"El títol d'aquest llibre és simbòlic si el situem en relació amb la narrativa de l'autora, i prenem la novel·la com a obra emblemàtica de la vintena d'anys de publicació força continuada -des de 1955 fins al segon volum, pòstum, de Memòries, del 1975- entre el silenci de la repressió franquista més aguda i un silenci, amb poques excepcions, dels crítics i dels estudiosos, d'ençà la mort de l'escriptora.

Entre aquestes excepcions remarco l'interessant estudi d'Enric Bou Rodar el món. A l'entorn dels llibres de viatges, publicat enguany a la revista Llengua i literatura, núm. 5. L'autor hi estudia Dietari d'un peregrí a Terra Santa de Jacint Verdaguer, Viatge a Rússia, de Josep PLa, El Marroc sensual i fanàtic, d'Aurora Bertrana i La ruta blava. Viatge a les Mars del Sud, de Josep Maria de Sagarra. És a dir, col·loca el llibre de la nostra autora en l'entorn que li correspon, el de les obres mestres de la prosa catalana de viatges.

També Robert Saladrigas, que esmentaré després, s'ocupà d'Aurora en diversos articles a la secció de lletres del diari Tele-exprés.

He triat, però, Entre dos silencis no pel seu simbolisme sinó per la raó exclusiva de la seva qualitat literària i concretament narrativa. Tenim la sort, a més, que la mateixa autora n'ha explicat el procés de creació a les Memòries ja al·ludides. És un fruit, madurat durant catorze anys, de la seva estada a Etobon, poble de l'Alta Saone on tots els homes, llevat d'un, amagat entre els fems, havien estats afusellats pels alemanys en represàlia per la mort d'un oficial. L'únic supervivent masculí havia escrit un dietari, en un senzill quadern escolar, al qual va tenir accés la nostra autora.

Hi havia, doncs, uns fets tràgics; però això corresponia al món de la realitat. Calia transformar-la en una obra de creació, i en aconseguir-ho Aurora va fer palesa la seva fusta de novel·lista. Esmento, en aquest context, unes frases de Maurici Serrahima, del seu excel·lent llibre Dotze mestres, i justament del capítol dedicat a Prudenci Bertrana:

"Per a ser contada en forma de novel·la la realitat ha de ser transformada. I no pas únicament amb uns canvis en els indrets on passava, o en els noms o en la configuració dels personatges utilitzats com a models, sinó essencialment pel camí d'una reelaboració interna en la qual el model hagi estat convertir per l'autor en una creació pròpia."

I aquesta feina de creació és la que va realitzar la novel·lista en Tres presoners -hi havia a Etobon tres presoners alemanys per ajudar a llaurar els camps i reconstruir les cases- i a Entre dos silencis. Una figura no directament relacionada amb la tragèdia, un tinent alemany que hi va ser destinat després, Alexis von Greiz, ha estat convertit amb gran encert en el protagonista, en la mirada a través de la qual compartim la visió del gran personatge col·lectiu, tot el poble, amb la jove Marta, amb Martin Rohe, amb Maria.

L'autora sap crear uns personatges plens de vida, matisats, i fer reviure el marc amb una tria d'elements descriptius concrets i bellament elaborats. Ja des del primer capítol ens trobem transportats a un poble rural torbat per la guerra.

"De sobte (del no-res) sorgia un element real: un castanyer, un bedoll, una cabana de llenyataires, una camperola carregada amb un feix de sarments... o un soldat"

La descripció, clara i precisa, és tocada, però, amb un alè dramàtic, anticipador, amb el recurs breu a la fal·làcia patètica:

"Els arbres, sacsejats pel vent del nord, semblaven espectres turmentats pel remordiment"

"Però la tramuntana purificava l'aire, que es feia clar i diàfan. Pel blau pàlid de la tarda passaven les primeres gralles i a gran altura les grues agitaven lentament les seves ales enormes"

A poc a poc l'escenari es pobla amb un doble retaule de personatges: els vius i els morts, indestriablement lligats, però separats per un mur de silenci, el silenci que dóna nom al llibre.

En tota la novel·la observem el contrast, l'antítesi entre l'acció destructora dels homes en guerra i la continuïtat fecunda de les estacions de la naturalesa. La guerra ha trencat el ritme de les vides i la tasca dels pagesos, acordats amb l'entorn natural. Destaca la precisió de les descripcions, que em recorden les dels poetes anglesos, sempre concrets en aquest aspecte. Una de les més belles és la constituïda per les dues primeres planes del capítol 15, on assistim admirats a l'eclosió de la primavera. L'autora no diu, per exemple, "els arbres", sinó que escriu: "els castanyers, els til·lers, els pollancres i els aurons s'havien cobert de brots tendríssims."

L'escriptora, que coneix i aprecia també la vida de les ciutats grans, Barcelona, París, sobretot Ginebra, sent una identificació profunda amb la naturalesa: per això un dels seus sojorns més feliços serà el de Prada de Conflent i Codalet, als peus del Canigó.

Cal remarcar que el llibre compta amb un pròleg de l'autora molt interessant i que forma un tot amb el cos narratiu, llevat d'un parell de justificacions que haurien estat innecessàries en un context de cultura normal. No em sé estar de llegir-ne un brevíssim fragment, que marca el to de la narració:

"Quan algú, no sé qui, considerà que el minut havia passat, una nena avançà i col·locà un ram de flors a la tomba del capitost dels resistents. Després, les camperoles, sempre en silenci, sense sanglots, s'acostaren cada una a la tomba dels seus per fer el mateix. Vam tornar al poble a poc a poc, en grups de dos o tres. "Quinta tarda més serena! digué una. "hi ha boira pel cantó de Gloster", va fer l'altra."

Aurora és dels pocs novel·listes catalans que s'enfronta amb els grans temes europeus de la Segona Guerra Mundial, la resistència, l'ocupació, dels quals la nostra narrativa n'hauria quedat força al marge en els aspectes que no afectaven directament els catalans. Pels seus sojorns a Ginebra, a Neuchatel, al Perreux i a Etobon, i pel seu interès i sensibilitat envers tots els països i cultures que podia conèixer, la novel·lista se surt dels límits -i no manca que li ho retregui-. Dels "paradisos oceànics" als inferns de la guerra d'agressió, "tots tenen dret -com diu ella- a reflectir-se en el mirall que és la novel·la". No podria estar-hi més d'acord"


(Àngels Anglada: "Aurora Bertrana, una visió personal", dins Diversos autors: Memorials ICD 1993-1996, Barcelona: Institut Català de la Dona - Generalitat de Catalunya, 1997, p. 57-59)