–Et defineixes com…
–M'agrada definir-me com una professora de secundària que escriu. De ben petita ja volia ser professora, i a partir dels catorze anys vaig començar a pensar que algun dia m'agradaria escriure. Com veieu, des que em va passar la idea pel cap fins que m'hi vaig posar de veritat han passat uns quants anys: quinze, exactament. El meu primer llibre va sortir el 2004, quan en tenia vint-i-nou.

–Quan vas escriure alguna cosa que et satisfés (una mica) per primera vegada?
–Doncs sembla una paradoxa, perquè normalment estem acostumats a sentir que les persones que veuen publicades les seues obres ja escrivien de petites i d'adolescents. Jo, fora d'algun petitíssim poema (horrible) escrit en alguna classe o mig full ràpid sobre sentiments típics de l'efervescència hormonal, no havia escrit res abans de decidir-me a llançar-me amb la primera novel·la juvenil, a l'estiu del 2002. Sé que sembla estrany, però és que devia tenir la sensació que fins que no tingués un objectiu clar, no pagava la pena posar-s'hi.

–Els teus llibres publicats, fes-nos-en cinc cèntims…
–Com deia abans, el primer és una novel·la juvenil destinada (en principi) a nois i noies de dotze anys en endavant. Es titula Perdoni, a quin segle diu que som?, i explica les aventures d'un noi i una noia que, tocant el que no s'ha de tocar al museu d'història, fan un viatge al passat en tres fases: la prehistòria al prepirineu, l'antiga Tàrraco i l'Edat mitjana a València. De fet, el viatge en el temps és una excusa per poder tractar tres períodes de la nostra història. I quan dic nostra, vull dir la dels Països Catalans.

La segona, que va sortir aquest març passat, és força diferent. I la mort em parlava no està destinada, només, als lectors adolescents. Darrere d'una trama negra i detectivesca, parlo de les dificultats comunicatives entre les persones, independentment de la seva edat. També de les pors, que sovint continuen o apareixen quan ja ens hem fet grans; de sentir-nos sols, o diferents als altres; del límit (tan difícil de trobar) entre la responsabilitat d'educar i l'asfíxia d'imposar-nos als fills. De tota manera, encara que els personatges hi visquin moments realment complicats i difícils que han d'aprendre a superar, la novel·la és força optimista.

–Què et sembla el món editorial…
–Que no sembli que fujo d'estudi! Encara és força aviat, per tenir-ne una visió completa i real. Penseu que fa poc temps, que em moc en aquest món, i encara de forma molt limitada, perquè les dues obres me les ha publicades la mateixa editorial i, sortosament, sense entrebancs (no crec que escurçar el primer llibre perquè l'editorial opinava que era un pèl massa llarg pugui considerar-se un entrebanc. La veritat és que el resultat va ser més àgil.) I en tots dos casos, va ser la primera i, evidentment, única editorial a la qual les havia ofert.

Però si m'he d'atrevir a fer una suposició, diré que sospito que sovint deuen quedar molt bones obres als calaixos, sense publicar, perquè les editorials no hi veuen possibilitats comercials. Editar significa fer una inversió important, i han de creure que la inversió es recuperarà, com a poc.

–Quina literatura t'ha influït més i per què?
–Uf! Tota i cap en concret! No sóc gaire bona lectora. Vull dir que llegeixo, però per diversió. No acostumo a subratllar, ni a prendre notes. No analitzo el que llegeixo. Així que, si algun autor o autora m'han influït especialment, ho ha fet de manera que jo, conscientment, no sé. El que puc fer és dir de qui són alguns dels meus llibres preferits: Jaume Cabré, Amy Tan, Umberto Eco, Carme Riera, García Márquez, Quim Monzó, Isabel Allende, Jesús Moncada, Lucía Etxebarria... Me'n deixo tants! I que consti que no ho llegit tot, dels anomenats!

–La teva feina… la relaciones amb la teva obra… com explicar literatura a les aules avui en dia…
–Ser professora m'ha fet valorar molt la literatura juvenil i infantil. Ensenyar llengua i literatura comporta exigir a l'alumnat que llegeixi llibres, i normalment no aconsegueixo que tots i totes llegeixin o que, si més no, ho facin a gust. Per això era un repte, escriure per a ells, i per això és tan satisfactori que algun dels nois i noies que cursen l'ESO, que acostumen a ser terroríficament sincers, em digui que ha xalat amb la meua història.

Pel que fa a ensenyar literatura a les aules d’ESO, tenint com tenim un alumnat tan heterogeni, amb ritmes d'aprenentatge tan dispars i interessos tan divergents, penso que és una utopia intentar que tots llegeixin el mateix llibre o que en treguin les mateixes conclusions. Caldria (però que consti que encara no sé com, quan ho descobreixi us ho faré saber) aconseguir que llegir no fos una tasca, sinó una diversió. Potser haurem de prohibir els llibres, perquè els vulguin! Però tampoc no hem d'oblidar que a les aules hi ha alumnat amb un gran interès per la literatura. Per tant, les millors obres serien les que permeten ser enfocades i analitzades a molts nivells: des del més divertit o intrigant (el fil conductor que enganxa) fins als temes més existencials. Impossible? Espero que no!

–Escriure en català-llegir en català avui en dia… què en penses…
–Crec que hi ha escriptors i escriptores catalans tant o més excepcionals que García Márquez, Saramago o Cela, però molt pocs estan tan reconeguts com es mereixen (a l'estranger, em refereixo). Fa poc, en una visita a una escola, un dels xiquets em va preguntar si m'havia fet escriptora per la pasta. Quina pasta? Però si fins i tot Jesús Moncada, que ha estat traduït a moltíssimes llengües, va dir al programa Alexandria que no podia viure dels drets d'autor! No s'escriu en català pels diners, ni pel premi Nobel.

Llegir en català obres originals no suposa cap concessió a la qualitat. I pel que fa a obres traduïdes, cada dia hi ha un ventall més ampli. S'està fent un esforç important, en aquest sentit. I tenim traductors molt i molt bons.

–El teu futur com a escriptora te l'imagines…
–Molt i molt tranquil. Aspiro a fer caminois amb passos curts i a poc a poc.

(S/s: Entrevista a BValls de Lletres, 01 de juny de 2006)

* * *

Aquesta jove escriptora nascuda a Alemanya, però de pares de Flix i resident a Tarragona, es va convertir en èxit de vendes en la passada edició de Sant Jordi amb el llibre juvenil I la mort em parlava (Barcanova). En aquesta entrevista ens parla dels seus inicis i dels seus projectes de futur, que passen, entre d'altres, per posar en marxa una pàgina web on es parlarà de literatura al Camp de Tarragona.

Nascuda a Frànkfurt
–Vaig nàixer el 1974 a Frankfurt (Alemanya), perquè els meus pares, que són de Flix (localitat de la Ribera d'Ebre) hi van viure durant quinze anys. La meva família va instal·lar-se a Tarragona quan jo tenia dos anys.

Vaig estudiar al Col·legi Santa Teresa de Jesús, a Tarragona, durant catorze anys. Després, em vaig llicenciar en Filologia catalana a la Universitat Rovira i Virgili.
Sempre he treballat com a professora de llengua i literatura a secundària; set anys al Col·legi Sant Pau, a Tarragona i, actualment, a l'IES Josep Tapiró, a Reus. Tinc la sort de treballar en allò que sempre he volgut: puc dir que em guanyo la vida amb el meu hobby.

Fins ara m’han publicat dues obres (ambdues l'editorial Barcanova): Perdoni, a quin segle diu que som?, destinada a lectors de dotze anys en endavant, i I la mort em parlava, per a nois i noies més madurs.

–Molts autors novells comencen a publicar amb l'obtenció d'un premi literari. En el teu cas, en canvi, les coses no van anar pas així. Pots explicar-nos com vas treure el teu primer llibre?
–Doncs tens raó. No van anar pas així. Des de ben petita, havia somniat a escriure algun llibre, però em semblava impossible, fora del meu abast. Vaig començar a creure que hi havia alguna possibilitat quan a l'editorial Barcanova em van proposar llegir alguns originals que es plantejaven publicar per donar-los la meva opinió. Tenir a les mans aquelles històries impreses en folis Din-A4 i relligades amb cargolins de plàstic em va fer pensar que no era una idea tan sonada, que jo també n'escrivís una. Al capdavall, no hi tenia res a perdre! Així que vaig posar la meva història en un sobre, la vaig enviar i al cap d'uns quants mesos em van trucar per telèfon per dir que hi estaven interessats.

–Com et sents després de ser una de les autores més venudes a Tarragona durant aquest darrer Sant Jordi?
–Sorpresa! Molt sorpresa! Si que les meves novel·les es publiquessin ja em semblava impossible, que es venguessin (i bé) ni m'havia passat mai pel cap, de veritat. Aquest Sant Jordi ha estat el primer en què he participat activament com a escriptora, i ha estat una experiència increïble: en teoria els lectors han d'existir, però jo no els conec. Escriure és un acte solitari, i els lectors, per a mi, eren uns éssers que devien existir, però no n'era del tot conscient. Em va impressionar una mica veure persones comprant I la mort em parlava, demanant-me que els el signés. Encara més que algunes em diguessin: "El primer em va agradar molt, per això quan vaig llegir al diari que n'havies escrit un altre vaig decidir que compraria el teu." Que entre tots els llibres que hi ha compressin el meu em va fer témer que se sentissin estafats. I si després no en gaudien? Quina estona més malaguanyada! Espero que tots els meus lectors creguin que van invertir bé els seus diners... Però tornant a la pregunta: a més de sorpresa, molt satisfeta, perquè la literatura amb l'etiqueta "juvenil" (deixant de banda casos molt particulars) sol passar desapercebuda. Que es trenqués aquesta tendència m'ha alegrat.

–Ser professora de secundària facilita la teva tasca com a escriptora de literatura juvenil?
–Sí, n’estic convençuda. Estar-me diàriament amb els nois i les noies a la classe, als passadissos, al pati... em fa conèixer moltes realitats diferents, moltes vides. És clar que podem dir que tenen uns patrons de conducta i uns interessos generalitzats (la preocupació pels canvis, per l'acceptació dels qui volen com a amics, la descoberta de nous horitzons...), però cadascuna de les persones que seuen en aquelles taules són un món en si mateixos. Jo intento ensenyar-los a accentuar i distingir esses sonores d'esses sordes, però tinc clar que jo, d'ells, n'aprenc moltes coses. Els lectors juvenils em solen preguntar si els personatges són algú en concret, alguna persona que existeix. Jo els responc que els meus personatges no són una persona, en són moltes al mateix temps: la mirada d'una, les paraules d'una altra, una anècdota, encara, d'alguna altra. Per això m'agrada tant escoltar-los, i per això em suposa un premi tan gran que de vegades em diguin: "Com pots fer que els personatges siguin tan creïbles? Com saps tan bé què pensem, què sentim?"

–En unes declaracions recents també recomanaves I la mort em parlava a un públic no tan jove. Quina seria la frontera, per a tu, entre una novel·la juvenil i una per a adults? La temàtica? El vocabulari? L'estructura?
–Penso que I la mort em parlava també està dirigit als lectors adults perquè he mirat de construir-hi molts punts de vista, molts personatges que viuen la mateixa situació i s'enfronten al mateix problema, i més de la meitat d'aquests personatges són adults. De vegades, en les novel·les juvenils, els protagonistes són tots adolescents, i els adults són personatges secundaris o que, en tot cas, desenvolupen patrons previsibles, que actuen com creiem que els adolescents pensen que hem d'actuar. També pot passar que els personatges adults siguin plans i segueixin rols de suport: el dolent, per exemple, a què s'enfronten els protagonistes d'una novel·la d'aventures. En el meu cas, els adults també són protagonistes, i estan caracteritzats psicològicament de manera complexa: tenen dubtes, problemes, se senten insegurs i no saben com actuar en moltes ocasions. Ser adolescent és difícil, ja ho sabem, però ser el pare o la mare d'un adolescent ho deu ser més. I si hi afegim els nostres fantasmes particulars, la cosa es complica.
La frontera entre una novel·la juvenil i una per adults pot ser imperceptible. Una obra per a infants no ha de tenir un vocabulari complicat, però una per a adults pot tenir-lo molt simple. Alguns temes són perfectament vàlids en tots dos casos: les relacions o les aventures, per exemple. Així que penso que depèn de la identificació que pugui fer el lector amb algun dels personatges.

–A fi que els personatges d'una novel·la juvenil siguin versemblants, entre d'altres factors, han de parlar com els nois i les noies d'avui. I tots sabem com parlen! T'ha creat això algun conflicte a l'hora d'incloure determinades paraules als teus llibres?
–Suposa buscar alternatives a tot el seguit de vocabulari no acceptat. Potser ho fa que sóc professora de llengua, però vull que tot el que apareix als meus llibres sigui normatiu. Fins i tot les combinacions de pronoms febles, tan allunyades de la parla del carrer! Miro d'imitar-ne el ritme i la sintaxi.

–De fet, una de les característiques de les teves novel·les és la profusió de diàlegs que hi apareixen. Com els desenvolupes? Els llegeixes en veu alta per tal que sonin amb naturalitat?
–M'agrada incloure diàlegs. En tots dos llibres n'hi ha força, és cert. I en el darrer, a més, n'hi ha de diversos tipus. Hi he experimentat. Quan escric miro d'imaginar-me l'escena com si fos una pel·lícula, com si s'estigués produint i jo només la transcrivís. I després, sí, les llegeixo en veu alta.

–De quina manera vas documentar-te per escriure Perdoni...? Va ser molt complicat imaginar i reproduir-hi una conversa entre Ausiàs March i Joanot Martorell?
–Vaig visitar alguns museus i, sobretot, vaig aprofitar totes les enciclopèdies sobre història, cultura i literatura dels Països Catalans que els meus pares m'havien anat regalant durant anys. Gràcies a ells no vaig haver de moure'm gaire de casa.

La conversa entre els dos escriptors més importants del segle XV em va suposar un petit dubte: crear personatges que han existit realment pot suposar no ser fidel del tot a la realitat. Podia escriure aquella conversa d'aquella manera? Enganyava els lectors, que d'entrada, tindrien uns dotze o tretze anys? Bé, en tot cas, una conversa com aquella podria haver-se produït, i la ficció és ficció. I sempre m'he preguntat de què devien parlar els dos cunyats, cavallers i escriptors.

–Els personatges de la teva primera novel·la són nens. Els de la segona, adolescents i adults. Estarà el teu següent llibre protagonitzat per adults únicament? Estem davant d'una evolució en la teva obra?
–Doncs per ser sincera, encara no ho sé. Si és que hi ha d'haver un proper llibre, encara no té personatges. Pel que fa a l'evolució, amb dues obres és una mica difícil de dir, però crec que sí que hi ha unes diferències que és probable que es mantinguin: la interrelació d'arguments i punts de vista, el tractament del temps narratiu, i la caracterització psicològica dels personatges són tècniques que vaig treballar en el segon llibre i que m'han estat molt interessants a l'hora de construir el text. Pot ser que continuï treballant-los en el futur.

–Acabes d'obtenir un ajut de la Institució de les Lletres Catalanes per crear una pàgina web. Pots fer-nos cinc cèntims del teu projecte?
–El lloc web serà noemibages.cat i s'estructurarà en quatre blocs: les meves obres i els llocs de la ciutat de Tarragona que hi apareixen; autors convidats, especialment de les nostres comarques, per recomanar alguna de les seves obres i entrevistar-los; un espai de difusió de creacions literàries d’autors juvenils, i, per acabar, un fòrum perquè els joves lectors puguin fer crítiques de llibres que han llegit i recomanar obres a altres joves.

–Pots explicar-nos com veus el panorama de la literatura infantil i juvenil a casa nostra?
–Crec que viu un bon moment. Hi ha molts autors i moltes autores catalans que escriuen literatura infantil i juvenil i, per tant, hi ha molta diversitat temàtica perquè els lectors puguin remenar i triar.

(Òscar Palazón. "De petita somniava escriure un llibre", Diari de Tarragona, 5 d'agost de 2006)

* * *

–Nascuda a Frankfurt i veïna de Tarragona des que tenia dos anys, Noemi Bagés combina la feina a les aules com a professora de català amb la passió per escriure. Ara acaba de presentar la seva tercera novel·la adreçada al públic juvenil, que ha titulat Rere el mur.
La revista Faristol ha inclòs Rere el mur entre els millors títols adreçats al públic juvenil publicats l'any 2009.

–El llibre és a les lleixes des de l'octubre. Tot s'ha de presentar per Sant Jordi?
–A mi la primavera em posa de molt bon humor i no em venia de gust presentar el llibre a l'hivern. De fet, Sant Jordi era la data límit pel que jo considero una celebració.

–A Perdoni, a quin segle diu que som? hi predomina l'aventura; a I la mort em parlava hi és molt present un component detectivesc. Rere el mur és una novel·la d'intriga?
–És una novel·la de fantasmes, però els fantasmes són l'excusa, l'enllaç entre uns personatges actuals i uns altres personatges de fa més d'un segle. La història que té més pes és l'antiga, i aquí és on s'ofereix el joc de descobrir per què hi ha unes persones que es neguen a abandonar aquest món, tot i estar mortes. Què busquen? Què els va passar?

–Podria ser un argument d'una novel·la per a adults…
–El límit entre el que és o no literatura juvenil és molt difícil de fixar, no està definit. Per exemple, en els meus dos darrers llibres, per un cantó hi ha personatges joves que tenen l'edat que toca per ser considerats juvenils però, per una altra banda, els protagonistes reals són personatges adults i s'hi aborda l'engany, la mentida, la passió que et fa perdre la capacitat de raonar, la manipulació i intentar sobreviure fins al límit, que no són temes del tot juvenils. Això fa que un mateix títol, com I la mort em parlava, pugui ser considerat novel·la juvenil i al mateix temps estar inclosa en el catàleg de la llibreria de Barcelona Negra y Criminal, especialitzada en el gènere negre. Segons el crític Andreu Sotorra, aquesta novel·la és com un joc de nines russes, amb històries una dins l'altra que el lector ha d'anar quadrant per esbrinar el final.

–Per què és tan difícil poder llegir crítica sobre novel·la juvenil?
–Més enllà d'alguna revista especialitzada, com Faristol, és veritat que és els mitjans de comunicació generals ens tenen bastant abandonats. Sembla que la literatura juvenil estigui considerada de segona. Però escriure per a joves és un repte, és molt difícil.

–Més que escriure per a adults?
–Jo crec que sí. Els joves són molt exigents, i a més s'ha de competir amb moltes altres activitats que els agraden i que són molt atractives, amb so i imatges que els atrapen i que els ho posen tot molt fàcil. Un adult és lector o no ho és. En canvi, els escriptors per a joves tenen el repte i la dificultat de poder rescatar els nois i les noies cap a la lectura, i de demostrar-los que la imaginació pot ser encara més plaent.

–Vostè els coneix bé…
–Sóc professora de secundària per vocació, m'agrada molt escriure per a ells, i em fa molt feliç quan em diuen que els ha agradat un llibre, o que els personatges els són tan propers que sembla que els coneguin. També m'han comentat que els agradaria que hi inclogués alguna escena més tòrrida, cosa que em costa, perquè sempre m'ha semblat que potser era un recurs massa fàcil.

–Alguns autors diuen que no els agrada ser lectura recomanada a l'institut, per allò de l'obligació…
–A mi no em molesta, al contrari, m'agrada anar als instituts, parlar amb els meus lectors, el que no voldria és disgustar-los! Per raons òbvies, al meu institut els meus llibres no són de lectura obligatòria, però funciona el de boca en boca. Uns els recomanen als altres, i això em fa molt feliç.

(Maria José Ramos. "Escriure per a joves és un repte", El Punt Avui, 22 d'abril de 2010)