A l'ascensor no va coincidir amb ningú. Va pitjar el número cinc i va comprovar un cop més l'hora, en un tic tan involuntari com absurd. "Tranquil·la", es va recomanar a si mateixa. I en sentir que l'ascensor ja frenava, va treure aire llargament i es va posar ben dreta. "Endavant".

–Bon dia, doctora Puig –El Marc, avui també, la va rebre amb un somriure cortès, però no excessiu. Ben mesurat. No l'havia entrevistat ella, però havia deixat molt clar a la seleccionadora de personal quins requisits esperava en els seus col·laboradors.

–Bon dia, Marc. –Li va tornar un altre somriure. També ben mesurat. I sense aturar-se i dirigint-se cap al seu despatx: –Què tenim, per a avui?

–A dos quarts de nou, reunió amb l'equip mèdic, per contrastar impressions sobre els pacients. A les onze, les visites. Avui són el Sr. Vilalta, la Sra. Garcia i la Sra. Milà. També ha de passar a veure el Sr. Bofill i el Sr. Badia, que els operarà a la tarda. Ja té els seus historials sobre la taula –el Marc els hi va assenyalar mentre ella s'asseia. –Estan ordenats per hora de visita. A dos quarts de dues l'espera el Dr. Vilajoana per anar a dinar. Tenen taula reservada a Cal Panxo. –L'Olga va recordar que el tema del dinar era decidir unes directrius bàsiques en l'organització de la clínica i la distribució de funcions entre el personal mèdic. –A dos quarts de quatre, la intervenció del Sr. Badia. A les cinc, la del Sr. Bofill. Ja he dit al personal de quiròfan que es preveu fins un quart de set.

L'Olga va saber que ja havia acabat perquè, encara que conservava l'agenda oberta, la mirava, dret, davant la taula.

–Gràcies, Marc.

–L'esperaré fins que acabi, per si vol repassar l'agenda prevista per demà.

–No, no cal... Deixa-me'n un resum per escrit sobre la taula, jo ja el trobaré després de les intervencions.

–D'acord. Res més?

–No, ara per ara no. –El Marc va obrir la porta per sortir. Abans de tancar-la des de fora va sentir-la, que el cridava. –Marc? –Ell va quedar-se a la porta, escoltant-la. –El que sí que pots fer és deixar-me els historials de les visites de demà, i així ja avançaré feina. –Ell va assentir amb el cap. –I ah! Una altra cosa. –Ell va tornar a girar-se. –No cal que em diguis doctora Puig. Pots dir-me Olga. Ho va dir amb un punt de calidesa, però prou seriosa com perquè no semblés que li proposava res més enllà d'una relació estrictament professional.

–D'acord, doctora Puig. –I va tancar la porta darrere seu, un pèl incòmode.

Estava avesat a treballar per a càrrecs importants, per a alguna cosa s'havia especialitzat en secretariat de direcció, però aquesta dona tenia alguna cosa que el posava nerviós. No podia dir exactament l'edat que tenia, però se la veia prou jove com per saber que si havia arribat tan lluny és que havia de ser extraordinàriament intel·ligent. I això la feia extraordinàriament atractiva. I extraordinàriament perillosa. Li feia la sensació que havia de poder llegir-li el pensament. Per això va fer un bot a la cadira quan va sentir-li la veu per l'intercomunicador de sobretaula.

–Marc?

–Digui, Dra. Puig. Vull dir Dra. Olga.

–Olga a seques.

–Perdoni, Dra. Puig. Vull dir Olga. –Estúpid! Segur que ella s'estava rient d'ell, en aquells moments. Sort que no el podia veure, perquè s’hauria adonat de com n'estava, de roig.

–Que no em molesti ningú fins l'hora de la reunió.

Però al seu despatx, amplíssim, decorat per dissenyadors que havien vigilat, fins i tot, detalls com el matís de color de la il·luminació ("No volem que els pacients tinguin la sensació que són en un hospital, oi? Els ha de fer l'efecte que això és com casa seva..."), asseguda darrere una taula de fusta de caoba caríssima, l'Olga no reia, precisament.

Tan bon punt el Marc havia tancat la porta darrere seu i ella s'havia quedat sola, s'havia tret la careta professional: havia deixat de fer aquella cara mig seriosa, mig somrient, d'eterna amabilitat, la cara que han après a fer aquells qui ofereixen serveis de qualitat a persones que es gasten molts diners per gaudir-los. S'havia deixat anar a la cadira i se li havia instal·lat una angoixa asfixiant a l'estómac. Suor, fogots, la boca seca. Palpitacions, taquicàrdia. No s'havia espantat. Era metgessa, i sabia perfectament que aquells no eren els símptomes d'un atac de cor ni d'una angina de pit. No era més que un atac de pànic. 

Ja feia anys que en tenia, sempre ben dissimulats en públic. Amb el temps havia anat aprenent a amagar-los. Si no, sempre podia anar a tancar-se a un lavabo. La ioga, la teràpia, la respiració, no hi havien ajudat gaire. Els ansiolítics que li receptava el psiquiatre, en canvi, sí. Però des que havia acceptat aquesta feina, tot li havia anat pitjor que abans, si és que això era possible. La Txell trigaria molt a perdonar-li que l'hagués arrencat de Barcelona, dels amics, dels avis. O potser no li ho perdonaria mai. 

També sabia que no podia augmentar la dosi de medicació prescrita, però sempre li quedava un últim recurs. Havia estat previsora. Va obrir el calaix inferior de la dreta i en va treure tota la paperassa. Al fons, desenes de xocolatines, caramels, núvols de sucre i pastissets de tota classe l'esperaven per a un cas d'extrema necessitat.

Es va mirar el rellotge. Faltaven cinc minuts per a un quart de deu. Tenia vint minuts. Temps de sobres per enterrar l'angoixa sota palades i palades de dolços. I si no s'entretenia, tindria prou temps de tancar-se al lavabo del seu despatx i vomitar-ho tot. Era l'única manera de no sentir-se culpable, després, per les calories ingerides.

–Marc? 

–Digui, Dra. Puig. Vull dir Dra. Olga.

–Olga a seques. –Aquest noi començava a caure-li bé. Per què es posava tan nerviós?

–Perdoni, Dra. Puig. Vull dir Olga. 

–Que no em molesti ningú fins l'hora de la reunió.

"Aquesta serà l'última vegada". Es va jurar a si mateixa. Però era prou llesta per no creure's les seves pròpies mentides.

(De la novel·la I la mort em parlava)