una mànega marina. Era un columna blanca, altíssima, que la distància ens feia semblar immòbil. Més tard, vam saber que el fenomen s'havia produït prop de la costa de Florida coincidint amb una onada gegant i un maretrèmol que va causar moltes víctimes.

Per nosaltres, despreocupats viatgers del Louqsor, navegant en onatges plàcids, allò no era sinó un lleuger passatemps que tot seguit vam oblidar.

Els sargassos flotaven ja en abundància al voltant del Louqsor. Ocells de grans ales dibuixaven majestuosos i amples cercles per l'espai. No vam trigar a atracar al moll de Pointe-à-Pitre. La maniobra es va fer a la matinada i la meva primera sensació me la va produir el silenci de les màquines. Aquest silenci sobtat havia fet de despertador. Em precipitava a l'ull de bou. Era la meva primera visió del tròpic. Un instant, restava sense respiració. El tròpic! Més tard, n'he conegut tots els inconvenients, tots els defectes, totes les tares, però aquella primera visió no l'oblidaré mai. Era com un somni enlluernador, com descórrer una cortina damunt un insospitat país de fades. El verd de la vegetació semblava pintat de nou, encara moll i lluent de vernís. En la transparència de l'aigua, immòbil, s'emmirallaven, amb una exactitud fascinadora, els rafals, les barraques i els arbres propers, el colorit del vestit dels indígenes que des del moll contemplaven el Louqsor i, sobretot, el cel, d'un blau refulgent, d'un blau d'esmalt. Tot era blau i verd dins i fora de l'aigua. Una flaire embriagadora de flors i de fruit venia de la terra propera. No es movia ni una fulla d'arbre, de manera que la visió prenia encara una aparença més perfecta de somni."

(Del llibre Memòries fins al 1935. Barcelona: Pòrtic, Col. Memòries 12, 1973, p. 573-574)

* * *

"Els primers dies d'estada a Papeete foren per a mi com una mena d'encanteri. El paisatge que podia contemplar des del balcó de la nostra habitació a l'hotel Tiaré semblava una pintura japonesa animada. L'hora millor per a fruir-ne era de bon matí quan les tonalitats del cel, de l'aigua i de l'illa veïna, la verda Eimeo, es presentaven més suaus, més matisades. L'aigua de la llacuna, amb prou feines tenyida d'una barreja de blau, de rosa, de groc, de verd, romania tan quieta com un mirall i en aquest mirall es reflectien els vaixells ancorats a la rada, els esponerosos arbres del ribatge, l'illa d'Eimeo amb la silueta torturada de les seves muntanyes, tot cap per avall, tan immòbil i silenciós com un somni. El silenci era encara absolut i en aquest gran silenci es destacaven, ací i allà, els cops de pagaia d'algun piragüer matinal que anava o venia de la pesca.

Més tard, la refulgència del sol destruïa aquesta harmonia, n'esborrava els matisos. Tres colors dominaven: el blau, el verd i el blanc absoluts.

Abans de les sis del matí, sentíem un discret truc a la porta de la cambra. Un cambrer indo-xinès entrava amb la safata del desdejuni: cafè amb llet, fruites naturals variades, pa torrat i mantega en conserva de Califòrnia o de Nova Zelanda, els dos grans països més propers a Taití, és a dir, a uns onze o dotze dies de vaixell. L'indo-xinès deia: "Bon dia", i es retirava sense fer cap mena de fressa ni emetre cap comentari sobre el temps, sobre les nostres primeres impressions de Taití, sobre l'assassinat o el suïcidi del passatger del Louqsor; caminava amb els peus descalços, era menut i graciós com una adolescent disfressada de noi, discret com un autòmat.

A Taití, i igualment a les altres illes de la Societat, dels serveis domèstics i de jardineria se n'encarregaven els asiàtics, algun negre o mulato, però mai un polinesi. El polinesi es mostrava radicalment independent. No suportava cap mena de feina que exigís puntualitat i obediència. S'estimava més no guanyar diners i ser amo de les pròpies accions. Treballava quan volia i com volia, cosa que li donava un aire de superioritat sobre el blanc amb el qual pactava algun cop: al qual mai no se sotmetia. Les dones practicaven l'amor lliure, però no es prostituïen. No es lliuraven a l'home blanc ni per interès ni per vanitat, sinó pel goig de fer l'amor. I si naixia un fill, el qual el pare blanc no reconeixia, de pares polinesis no li'n mancaven. Adoptar i amar un fill de pare desconegut era un honor i una joia per a els famílies del país.

Els homes no s'oposaven al lliure amor de les dones amb les quals s'ajuntaven i se separaven sense passar ni pel jutjat, ni per la vicaria. No tenien l'instint de possessió ni el mateix concepte de l'honor que els blancs.

Jo, tot això, ho vaig anar descobrint a poc a poc alhora que descobria la suficiència i la incultura de la majoria de funcionaris francesos i comerciants anglesos i americans que formaven l'"alta societat" de Papeete. Quan els blancs parlaven dels polinesis ho feien amb una aire de superioritat que jo no comprenia. Com més els coneixia a tots, i més hi pensava, més la meva simpatia es decantava devers la gent del país.

La meva idea dels polinesis, naturalment un poc superficial, era que havien arribat a un grau de civilització superior a la nostra, deixant de banda tot el que és ciència, mecànica, progrés material. Aquesta segona superioritat, els polinesis la reconeixien bo i esguardant-la amb una perfecta indiferència."

(Del llibre Memòries fins al 1935. Barcelona: Pòrtic, Col. Memòries 12, 1973, p. 601-602)