Vaig ésser Rector de la Universitat de Barcelona del 19 de gener de 1978 al 24 de febrer de 1986. Vuit anys i un mes. Dos factors confluïren que aquest període hi fos enormement important, decisiu i tot. D'antuvi, els condicionaments externs: m'elegiren Rector en plena transició política, quan encara no existia la Constitució. Durant el meu mandat esdevingueren realitats, ultra la Constitució (1978), l'Estatut de Catalunya (1979), el canvi de majoria parlamentària de 1982, la Llei de Reforma Universitària (1983), els traspassos de les Universitats a la Generalitat de Catalunya (1985). Amb la limitació que suposa de referir-se a una sola institució, però sense oblidar que es tracta de la primera institució de casa nostra en el camp de l'ensenyament superior, puc afirmar amb orgull i satisfacció que els qui duguérem les regnes de la Universitat en els vuit anys esmentats ho férem amb la convicció pregona que col·laboràvem a la reconstrucció nacional de la Catalunya malmesa i sofrent dels darrers quaranta anys. El segon factor al·ludit era la situació interior: de resultes d'una crisi aguda, no pas desvinculada de les extremituds de la dictadura (que volia conservar unes estructures cada vegada menys acceptades a dins i a fora d'ella), la Universitat de Barcelona es trobava sumida, a la meitat dels anys setanta, en una prostració sense precedents: una economia incerta, una administració desgavellada, la inseguretat o la immobilitat en moltes persones, i la degradació en el desenvolupament de la vida acadèmica, feien que els universitaris conscients clamessin remei per a tots aquests mals (i d'altres que no enumero).

Per raó de diverses circumstàncies, em vaig veure a la cúspide del grup dels qui rebérem la comesa de refer la Universitat. En aquest llibre simplement explico què férem, com ho férem i per què ho férem. He escrit, doncs, un llibre d'història: la història de vuit anys crucials de la Universitat de Barcelona, la història de l'aventura d'uns universitaris il·lusionats. Tots els fets que hi relato són provats (extrets de fonts documentals) o susceptibles d'ésser-ho (per més que, per no allargar-m'hi, no sempre hi addueixi les dades pertinents). Ara bé, no n'he tingut prou de fer una crònica, per exacta que fos. Hi he afegit la meva valoració personal dels esdeveniments. Penso que, en comprometre-m'hi, el conjunt pot tenir més interès. S'hi troben així mateix abundoses anècdotes, que contribueixen a fer comprendre les situacions humanes. També les anècdotes són historia. No cal dir, doncs, que el meu text té molt d'un llibre de memòries, cosa que no en contradiu pas l'objectivitat —el fi essencial que persegueixo—; simplement l'acompanya. M'adono perfectament que els comentaris que hi faig seran jutjats de ben diverses maneres. Els escric, és clar, segons punts de vista personals; nogensmenys, sempre hi apareixen, netes, les dades que els provoquen. El meu text no agradarà a tothom. Tampoc la meva actuació —no pas discutible— no havia suscitat la unanimitat.

(Del "Prefaci" a Llavor de futur. Vuit anys al rectorat de la Universitat de Barcelona. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1989, p. 5-6)