Fragment del "Pròleg La galeria d'en Carles Batlle" de Josep Maria Miró, dins Teatre reunit. Carles Batlle (1995-2019), Tarragona: Arola/TNC, 2020. Llegeix aquí el text complet.

És la primera vegada que escric un pròleg i he de reconèixer que ho trobo més complicat que escriure una obra de teatre. Anteriorment m’ho havien ofert en alguna altra ocasió però ho havia rebutjat educadament. M’ho va proposar el mateix Carles Batlle, l’estiu passat a l’Institut del Teatre de Barcelona, on ens vam trobar, coincidint amb un simposi sobre teatre català. Vaig acceptar de grat, pel respecte que tinc al conjunt de la seva obra i també per amistat. Potser vaig pecar de certa ingenuïtat del què volia dir submergir-se en un volum d’aquestes característiques. Conec en Carles des de fa divuit anys. El meu primer contacte va ser acadèmic. Des d’aleshores, la nostra relació ha anat evolucionant fins a dia d’avui. No ha estat una amistat immediata sinó fruït d’anar-nos trobant i coneixent-nos i això, per mi, ho fa especialment valuós. Acabo d’escriure que conec en Carles i penso que seria més oportú haver escrit “crec conèixer en Carles des de fa divuit anys”. Mai coneixem a ningú del tot i menys a un autor que no deixa d’insinuar-nos escletxes obertes al misteri.

Abans de començar a escriure aquestes línies, he necessitat anar fins a Montjuïc, al Museu Nacional d’art de Catalunya (MNAC). M’he dirigit directament a la segona planta, on hi ha la col·lecció d’art modern. Vinc amb la intenció de veure La galeria de Feliu Elias i Bracons (dibuixant, pintor, il·lustrador i crític català, conegut amb els pseudònims Apa -reservat a l’àmbit de la caricatura i la il·lustració- i Joan Sacs -nom que adoptà com a crític d’art i assagista i que extreu d’Els mestres cantaires de Nüremberg wagnerians-). La galeria és una obra que he vist en nombroses ocasions i que m’entusiasma. Mentre llegia i revisitava el teatre d’en Carles Batlle no deixava de tornar-me una i altra vegada a la memòria i per això avui he necessitat fugir de la construcció del record i abocar-m’hi des de la presència. No recordava que un dels primers quadres cèlebres que un es troba quan entra a la col·lecció d’art modern és Figura femenina, un oli sobre tela que el polifacètic dramaturg, pintor i periodista Santiago Rusiñol (Barcelona, 25 de febrer de 1861 – Aranjuez, 13 de juny de 1931) va pintar el 1894. S’hi pot veure una dona asseguda de perfil. Porta un vestit negre. Davant seu hi ha una entrada de llum, on s’adreça la seva mirada i que la il·lumina. Podria semblar una imatge quotidiana i donar peu a diverses interpretacions, si no fos perquè està davant d’una llar de foc i al damunt d’aquesta hi ha un mirall a través del qual podem veure l’altre costat del seu rostre i a Santiago Rusiñol pintant-la. El mirall ens indica que no està sola, canvia la possible narració imaginada sense la seva presència i efecte i, a més a més, ens introdueix el concepte de la figura de l’artista. Veig aquest quadre i penso que el conjunt de l’obra d’en Carles Batlle podria encabir-s’hi. Tot i la diversitat de temàtiques, arguments, dispositius i mecanismes dramatúrgics, hi ha una constant reflexió i treball d’investigació sobre la mirada. La cita introductòria de Zoom, la definició d’aquest mot en un suposat diccionari imaginari, diguem-ne Batlletià, és un excel·lent manual d’instruccions, precís i eficaç, per llegir i endinsar-nos en el seu teatre.