"Un dia dos nois molt crítics amb el sistema, com tants n'hi ha ara i per tants motius descriptibles, se'n van d'excursió a la Garrotxa i tenen un accident prop d'Argelaguer. Cauen per una cova i entren en un món paral·lel al qual seran transferits per separat. Així comença Kàrvadan, una novel·la fantàstica de Carles Batlle que enceta un periple editorial a La Galera que comprendrà tres volums. Aquest primer llueix el subtítol La llegenda de l'impostor i fonamenta la seva intriga en els dubtes identitaris del protagonista, que al nostre món es diu Pol. Al país de Carr-Mor el confonen amb en Sigurn, el Kàrvadan de la seva mitologia. És a dir, creuen que el Pol és l'esperat enviat que ha de resoldre una qüestió de vital importància per al benestar dels carmorians. Les notables aventures del nouvingut ens són transmeses a través de dues veus ben diferenciades: la seva i la de la cúnari (princesa) Lia, amb qui en Pol manté una relació ambivalent. Batlle és un dramaturg de reconeguda trajectòria vinculada a la Sala Beckett, traduït i representat a Alemanya, que ara es llança al món de la literatura fantàstica amb una solvència que impressiona. La llengua és cristal·lina, el pols narratiu constant durant les prop de sis-centes pàgines d'aquest primer lliurament i el món paral·lel de seguida se'ns imposa.

Els referents de Carles Batlle són la novel·la clàssica d'aventures i la seva traslació als llenguatges del cinema i el còmic anteriors a Harry Potter, de manera que el fantasieig pren un caire més adult. Això no treu que Kàrvadan contingui tots els ingredients del gènere fantàstic que prové de la narrativa utòpica i pren embranzida amb El senyor dels anells de Tolkien: aventures, escenes d'acció i contraposicions fidelitat-traïció o amor-odi. També hi destaca la neologia pròpia dels mons paral·lels. Mor equival a vall, bur a ciutat, dan a muntanya... Així, el riu Carr rega la gran vall de Carr-Mor, els boscos són poblats pels Boods i, a banda i banda, s'hi alcen les ciutats de Lun-Bur (de la Llum) i Mun-Bur (Blanca), separades per muntanyes com Bat-dan (dels Morts) o Bat-dan (Negra). El monstruari conté troms (bòvids gegantins), gròfuls (simiescos), gàlibs (aus) o lingus (entre llops i hienes). Naturalment, el volum acaba amb un imprescindible glossari de noms propis per ajudar-nos a moure'ns en aquest món paral·lel.

Dos elements han aconseguit que vencés el meu recel innat pels mons paral·lels rebatejats amb toponímia pròpia i, sobretot, per les criatures estrafolàries que els habiten. D'entrada perquè, a diferència de les aventures de vampirs, aquí els personatges posen les pells en contacte. I també per l'orografia. Carr-Mor no deixa mai de ser l'Alta Garrotxa i el lector atent amb coneixements muntanyencs hi descobrirà els cims reals, des de Mare de Déu del Mont fins al Canigó, posats per l'excursionista Batlle amb cura verdagueriana. L'encerta.”

(Màrius Serra. “Mons paral·lels”, La Vanguardia, 8 de desembre de 2012)

* * *

“Un avís molt important: el Kàrvadan atrapa, subjuga, sedueix, i després d’unes primeres pàgines de tempteig i de reconeixement dels narradors, diversos, de la història no permet que l'abandonis fàcilment. En devorareu les pàgines de deu en deu, les sessions de lectura se us allargaran fins tard, i la gent al voltant vostre s'inquietarà per vosaltres… (aviseu-los; esteu vivint una aventura sense treva!). Com un remolí absorbent, quan t’endinses en els mons d’aquest relat, t’hi sents com si en formessis part, com si no poguessis mantenir-te, llegint, en un paper distant d’observador. El Kàrvadan és un llibre i és la promesa feliç d’una saga plena de llum i intel·ligència: però és també una experiència personal d'encisament.

No vull explicar res de la novel·la. Per mi, des del primer moment, el llibre és un joc de sorpreses, i no goso avançar-ne cap. Però puc prometre que volareu pels arbres, que us amagareu en coves de convalescència, que recorrereu ciutats amb passadissos inadvertits, que us enamorareu, que somriureu, que us revoltarà la tristesa, que haureu de prendre partit en situacions desesperades, que sentireu rere el clatell l'alè d'animals ullbadadors, que us sentireu batre el pols de nit als boscos, que notareu la tensió dels músculs, de les ascensions als cims d'una Alta Garrotxa salvatge… Sí, això: aquesta és una novel·la muscular. Emoció, determinació i acció.

Els coneixedors de l’obra teatral de Carles Batlle saben dues coses d'una manera inequívoca. La primera és que Batlle és un escriptor excel·lent, tant per la facilitat i l'elegància amb què el seu estil llisca amb fluidesa, com per la saviesa narrativa, sempre mesurada i sorprenent, dels seus relats. I la segona evidència, constant, és la seva passió per l'aventura: una aventura que és en el cor dels personatges i en els rastres que deixen, en els seus textos, les pel·lícules d'herois humils, els còmics de línia clara o les novel·les de descoberta de mons nous, inhòspits i reveladors alhora, que poblen les pàgines de Jules Verne, d’ER Burroughs o de Karl May.

Batlle és, fonamentalment, un storyteller dels nostres temps, uns temps que no són fàcils per als contadors d'històries, perquè els lectors som malfiats i esperem que la història ens descentri i ens trasbalsi, i això també, sense deixar-nos amb la sensació d’haver-nos perdut res. Però, alhora, volem també que la lectura ens retorni a la il·lusió d'il·lusionar-nos, i ens permeti tornar a ser lleugers, confiats, joves en el camí d'imaginar-nos lliurement (com m’hauria agradat llegir aquest llibre amb catorze anys!), o infants bocabadats i atents a la vora del foc. Volem, en definitiva, la quadratura del cercle, la superació d’un double bind impossible, molt exigent: que el relat ens venci i ens convenci.

En el Kàrvadan de Carles Batlle, penso, hi ha clarament l'acceptació d'aquest repte. I hi ha l’èxit del coratge i la generositat d’un autor que ens arrossega i ens sotmet, que ens deixa sols entre perills (miralls morals, és clar) i, fent-ho, ens allibera. Emoció i respiració. Aire fresc a les mans!…"

(Esteve Miralles. “Kàrvadan. De novel·la a ruta fantástica”, Núvol, 8 d'octubre de 2012)

* * *

“Per a algú a qui agraden J. R. R. Tolkien, U. K. Le Guin o G. R. R. Martin, quins ingredients té Kàrvadan que la fan engrescadora? En destacaré quatre: uns protagonistes ben trobats, una trama eficient, un bon ús del punt de vista i una prosa fluida. Tot situat, com és d’esperar en el gènere, en una contrada mítica, Carr-Mor (mapa inclòs), en què es fa transparent el paisatge de l'Alta Garrotxa, però on el que compta és la distribució dels reialmes, la difícil convivència dels pobles, els nombrosos perills i unes gotes de màgia. La parella protagonista, tots dos joves i bells, la formen una princesa de Carr-Mor i un activista polític de Banyoles que ha viatjat en el temps. Els uneix una missió: deslliurar les dones de Carr-Mor de la maledicció que fa que morin quan donen a llum, maledicció que versemblantment es desfarà, perquè la princesa, ja gran, conta la història al seu fill, sense identificar-ne el pare. Si una princesa sol tenir un perfil previsible, el del noi és un encert perquè, havent fracassat sovint en la vida diguem-ne real, a Carr-Mor li toca ser l’heroi que ha de vèncer la maledicció. Les circumstàncies el converteixen, però, en l’impostor del títol, encara que potser no ho és, un impostor. La narració alterna les veus de l’un i de l’altra, destacades per la tipografia i pel to (en el cas del noi abunden les referències a la cultura popular actual perquè sembla que s’adreça a un interlocutor del present). Com que les peripècies són contades des de les dues perspectives, tant les que viuen per separat com les que comparteixen, els lectors en saben sempre més que no els personatges i poden, a més, identificar-se amb l’una o l’altre, aquell que senten més a prop. La trama està molt ben construïda i manté l’interès gràcies als girs constants: conspiracions, perills, lluites, enganys i revelacions. Llevat d’una aturada al centre del llibre, quan els protagonistes intimen, la narració distribueix amb eficàcia els moments crítics al final dels capítols, sembrant enigmes que no sempre es resolen en aquest volum i excitant l’ànsia natural dels lectors per saber com se’n sortiran els personatges. Finalment, la prosa és funcional, solvent, tan efectiva per contar accions com en les descripcions, tan creïble en els diàlegs com en els moments d’introspecció. Reconec, per acabar, que Kàrvadan m’ha desvetllat dues preocupacions. La primera és que, ai, caldrà esperar un any per llegir-ne el segon volum. L’altra és si aquesta excel·lent, recomanable, absorbent novel·la d’aventures i de fantasia, amb vocació de best-seller (com ho palesen la portada i la contraportada), trobarà els lectors que necessita i la necessiten.

(Enric Sullà. “Amb vocació de best-seller”, Revista de Girona, 2013)