[...]—Parleu-me de la vostra feina, senyor Badia, si us plau.
—Tinc perfecta consciència de la limitació de les meves modestes aportacions, molt més que de les dels altres. He de començar per dir que, amb molts altres companys, m'he trobat, en el que afecta a l'especialització, en una situació determinada i deguda a raons ambientals, que potser caldria xifrar en un nom: Menéndez Pidal. Nosaltres vam rebre una formació de lingüística històrica, exclusivament, quan a tot arreu del món ja hi havia una obertura i una eficàcia cap a escoles que no són precisament de lingüística històrica. Penso en l'estructuralisme, en la lingüística sincrònica en general i en tota la gamma d'estudis teòrics de llengua que donaven nous aires als estudis de romàniques. Fidel a la influència de l'ensenyament rebut, les meves primeres aportacions es van moure dins el camp tradicional: gramàtica històrica, dialectologia, toponímica... Són camps que, espero, no abandonaré i que continuo cultivant. Però m'he adonat, de mica en mica, amb el temps, que, pertot, la lingüística anava incorporant dades de la lingüística general i d'altres ciències paral·leles i afins, i, això sí que ho diria amb satisfacció i fins amb modèstia, he fet l'esforç de passar-me a metodologies en les quals professionalment no m'havia format. I l'esforç no ha estat solament el d'informar-me jo, sinó també el de procurar que els qui tereballaven al voltant meu es poguessin formar d'una manera més completa que jo no ho havia pogut fer. Això explica que la segona meitat dels meus treballs, si és que els podem dividir en dues parts, sigui més ampla en un sentit de mètodes i d'objectius, com els intents que he fet d'aplicació de l'estructuralisme sobretot al camp fonològic i al morfosintàctic i en la lingüística sociològica. […]

—Hem quedat que vós éreu una persona catòlica. Com veieu la problemàtica del catolicisme, ara?
—Oh, molt apassionant! Sóc un dels entusiastes del moviment que ha estat despertat en l'Església Catòlica pel Concili. D'altra banda, parlem del Concili com si hagués descobert una sèrie de coses i en realitat no va fer més que intentar de tornar a l'Envageli, a allò de què no ens hauríem hagut d'apartar mai. I que ens n'hem apartat, és evident, perquè només cal veure que malament ho hem fet, els catòlics, durant vint segles, oi? […]

—Un altre assumpte. Vós, com a catedràtic, parleu gairebé sempre en castellà..
—Sí, menys al curs del departament de català, que faig en català.

—I sou absolutament català, com a persona i com a intel·lectual, igual que jo mateix.
—Sí.

—Llavors la pràctica d'aquesta duplicitat —no essencial, no natural, ja ho sabem, sinó imposada per una circumstància secular ara agreujada—, ¿penseu que és útil per a la societat i la cultura catalanes o, que ben al contrari és un passaport de bastardia?
—Pel que fa a la qüestió estricta de la llengua, jo diria que no em sento un escriptor bilingüe. I si hagués de dir que em sento escriptor també en una altra llengua fora de la catalana, hauria de dir llavors que sóc un escriptor trilingüe, perquè les comunicacions a congressos internacionals les faig per sistema en francès. És clar que, perquè sóc aquí, he d'emprar amb freqüència el castellà, per necessitat. Però considero que, en fer-ho, faig un esforç d'expressió. Com a professor, puc dir el mateix.

—Hi estic absolutament d'acord i, pel que a mi em toca, firmaria les vostres paraules. La pregunta, però resta en peu.
—Existeix, ho reconec, un gran nombre de persones que es troba en aquesta situació de duplicitat i que, en canvi, sosté això que dieu de la bastardia etcètera. Llavors aquestes persones es troben en contradicció amb elles mateixes: o bé quan professionalment actuen en castellà o bé quan pensen que només s'haurien de moure dins cercles catalanoparlants. Jo crec que cal lluitar contra tot esperit de ghetto, sigui en un sentit, sigui en l'altre. De manera que no veig absolutament cap dificultat que si —per la raó que sigui, però una raó que no hem pas creat nosaltres— no podem arribar a diversos indrets de la societat en català, la llengua que ens és més estimada, hi arribem amb l'altra, el castellà, i amb una tercera, si la tinguéssim a l'abast. És lògic que obrem així en la situació i els condicionaments en què vivim. En general, els nostres intel·lectuals no sé si per temença o per desconeixença, no fan servir les dades de la sociologia. Alesohores parlen del cercle en què es mouen, i creuen que és universal allò que només ho és dins aquell cercle. I hem de tenir en compte que, al nostre món, aquests cercles són molt reduïts. Estem força contents de les tirades de segons quins llibres, de segons quines revistes, però si pensem en la gent que veu la televisió cada nit, quedem tan petits! Hem de posar-hi remei, a això, d'una manera o altra.

(Baltasar Porcel: "Antoni M. Badia i Margarit amb la llengua i la Universitat dels catalans", Serra d'Or, núm. 129, juny del 1970, p. 19-24.

* * *

El doctor Antoni M. Badia i Margarit gairebé no necessita presentació. Catedràtic de la Universitat de Barcelona i professor a la Sorbona, Badia és considerat avui com un dels puntals de la investigació i la ciència lingüística a casa nostra.

Aquestes darreres setmanes, el doctor Badia ha anat molt atrafegat amb la celebració del claustre universitari, en el qual ha jugat un paper molt destacat. Dies enrere va ser aprovada la seva proposta de composició paritària del claustre. Precisament encetem la nostra conversa amb aquest tema.

—Doctor Badia, com valora la marxa de les sessions del claustre fins ara i què suposa l'aprovació d'una composició paritària com la proposada per vostè?
—L'evolució del claustre fins ara és positiva, em sembla. Crec que anem aconseguint bastant l'objectiu que ens proposàvem, que és la renovació de la Universitat. No ho puc dir de manera més falaguera, perquè hi ha hagut dificultats i no hi som tots; com ja sap, un grup de catedràtics —entre ells, alguns degans— se'n van anar, i potser no tenim la força moral que tindríem si hi fóssim tots. Però tinc l'esperança que acabarem encomanant-los el nostre entusiasme. En un moment decisiu de la història de la Universitat com és aquest, val més que hi siguem tots.

Quant a la proporció de vots de la nostra proposta, va ser molt elevada, la qual cosa vol dir que respon majoritàriament a la manera de veure dels membres del claustre. La proposta del meu amic doctor Maluquer havia fet un impacte en molta gent. Però al final sembla que el criteri de realisme es va imposar.

—Quins avantatges suposa l'adopció d'aquesta composició?
—Fonamentalment, que tots els estaments de la Universitat sentiren aquesta com a cosa pròpia. Fins ara alguns s'hi sentien forçats.

—És a dir, ¿que vostè és optimista quant a la consecució dels objectius que es persegueixen i, fonamentalment, la redacció d'uns estatuts més democràtics per a la Universitat?
—Sí. És clar que la cosa és lenta. Però espero que si tot va endavant, podrem constituir les comissions de treball i anar preparant esborranys amb vista al futur estatut.

—Què és el que més necessita actualment la Universitat?
—Aquests adjectius que s'han fet servir tant, però que continuen tenint validesa, resumeixen aquestes necessitats: ens cal una universitat autònoma, democràtica, catalana i científica.

—Creu que realment caminem cap a una autonomia universitària?
—Espero que sí. Va sonant l'hora de les autonomies i descentralitzancions. A casa nostra va essent una exigència a la universitat. Les coses cauran pel seu propi pes. […]

—El seu nom ha sonat aquests darrers temps per al càrrec de rector. Acceptaria aquesta responsabilitat.
—Ai! Això ja m'ho han preguntat altres vegades i ja he dit que no m'agrada la pregunta. No hem volgut mai personalitzar les coses. En tot cas, es tractaria d'un equip que acceptés de treballar així, que és com millor es treballa. És clar que algú, al cap d'aquest equip, hi ha de ser, algú que assumeixi la cúspide. Jo, que no ho he desitjat mai i no em considero amb capacitat per a ser rector, si convenia, ho acceptaria. De tota manera, tinc l'esperança que hi hagi algú altre que pugui recollir la torxa. El que ens interessa a tots, fonamentalment, és aconseguir la renovació universitària. […]

—En quin moment es va començar a interessar per la lingüística?
—Això ve de l'època que estudiava llengües romàniques a la Universitat, que aleshores era bastant dolenta, perquè era la universitat de la postguerra i era un desert de professors. Tots els grans professors de l'Autònoma no hi eren. Dins de Romàniques em vaig interessar de seguida per la lingüística. I puc dir que vaig aprendre de manera molt autodiadàctica. Vaig freqüentar els Estudis Universitaris Catalans, on Ramon Aramon feia la part de la llengua i Jordi Rubió la de literatura. Vaig fer a Madrid la tesi doctoral, dirigida per Dámaso Alonso, el qual em va donar també orientacions de mètode.

—Com veu el panorama actual de la lingüística?
—Potser sóc optimista per naturalesa. Però el veig bastant bé. La lingüística catalana que, fins fa quinze anys, no sortia d'uns temes tradicionals —es feia fonamentalment gramàtica històrica—, ha eixamplat ara el ventall de les seves aplicacions. I jo puc dir, modestament, que he fet esforços perquè fos així. Ara es fan importants treballs d'estructuralisme, gramàtica generativa, sòcio-lingüística. Fins i tot hi ha un projecte de centre d'informàtica lingüística dedicat al català. Tot això fa que tinguem col·laboradors abnegats, perquè ja se sap que el treball científic vol una sèrie de renúncies i sacrificis. Però, fins ara, aquests col·laboradors no han faltat.

—Vostè s'ha especialitzat en llengua catalana...
—Sí, sobretot darrerament, encara que al començament vaig fer llengua castellana i sempre m'han interessat totes dues lingüístiques. I això m'ha permès fer molts treballs de comparació...

Antoni M. Badia em mostra el seu últim llibre aparegut amb motiu de la diada de Sant Jordi. Editat per la Biblioteca Serra d'Or, es titula Ciència i passió dins la cultura catalana i conté diversos treballs.
—Creu que el bilingüisme s'ha d'acceptar com una realitat en la societat catalana actual?
—Un cert bilingüisme, l'hem d'acceptar, perquè és una realitat, i ens costarà treure'ns-el de sobre. Cal emprendre una veritable política de la llengua i això ha de tendir a superar l'etapa de bilingüisme per als catalans nadius. Però aquesta política ha de tenir en compte els catalans adoptius, que tenen una altra llengua, i ajudar-los perquè la transició d'una llengua a l'altra sigui com més còmoda i eficaç millor.

(Rosa Maria Pinyol: "Antoni M. Badia: ciència i passió d'un erudit", Avui, 3 de maig del 1977, p. 9-14)

* * *

—El desig de deixar el rectorat després de vuit anys de govern estava directament lligat a la voluntat de continuar treballant en el camp de la lingüística i de la gramàtica històrica de la llengua. Tanmateix no heu deixat d'anar a la Universitat. És evident que la vostra vida està fortament vinculada a la vida acadèmica. Com veieu actualment la Universitat?
—A la Universitat, hi he estat més de cinquanta anys. El 1943 hi vaig fer la primera lliçó. Mai no me n'he separat. Ara hi vaig pràcticament cada dia. No solament hi vaig, sinó que em diuen ben clar que no hi faig nosa, ja que em demanen de fer un curs de doctorat. Pel que fa a la situació de la Universitat, crec que, actualment, està més tecnificada. Hi ha, d'altra banda, aquesta malaltia que es diu «curriculitis»: tothom va al darrera de fer currículum, de tenir crèdits... Un curs té èxit si té una traducció en uns crèdits, per a fer el currículum, per a llicenciar-se... En certa manera ho entenc, però això no hauria de ser incompatible amb assistir a actes, amb participar a determinades activitats simplement perquè un hi troba gust, perquè té vocació per la matèria... És clar, hem viscut uns quants anys en què tot el que es feia per la nostra cultura es feia d'una manera totalment generosa, desinteressada... La idea que això pogués tenir una retribució econòmica, no la tenia ningú. En aquests moments és difícil, fins i tot entre els mateixos docents, de trobar ningú que faci alguna cosa per amor a l'art. Això no treu que, en termes generals, el professorat està més preparat. Veig professors joves que ja són més coneguts internacionalment que nosaltres no ho érem a la seva edat. Els demanen coses, publiquen a l'estranger... Estic esperançat i confiat. Crec que la Universitat tirarà endavant, tant des del punt de vista científic com de l'acadèmic. […]

—En el terreny de la literatura, podem dir que s'han acabat els anacronismes en el contingut dels nostres llibres?
—Jo crec que podem parlar d'una literatura normalitzada. Una altra cosa és que les literatures tenen uns moments molt alts i d'altres no tan brillants. Aquests darrers anys ens han anat deixant grans escriptors i, encara que hi ha uns recanvis importants, potser encara no són a l'altura que tenien els qui ens han deixat. De tota manera, estic content del nivell que té la literatura catalana i de la fidelitat a la llengua normativa.

—Des del punt de vista de la formació lingüística, vau seguir inicialment la tradició historicista de Ramón Menéndez Pidal, després treballàreu en la línia de la lingüística estructural i més tard en la sociolingüística. Quina és actualment la vostra visió de la llengua?
—Hi ha una frase que també he repetit moltes vegades: «On revient toujours auxs premiers amours». Jo ara torno al vessant historicista de la llengua: gramàtica històrica, orígens de la llengua... Aquest és un tema al qual, si Déu em dóna vida i els compromisos m'ho permeten, em vull dedicar intensament. Estic convençut que si no hagués existit la gran desfeta del 39 jo no m'hauria desviat de la línia historicista. Un cop jubilat de la Universitat i emèrit de l'Institut d'Estudis Catalans, tornaré a treballar en aquest sentit, a estudiar la formació de la llengua en els seus orígens. És un tema que m'apassiona.

—Quina relació hi ha entre lingüística i antropologia? Els mètodes rigorosos emprats en l'estudi del signe lingüístic no allunyen els lingüistes de l'aprehensió concreta dels fenòmens de l'home?
—Sí, crec que teniu raó. La lingüística s'ha ensenyorit d'aquest terreny. Molts catedràtics o especialistes que haurien de fer català, castellà o francès, de fet fan lingüística. Un vell aforisme de l'edat mitjana deia que la filosfia era l'esclava de la teologia. Jo dic ara que la gramàtica d'una llengua està actualment supeditada a la lingüística. Això no és anar en contra de la lingüística: la gramàtica s'ha beneficiat molt dels progressos que ha fet la lingüística. Però arriba un moment que ens hem de centrar i pensar que hem de fer català i no solament lingüística general. Ens passa sovint que tesis doctorals, per exemple, sobre un tema català, es converteixen en tesis de lingüística més que de català. […]

—Quan fem aquesta entrevista és a punt de sortir una nova Miscel·lània d'homenatge a Antoni M. Badia i Margarit: Estudis de Lingüística i Filologia, en tres volums, editada per Publicacions de l'Abadia de Montserrat a la «Biblioteca Abat Oliba». Anteriorment ja s'havia editat una Miscel·lània d'homenatge (1984-1988, en vuit volums), en la qual havien participat els membres de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. D'on va partir la idea d'aquest nou homenatge? Qui hi participa?
—Aquest homenatge és una mica el comiat. La idea va partir del Departament de Filologia Catalana de la Universitat. Són gent que han estat alumnes meus, que jo m'estimo molt i que ells també m'estimen a mi. Van tenir la idea de fer aquesta nova miscel·lània oberta als romanistes de totes les tendències per tal que els romanistes estrangers que no són catalanòfils i que no havien pogut participar en l'anterior miscel·lània poguessin fer-ho ara. Em van demanar una llista de dos-cents romanistes i la veritat és que la meitat van enviar treballs. És ben remarcable, perquè molts ja són grans, i tots, molt ocupats. N'hi ha tres que han mort després que van enviar els treballs. No hauran pogut veure-ho publicat. Jo no sóc una persona d'homenatges, però he tingut la debilitat d'acceptar els homenatges acadèmics. Mai no m'he atrevit a dir que no. Els dos primers volums d'aquests Estudis de Lingüística i Filologia són d'amics de fora dels Països Catalans; hi haurà un altre volum amb treballs dels professors de la Secció de Lingüística del Departament de Filologia Catalana de la Universitat.

(Zeneida Sardà: "Antoni M. Badia i Margarit: la fidelitat d'una vocació", Serra d'Or, núm. 429, setembre del 1995, p. 30-34)