—Com tens les teves Memòries?
—Fa més de dos anys que hi treballo i encara en tinc per un any més.

—Així és una obra molt llarga?
—Força. S'hi descriu tota la meva vida.

—A quina edat comencen?
— Comencen el dia que vaig néixer. Hi descric la meva infància, tota la meva adolescència, joventut i maduresa; caires sentimental, social, professional, artístic i fins i tot polític.

—També descrius aquests darrers anys?
—No. Les Memòries acaben cap a l'any 1950 aproximadament.

—Per què suprimeixes de l'any 50 al 70?
—Perquè aquests darrers anys no he viscut. És difícil d'explicar. Són anys sense cap aventura, anys somorts, anys grisos. Només he viscut en les meves obres literàries. Ara per a mi, escriure és viure, i l'aventura ja resta explicada en el contingut de la meva obra.

—I abans també vivies en la teva literatura?
—No. Abans vivia en la vida. Adés difícil; després, més difícil encara però sempre interessant. Fins que vaig tornar a caure en el parany sentimental del país i la família. L'any 1950 encara tenia mare i tieta que era com tenir dues mares. Ara ja no tinc lligams familiars; el país... és diferent de com jo el voldria! Ara la meva pàtria sentimental són els fulls de paper on, dia rere dia, escric les meves memòries.

(Mireia Xapel·li: "Aurora Bertrana: una escriptora, un premi", Presència (Girona), núm. 205, any V, 7 de juny de 1969, p. 10-11)