Dempeus, al primer banc de la filera dreta de l'església, la Rita (senyora Rita per a la gran majoria d'habitants de la vila) rebia el condol de gairebé totes les dones del poble. Només hi faltaven les que estaven malaltes o eren massa velles per sortir de casa. Fins i tot les que haurien d'estar despatxant havien tancat una estona els magres negocis per presentar-se al davant de la dona més rica de la vila. En definitiva, ningú no hi hauria entrat a comprar i, a més, enemistar-se amb ella seria, de ben segur, una molt mala idea, no només per perdre una clienta, sinó per guanyar una enemiga poderosa. Primera per l'esquerra –la difunta tenia dues nebodes, a les quals, de manera natural, els corresponia ser cap de dol, però el dret els havia estat arrabassat amb un simple "me l'estimava com si fos ma mare, la vostra tia", remarcant molt la diferència abismal que hi ha entre l'amor que uneix mares i filles i ties amb nebodes– responia amb la veu trencada, els ulls tristos i un mocador de fil impecable preparat a la mà per assecar-se alguna llàgrima que la sort li volgués fer caure. Una llarga cua s'havia format just en el moment que el capellà havia acabat de donar la benedicció que tancava el funeral. Al costat, separant encara més les nebodes del primer lloc, hi havia la seva filla Sílvia, que amb només vuit anys, faldilla prisada i jaqueta negres i dues trenes rematades amb llaços de ras del mateix color, era l'única que plorava de cor. Trobaria molt a faltar la nana. Era ella qui li preparava el bany, qui l'ajudava a vestir-se, qui li explicava un conte i s'estava amb ella fins que s'adormia després que la mare havia passat a fer-li un escadusser petó de bona nit.

–Gràcies, gràcies per venir... –va prémer amb força la mà que li estenia la dona del farmacèutic. La Rita n'era conscient: sabia que per a la nena tot allò era un trasbals. I per a ella també, evidentment. Una nena dóna molta feina. –Sí, la trobaré tant a faltar... Tots la trobarem a faltar –deia a la dona del metge Guiu. I ella ja en tenia prou, de feina. Aquella quinzena organitzava a casa seva la festa d'aniversari del Frederic. –Sí... –va sanglotar i es va apropar el mocador a la boca. –Com una mare, com una mare... –Al davant hi tenia la cistellera, senyal que ja començaven a passar les classes més populars. I aquella dona havia tingut la malpensada de morir-se precisament aleshores. Així, de cop i volta. Endormiscar-se a la butaca, a l'hora de la migdiada de la nena, i au, no despertar-se més. –Sí, terrible. Gràcies, de veritat.

–"Deu haver estat un atac de cor", havia dit el metge. Sí, o qualsevol altra cosa. Quina importància tenia? La gent anava passant, cada vegada més de pressa. –No ens ho esperàvem pas… Ningú… Feia cara de tan bona salut! –El que importava realment no era com s'havia mort, sinó quan. No podia morir-se quan ella ho tingués tot preparat, no… I sense avisar. –És un cop molt dur. Ens costarà superar-ho… –D'on trauria algú que li solucionés la papereta, ara? Algú que tingués bona mà amb les criatures? Algú que aprengués ràpid a apanyar-se sola? Algú prou jove perquè, si fos possible, no se li hagués de morir sense més ni més?

-L'acompanyo en el sentiment, senyora.

La Rita no va respondre immediatament. Un instant va oblidar-se de somicar i tot. Va ser l'instant en què, en trobar-se al davant una de les últimes persones de la cua, va pensar que potser els problemes començaven a solucionar-se-li. Qui acabava de donar-li el condol, precedida per la mare i la germana de vuit anys, era la Blanca.

–Hola, Laura –va sentir que deia la Sílvia.

–Hola. Demà aniràs a escola?

–No ho sé.

Tot quadrava.

–T'ho agraeixo molt, Blanca. –I va agafar-li les dues mans, en un senyal de proximitat que va desconcertar la noia.

Era perfecta.
 
A fora, el grup d'homes començava a dispersar-se. Solien ser més concisos, en les mostres de dolor. El Frederic, acompanyat d'alguns familiars i observat discretament pel Blai, el seu fidel xofer, esperava que la seva dona s'afanyés a acabar amb tota aquella farsa. A ell també li havia vingut a contrapèl, la defunció de la Pepita. A casa l'esperaven molts negocis a mig lligar, encara. Atent amb impaciència a la porta de l'església, mirava distretament la gent que en sortia. Aturada un moment per buscar la mà d'una nena, va veure una noia espigada, de cames llargues, cintura estreta, vestida tan discretament i humilment que, per força, si la trobava tan bonica era perquè ho era i prou. Sense artificis. Només una cara d'àngel i uns turmells que el convidaven demoníacament a explorar què s'amagava sota la llarga faldilla. Va trigar un moment a identificar la persona a què pertanyien. Era la Blanca, del mas d'en Jaume. No l'havia vista des de les festes d'agost i aquests darrers mesos l'havien transformada. O, potser, el que s'havia transformat era la seva manera de mirar-la.

Minuts més tard, asseguts als extrems del seient del darrere d'un dels pocs cotxes del poble, van prendre ràpidament una decisió que hauria d'afectar-los fins a un punt que no podien ni imaginar-se.

–Bé, ja està, això... –la Rita va guardar-se el mocador a la bossa de mà, ara que ja no necessitava cap atrezzo. –Ja tornes a fumar?

El Frederic va abaixar una mica la finestreta i va apropar-hi la mà amb què aguantava el cigar, com a única concessió a la seva dona.

–He estat pensant –va continuar ella– en qui ha de fer ara de mainadera. –El Frederic va girar lleugerament el cap i va mirar-la un segon.

–No sé què et semblarà la idea, però ara, al funeral, se m'ha acudit una possibilitat que podria estar bé.

La Rita va callar, deliberadament, a l'espera que el marit demostrés que li interessava el que li estava explicant.

–Quina?

–La Blanca.

El Frederic es va sentir descobert, per un instant. Com un infant a qui han vist trencant un gerro i, amb tota la malícia, per posar-lo a prova, se li pregunta "Què ha passat? Com és que està trencat, aquest gerro?" Després va comprendre que no era més que una casualitat.

–Quina Blanca? –va fer-se el despistat.

–Sí, home... La del mas d'en Jaume. Té una germana de la mateixa edat que la Sílvia. Alguna cosa en deu saber, de criatures. I les nenes es coneixen de l'escola. Podrien jugar juntes.

Ell va pensar que no podia tenir tanta sort. No era possible que el que feia menys de deu minuts només era una fugaç il·lusió ara se li posés al davant, en safata. Coneixent la Rita, sabia que la manera de convèncer-la encara més del que ja volia era posar-li alguna pega.

–No ho sé... Vols dir? No crec que tinguin gaires coses en comú, la nostra Sílvia i aquella altra nena.

–Au, Frederic. Són nenes. De tota la vida que les criatures de casa bona juguen amb els fills dels criats. Després la vida ja s'encarrega de posar cadascú allà on li toca.

–Però si la Blanca és filla d'un roig. Ja ho saps, que és a la presó. Vols que tothom es pensi que ens fem amb gentussa?

–Vull que tothom es pensi que som caritatius, que ajudem donant feina aquells que ho necessiten, que no guardem rancúnia i que sabem perdonar els enemics. Quin mal pot fer-nos una noieta? A més –i aquí el Frederic va poder notar el matís maquiavèl·lic en la seva veu, que només ell reconeixia–, els perdedors han de viure com el que són: vençuts. Han de saber qui mana, i obeir. Qui és qui, i quin lloc ocupa.

–Falta que ella accepti. Creus que li farà gaire gràcia, venir a casa nostra?

La Rita ja hi havia comptat. I això encara la satisfeia més.

–Ho farà. Sense el pare a casa, tres dones soles, les passen magres. Més de quatre nits deuen anar a dormir sense sopar.

L'home va fer veure que s'ho rumiava.

–Està bé –va concedir–. Com vulguis.

–Sílvia, tindràs una nana nova –li va dir la mare de la mateixa manera com si li hagués dit que li comprarien una joguina nova per substituir-ne una de vella que s'acaba de trencar. –T'agradarà molt, ja ho veuràs.

El Frederic va fer una altra pipada al cigar, profunda, plaent, aclucant lleugerament els ulls i entreveient un altre cop aquells turmells encisadors. Va intentar fer cercles amb el fum, però no en va ser capaç: en lloc d'una o, els llavis s'entestaven a dibuixar-li un somriure. Va fer veure que dirigia el fum cap a la finestreta perquè la Rita no ho descobrís.

(De la novel·la No tot està perdut)