TRIGEU.- Estic esfereït i no ho dic pas de broma. Ep, tu, maquinista, para esment, perquè ja se’m regira una flatulència pel llombrígol i si no vigiles nodriré l’escarabat. Però em fa l’efecte que ja soc a prop dels déus. Sí, ja veig el palau de Zeus. (L’escarabat es para davant de la porta). ¿Qui hi ha, a les portes de Zeus? (Truca repetidament). ¿No obrireu?

S’obre la porta i surt Hermes.

HERMES.- ¿D’on ve la ferum de mortal que m’ha escomès? Senyor Hèracles! ¿Què és, aquesta cosa horrible?

TRIGEU.- Un hipocàntar.

HERMES.- Fastigós, barrut, desvergonyit, descarat, redescarat i recontradescarat! ¿Has arribat aquí, arxibrètol dels brètols? ¿Com et dius? ¿No m’ho diràs?

TRIGEU.- Arxibrètol.

HERMES.- ¿I el teu lloc de naixença? Digues-me’l.

TRIGEU.- Arxibrètol.

HERMES.- ¿I el teu pare, qui és?

TRIGEU.- ¿El meu? L’arxibrètol.

HERMES.-  Per la Terra! És impossible que no moris si no em declares com et dius.

TRIGEU. (Baixa de l’escarabat, que desapareix de la vista del públic). Trigeu l’atmònida, un vinyater entès que no és sicofanta ni enamorat de negocis bruts.

HERMES.- ¿I per què has vingut?

TRIGEU.- (Li allarga un cistell.) – A portar-te aquesta carn.

HERMES.- (Endolceix el to.) – Pobret! ¿I com has arribat?

TRIGEU.- Garrepa! ¿Ho veus com ja no et semblo un arxibrètol? Ara vés i crida’m Zeus.

HERMES. (Riu). Ha, ha, ha! Als déus no podràs ni atansar-t’hi, perquè des d’ahir han desaparegut, han emigrat d’aquí.

TRIGEU.- ¿A quin lloc de la terra?

HERMES.- Vet aquí: “de la terra”!

TRIGEU.- ¿On, doncs?

HERMES.- Molt lluny d’aquí: al fons, simplement, de la volta del cel.

TRIGEU.- ¿I com és que t’han abandonat aquí a tu tot sol?

HERMES.- Vetllo per la resta de l’obra dels déus: tupinets, planxetes, amforetes.

[...]

TRIGEU.- ¿I per què ens han fet això? Digues-m’ho.

HERMES.- Perquè heu triat la guerra quan moltes vegades ells us oferien ocasions de treva; els espartans, si havien obtingut una mica d’avantatge deien això: “Pels dos déus! Ara sí que ens les pagarà, aquest de l'Àtica"! I quan éreu vosaltres, els “aticonis”, que teníeu un èxit i venien els laconis a tractar de la pau, dèieu a l’acte: “Ens ensarronen, sí, per Atena! Per Zeus! D’ells no n’hem de fer cap cas. Ja tornaran, si és que posseïm Pilos”.

TRIGEU.- És ben bé la marca de l’estil del meu país.

HERMES.- Per això no sé si des d’ara tornareu a veure alguna vegada la Pau.

(ARISTÒFANES. La pau. A Comèdies, vol. III. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1972, p. 96-99).