ROMANÇ

Negres eren sos cabells,
sos ulls plens de melangia,
trist y caigut son posat,
que bella m’apareixia!
En la flama del desig
tots mos sentits encenia,
y, mogut per la passió,
li parlava ab fellonia :
- Un dolor secret, senyora,
en vostre pit descobria;
per maltractes d'un espòs
pot-ser ploreu nit y dia;
d'un amor tant mal pagat
altre amor vos curaria;
lo plaer furtat al cel
lo major plaer seria.
–No ploro d'un mal espòs
no volguda companyia:
ploro per la mort d'un fillet
qu'encare un any no tenia;
la pena que m'ha deixat
durarà tota la vida;
de l'amor que li tingui
altre amor no'm curaria–
Tot sentina-la parlà així,
de vergonya m'encenia;
venerant, acoto'l cap,
y sens mirar-la sortia:
així venera un devot
una imatge de Maria,
d'allavors, sempre que'm veya,
altre cop m'avergonyia,
sonrient-me tristament
y mirant-me ab melangia.
Lo foch impur d'un amor
que s'apagava sentia:
en les cendres del primer
un altre amor hi neixia.

(Del llibre Obres catalanes. Barcelona: Tip. "L'Avenç", 1895, p. 13-14)

* * *

JURAMENT D’AMISTAT

Germà, mon pacte escolta: per la sagrada empresa
A que mon cor aspira, reclamo ta amistat;
La veritat estimes, jo estimo la bellesa:
busquem units, desde are, bellesa y veritat.

Ton anima m'entregues, jo't donch l'anima mia:
En l'obstinada lluita, sens tu, fóra vençut;
Tu'm donaras coratge, tu'm serviras de guia:
Quan lo perill t'enrotlli, jo't serviré d'escut.

Son esperit profana qui l'intima existencia
Li plau als ulls dels homes mostrar per tot arreu;
Per a mon Déu guardava del cor l'oculta essencia:
Tu'l dret de possehir-la compartiras ab Déu.

De passatjera fama l'universal cridoria
A qui un amich no compta, quin goig li pot donà?
Treballa sense parar-te: jo gaudiré ab ta gloria;
Llorer que jo reculli, ton front coronarà.

Anem: ta mà en la meva, recorrerem la vida;
Ni mort ni desventura daran al pacte fi.
Ah, quant amarga fóra l'eterna despedida!
Lo die que tu't moris... jo volaré a mori!

(Del llibre Obres catalanes. Barcelona: Tip. "L'Avenç", 1895, p. 17-18)

* * *

BARCAROLA

Nit serena, nit callada!
La mar plana, endormiscada,
ratlla, ab negra pinzellada,
de cap a cap l'horitzó;
y la lluna macilenta,
ab ruixada d'or, bullenta,
la rabeja de claró.

Vina: la barca'ns espera
encallada a la ribera;
l'ona que va y ve lleugera
li diu, murmurant, Anem!
En sos braços somoguda,
deixa, com ala caiguda,
penjant a un costat lo rem.

Vina: és l'hora misteriosa,
més que'l die és delitosa;
are descança y reposa
tot lo qu'al fi ha de passar:
l'home, l'aucell y la planta;
y es queda sol y s'encanta
tot lo gran: lo cel y el mar.

(Del llibre Obres catalanes. Barcelona: Tip. "L'Avenç", 1895, p. 20-21)

* * *

A UNS NUVIS FULLEJANT L’ALBUM

Com a la vora d'un riu
guaitant corre l'aigua clara,
contemplant en son mirall
nuvols, colors y celatges;
jo us veig acotxar les testes,
en un sol pom acoblades,
demunt l'album mig-obert
en la cambra solitaria;
jo us veig mirar encisats,
reflectit en estes planes,
tot un cel de poesia
qu'en sa blancor s'emmiralla.
Com a la vora d'un riu
guaitant corre l'aigua clara,
veurieu al fons del fons
tremolosa vostra imatge,
vostres cares somrihent
en un sol pom acoblades:
sota'l cel de poesia
qu'en est album s'emmiralla,
al fons del fons trobareu
quelcom de millor, vosaltres.
Sí: més qu'en tendres cançons,
més que qu'en dibuixos y ratlles,
hi hà un món de colors y encisos
en lo goig de vostres animes,
en vostres cares somrihent
en un sol pom acoblades
demunt l'album mig-obert
en la cambra solitaria.

(Del llibre Obres catalanes. Barcelona: Tip. "L'Avenç", 1895, p. 22-23)