LA «ILÍADA» DE MANUEL BALASCH

No hi ha dubte, tanmateix, que el treball de l'hel·lenista i professor Manuel Balasch (col·laborador de la Fundació Bernat Metge, traductor d'Aristòfanes i de Polibi entre d'altres i autor d'estudis i treballs sobre filologia clàssica) ha estat ardu, arriscat i d'una gran ambició. El públic culte català no tenia fins ara cap versió, ni tan sols erudita o de divulgació en prosa, del primer gran poema èpic d'Occident.

[...] L'elecció de Manuel Balasch, fins i tot sense que se l'hagi formulada, només pot haver tendit, durant els dos anys que ens confessa que ha esmerçat en la seva tasca, a acostar, com diu ell, Homer al nostre poble. Ho ha fet amb un gran coneixement del grec homèric, a partir d'un text original establert amb les màximes garanties i tenint al davant un ventall de traduccions del poema, entre d'altres l'alemanya de Voss, que no podia ignorar. Ho ha fet també partint d'una primera traducció o canemàs, en la qual l'exactitud i fins i tot la literalitat degueren comptar molt, i passant després a la versió definitiva. Ho ha fet, en fi, amb uns criteris de llengua sobre els quals no es pot dir que hagi improvisat en cap moment, sinó que hi ha treballat a fons i n'ha obtingut un desplegament ben visible de recursos. Sovint les necessitats del rigor mètric i la pruïja d'evitar imperfeccions, com les rimes internes consonants per exemple, han determinat l'elecció d'una locució menys corrent i de sentit menys obvi sense un context prou clar i entre les inversions i els epítets del moviment i la cadència del poema. I de tot plegat des del cantó de l'ofici no sabríem fer-li'n cap retret. El lector, només, pot si per cas entrebancar-s'hi una mica, trobar-hi a faltar una zona última de fluència, de miracle. Un més enllà que ja és la poesia.

TRIADÚ, Joan. «La Ilíada, traduïda, per fi, al català». Serra d’Or, 149 (febrer de 1972), p. 41-43.

***

Les preferències de mossèn Balasch com a traductor s'inclinen, doncs, cap a la poesia, però dintre aquest gènere, no sembla que segueixin un camí homogeni: ha triat entre les obres més difícils de la poesia antiga, sobretot des del punt de vista de la traducció, si exceptuem, potser, el cas de Juvenal. Ha triat diversament i ha reeixit, a parer meu, també diversament, perquè mentre el preciosisme narratiu d'un Baquílides -poeta que Balasch ha entès jo diria que molt bé- ha quedat ben reflectit en la traducció que n'ha fet, la fal·lera pel rigor mètric i alguns excessos de refinament lèxic quan ha traduït Safo no han contribuït, em sembla, a una imatge fidel de la poetessa de Lesbos.

Però el tema és, ara, el seu Aristòfanes, un poeta dramàtic, atenès, a cavall entre els segles V i IV a.C., capaç alhora del desvergonyiment i de la procacitat dels sàtirs pintats als vasos de la seva època i de la seva terra, i també de preferir el venerable i pietós Èsquil a qualsevol altre poeta. Una barreja sovint al·lucinant que qualla en una llengua poètica que constitueix, sense cap mena de dubtes, un unicum en la història de la poesia. [...] Un gran amor a la realitat, als colors de la vida, malgrat que calgui veure'ls de vegades -i prou que ho sabia, Aristòfanes- sota els núvols de la guerra. Tot això plegat, i moltes coses més, fa de mal traduir, de mal incorporar-ho a una tradició literària tan posterior i tan distinta. I, com és lògic, tot això fa possibles, i igualment legítimes, diverses maneres de traduir. Doncs bé, mossèn Balasch n'ha escollit una, i fidel a aquesta manera, ens dóna una traducció realment agraïble d'Aristòfanes [...].

La conclusió d'aquests exemples és clara: la feina és ben feta, respon al «màxim esforç» que el traductor ens diu haver posat en la seva tasca, per «amor a la cultura i al país». Que Aristòfanes admet traduccions distintes, és clar; passa amb tots els poetes, i més amb un com Aristòfanes que mobilitza tots els recursos de la tradició literària grega anterior, no pas de poca importància, i tots, també, els de la parla popular atenesa del seu temps.

MIRALLES, Carles. «L’Aristòfanes de mossèn Balasch». Serra d’Or, 176 (maig de 1974), p. 46-47.