No sabria explicar com, però la Rosa pren consciència que està a punt de despertar-se. De puntetes sobre el fil finíssim que separa el son de la vigília, se sent desorientada i ignorant d’on i quan s'ha adormit. Encara amb els ulls tancats, i ben a poc a poc, repassa mentalment totes les parts del seu cos, es concentra a destriar quines sensacions li arriben a través de cada centímetre de pell i a endevinar, en segons, on es troba. Centenars de feblíssimes punxades a les plantes dels peus, descalços, li delaten que jau sobre herba. Somriu lleugerament, alhora que acaricia, amb els palmells estesos, la que creix a ambdós costats, com qui amanyaga un infant esbullant-li els cabells.

Un sol tebi li escalfa les parpelles, prou primes perquè se li tenyeixin d'un taronja rogenc. El ventijol floral i fresc la fa deixondir-se.

S'incorpora. Enlluernada, alça la mà dreta fins al front, improvisant una visera. Té la sensació d'haver dormit molt, però no se sent adolorida, tot i haver-ho fet a terra. És en un turó que descendeix fins un llac petit, en el qual sura una barqueta que s'aproxima a la riba, prop d'una cabana en la qual –ja ho recorda– ha passat la nit. Inicia, amb passes tranquil·les però una estranya impaciència, el camí cap a la vall.

(Del relat "El rellotge de paret", dins Els caus secrets)