II. El bilingüisme català - castellà

No creiem que calgui començar amb un preàmbul sobre la doctrina científica del bilingüisme. Ni fóra possible de resumir-la en poc d'espai, ni fóra profitós de presentar-la al lector, el qual té, sens dubte, una idea feta sobre el fenomen. En canvi, potser no serà debades de precisar el concepte, tot partint de les tendències que han fet acte de presència en el camp científic aquests darrers anys. Una definició etimològica no ens ajuda pas massa: «bi-lingüisme» (ço és «dues llengües») no ens diu res de nou (sempre i a tot arreu hem associat «bilingüisme» amb la coexistència de dues llengües), ni ens aclareix les perspectives del fenomen (un francès que aprengui l'alemany i el domini com un natiu no serà, per aquest fet, un bilingüe).

Modernament hi ha hagut la tendència a considerar el bilingüisme com un dels casos de dicotomia expressiva que tant interessen, avui, als professionals dels estudis sobre el llenguatge: les oposicions «llengua escrita / llengua parlada», «llengua comuna / dialectes», «llengua general / parlars professionals o de grup» han induït els lingüistes a tractar del bilingüisme com d'un cas més de dualitat idiomàtica en oposició: «llengua A / llengua B». I, de fet, la mateixa denominació de bilingüisme ha anat essent substituïda, en els estudis tècnics, per la de «llengües en contacte». Tot amb tot, creiem que el bilingüisme és una cosa a part. Bé que és innegable que hi ha concomitàncies entre la problemàtica lingüística de les parelles esmentades i el fet de dues llengües en contacte, són dues realitats diferents: aquelles parelles corresponen sempre a una sola llengua, mentre que en el bilingüisme les entitats confrontades són dues llengües, dos sistemes, dues estructures.

De les diverses menes de bilingüisme que podem distingir, voldríem destacar-ne, ací, i amb el fi de començar de centrar el tema al nostre país, el «bilingüisme natural» i el «bilingüisme ambiental». El primer és el que caracteritza els fills de pare i mare de llengües diferents, o els qui, per una raó semblant, es troben en contacte amb dues llengües des d'abans mateix del començ de la vida conscient: pensen i s'expressen indistintament en ambdues llengües, fins i tot abans d'estudiar-ne cap d'una manera sistemàtica.

(Dins de l'obra Llengua i cultura als Països Catalans. Barcelona: Edicions 62, 1964, p. 135-136)