1. LA HIPÒTESI

Si examinem com es desenvolupen les activitats de la recerca científica, al si dels diferents països i de les diferents cultures, ens adonarem que, al més sovint, pertot arreu hom pot descriure la tasca d'investigació mitjançant unes quantes notes característiques. Sense cap afany d'exhaurir-ne la llista, heus ací la menció de les més importants: se n'ocupen persones professionalment preparades (que anomenem especialistes); abans d'emprendre qualsevol treball, aquestes persones estudien la qüestió (en el seu estat actual; segons la bibliografia corresponent; comparant amb qüestions semblants o paral·leles, etc.), i, arribat el moment de posar mans a l'obra, hi apliquen una metodologia experimentada (o, si cal, assagen d'aplicar-hi alguna novetat metodològica —tot salvant llur responsabilitat en allò que l'intent té d'assaig), etc. No cal que ens allarguem en un concepte que no ofereix dubtes a cap universitari. La tasca científica és presidida arreu pel desig manifest de servir la veritat, i de servir-la amb objectivitat. L'investigador és, ha d'ésser, en la seva qualitat d'investigador (i deixant de banda matisos temperamentals), fred, seriós, serè, crític; en un mot, ha d'ésser objectiu. Això no vol dir que l'home de ciència no perdi, alguna vegada, la serenor que ara li atribuïm com a característica. Una tal clivella apareix en la mesura que entren en joc els aspectes humans: ultra els temperaments (als quals acabo de fer al·lusió), recordem les polèmiques i discussions científiques, de les quals hi hauria molt a dir, de les quals només diré, però, que, en tot cas, són les excepcions que confirmen la regla. I la regla és, com diem, que l'home de ciència és —vol ésser— objectiu.

(De Ciència i passió dins la cultura catalana. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1977, p. 11-12)