Això és l’exposició dels resultats de la recerca d’Heròdot d’Halicarnàs, feta perquè amb el temps no es perdi el record dels fets, grans i admirables, duts a terme tant pels grecs com pels bàrbars, però més encara perquè se sàpiguen les causes que els induïren a fer-se la guerra.

[1] Doncs bé, els doctes dels perses afirmen que els culpables de la discòrdia foren els fenicis. En efecte, des de la mar anomenada Roja arribaren a la nostra i s’establiren en el país on viuen encara avui, i immediatament van emprendre llargues navegacions; transportaven mercaderies d’Egipte i d’Assíria a molts indrets, entre els quals cal esmentar Argos. En aquella època Argos avantatjava totes les ciutats del país que avui anomenem Hèl·lada. O sigui que els fenicis arribaren a Argos i posaren a la venda llurs mercaderies. Feia cinc o sis dies que hi eren, i ja s’ho havien venut gairebé tot. I moltes dones anaren a la platja, entre elles la mateixa filla del rei, que es deia Io, i era filla d’Ínac; també els grecs indiquen aquest nom. Diu que romanien dretes ran de les popes de les naus i anaven comprant el que els agradava. Que els fenicis es feren senyals mútuament i que s’abraonaren sobre les dones, la majoria de les quals aconseguiren, tanmateix, escapar-se. Però Io i algunes altres foren segrestades. Els fenicis les feren embarcar, salparen i fugiren cap a Egipte. [2] Els perses expliquen que fou d’aquesta manera com Io arribà a Egipte, diferentment de com ho expliquen els grecs. Així començaren els greuges mutus. Els doctes dels perses continuen explicant que alguns grecs, dels quals són tanmateix incapaços de dir-nos els noms, arribaren a Tir de Fenícia i hi segrestaren Europa, la filla del rei del país. I comenten que ho feren per pagar amb la mateixa moneda. Segons això, els grecs haurien estat els culpables del segon greuge. Perquè salparen en una nau llarga i posaren rumb a Ea i a la Còlquida, i arribaren al riu Fasis. Després d’haver atès la resta d’objectius pels quals hi havien anat, raptaren Medea, la filla del rei.

(HERÒDOT. Història. vol. I. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 2000, p. 46-48).