"Como veis -y llegamos ya al fin de la jornada, tuvimos en José Yxart un crítico de alto vuelo. Como crítico queda y quedará en la historia de nuestras letras, no ya de las propiamente regionales, sino de las españolas en general. No cuenta la crítica en España con muchas obras de la talla de El arte escénico, aun truncada y sin concluir como está. Algunas veces, amigos de Yxart que le querían, lamentábanse de que se hubiese encasillado en un género literario como el da la crítica, en el cual es difícil, mejor dicho, imposible labrarse un nombre y conquistarse una gloria que llegue a la masa, como no sea la ingrata gloria del escándalo por el escándalo.
Tenían y no tenían razón sus amigos. Claro está que los triunfos del crítico brillan en una esfera limitada sin alcanzar jamás la expansión de la del novelista o del autor dramático. Pero la crítica, cuando sale de la gacetilla larga -que es lo que suele ser el artículo crítico corriente- también es creación, y creación de alta alcurnia, y si no conquista el aplauso ruidoso, tan ruidoso muchas veces como efímero, que la novela o el drama deben a la momentánea sobrexcitación, gánase en cambio el sufragio seguro y duradero de los que estudian y se recrean en la labor de una inteligencia perspicaz y viva. Yo de mí sé decir que necesitaría hacer un esfuerzo pare releer obras que al salir á luz leí con avidez, y que en cambio he releído de buen grado y con fruición verdadera las obras criticas de Yxart. [···]
Inmediatamente os hablé del tomo de Obras catalanas de Yxart. Permitidme que aun forzando el enlace, aproveche la alusión para dar el último toque al retrato de nuestro consocio. Recogió las obras y las ordenó Narciso Oller -hablando de Yxart hay que tablar de Oller á cada paso- y las editó la imprenta del Avenç. Aunque sea banal la frase, permitidme que os diga que es un libro que honra á las letras catalanas y pone el sello á la gloria da Yxart. Hay en él unas cuantas poesías y varios cuadros de género que son sin disputa lo que llaman los franceses chefs d'ouvre. Hay, además, el substancioso estudio sobre el teatro catalán, que le fue premiado á Yxart en los Juegos Florales de 1879, estudio que preludia y anuncia los que escribió después y que forman, su patrimonio literario.
Hicieron bien Oller y los Avern en coleccionar los escritos catalanes de Yxart. Ya os he dicho varias veces en el curso de este prolijo estudio que Yxart fue un pensador catalán y catalanista, por más que en lo vivo y ligero de la forma algo se apartase de nosotros. No le llevaron al catalanismo entusiasmos históricos de patriota, sino convicciones de razón. Aprendió el catalanismo, aunque parezca paradoja, en las filosofías críticas de pensadores como Taine, y en las vigorosas plasticidades de la novela de Zola. Lo arrancó, sobre todo, de su mismo cerebro, fundamentalmente positivista. Por esto le interesaban medianamente las gestas de los Peres y los Jaumes, y si bebía alguna vez en la copa del odio á Felipe V era porque la copa estaba hermosamente cincelada y gustaba á su espíritu de artista. Pero halló en defensa del uso del catalán en literatura razones que antes que él nadie había expuesto con tan triunfante lucidez; enalteció y ensalzó cuanto se merecían las obras catalanas quan lo merecían; y sobre todo llevó hasta la pasión, la pasión del convencido, su enemiga militante contra tanto elemento perturbador como en los órdenes todos de nuestra vida cerca y estrecha y ahoga, adulterándolo y desnaturalizándolo, el verdadero genio catalán, el que es nuestro, el que constituye nuestra herencia, el que nos da personalidad, y título de derecho é la vida."

(Joan Sardá. "José Yxart y Moragas", La Vanguardia (Barcelona), 22 de desembre del 1897, p. 5)

* * *

"Josep Yxart es convertí en un crític professional, en el sentit modern del terme. Fou, doncs, una excepció entre els escriptors catalans del període. Però aquesta professionalitat va assolir-la gràcies a les constants col·laboracions a periòdics, revistes i editorials castellanes i mantenint una relació molt ambigua amb la literatura catalana. En realitat, Yxart era un clar exponent -i víctima alhora- de les limitacions de la burgesia catalana -i de la seva intel·lectualitat- durant el període de la restauració borbònica. Desenganyat de la pràctica política (les seves referències al període 1868-1874 són ben clarificadores), es refugià en el món cultural i literari i, amb una posició de crítica ideològica i amb una clara voluntat d'obertura a Europa, tot mantenint un republicanisme de principis traduït en un escepticisme absolut davant les possibilitats de canviar la situació, es mogué dins d'unes concepcions regionalistes del catalanisme (és el seu "catalanisme literari", mancat d'implicacions polítiques) que cregué de bona fe que serien la plataforma cultural per on canalitzar els afanys per incorporar-se, des de Catalunya, ales noves generacions intel·lectuals espanyoles. Amb aquesta intenció, va estrènyer relacions professionals i d'amistat amb Clarín, Pérez Galdós, etc. Aquesta incorporació, però, no arribà a realitzar-se: Yxart -i, com ell, Narcís Oller- no foren mai compresos i la seva situació dins la cultura "espanyola", si és que alguna n'assoliren, no superà mai la marginalitat."

(Jordi Castellanos. "Josep Yxart", pròleg al llibre Entorn de la literatura catalana de la Restauració. Barcelona: Edicions 62, 1980, p. 7-8)

* * *

"Yxart és el primer crític literari modern que ha tingut aquest país. Només la seva situació especial entre dues cultures (o potser no tan especial, atès que és la de tants hommes de lettres del seu temps i, en molts sentits, la del país sencer) explica el desconeixement de què ha estat objecte per part de la historiografia literària espanyola i, durant més de mig segle, també de la catalana. Això, en contrast amb l'estimació de què gaudí en vida entre els literats espanyols més avançats i el paper molt notable que exercí a Catalunya com a crític i orientador en el camp teatral i en el de la novel·la -llegiu, la novel·la de Narcís Oller. Cal dir que aquest paper, per bé que tardanament, li fou reconegut. Però ¿com reconèixer-li el paper d'home essencial si el moment cultural que visqué era marcat, a judici de les generacions posteriors, per una desorientació sobre la direcció en què s'havia de construir o reconstruir la cultura catalana? La voluntat constructiva, en un sentit d'autonomia espiritual i de diferenciació de la cultura espanyola, que és generalment atribuïda a la generació modernista i que culminaria amb la noucentista, neix de l'esperit de secessió respecte a aquell regionalisme cultural en favor del qual pledejà, amb èxit més aviat escàs, el nostre crític. Per altra banda, el seu desinterès pel regionalisme polític -una mostra del pòsit de decepció que la política de la Restauració deixà en certs esperits liberals- i les seves opcions estètiques, que són les del realisme, no li guanyaren, entre les generacions futures, el reconeixement que li era degut. Encara lligat a aquelles opcions estètiques, però comprenent el relleu que un cert moviment idealista o espiritualista pren sobre el realisme, enllaçà la vella generació de la Restauració amb la nova fornada modernista."

(Enric Cassany. 'Introducció', dins Josep Yxart: Novel·listes i narradors. Barcelona: Curial, 1991, p. 6)

* * *

"A mitjans del segle XIX la crítica literària s'havia expandit i afirmat fins a tal punt que aspirava a convertir-se en ciència. És així que sorgeix la necessitat de trobar un sistema metòdic i simple per tal de valorar i analitzar les obres d'art i de literatura. L'èxit del gènere s'explica pel prestigi que la burgesia com a classe va assolint i, en conseqüència, pel liberalisme polític que aquesta introduïa. Dins aquest marc ideològic es posa en circulació una actitud general de criticisme. El criticisme marcarà la posició de l'intel·lectual respecte del món en què viu i és per a aquest motiu que la majoria dels intel·lectuals el practicaran de manera més o menys exclusiva. Uns, com Clarín, comparteixen l'exercici de la crítica literària amb la creació narrativa; altres, com el mateix Josep Yxart, s'hi comprometen professionalment de ple.
Yxart, que fou un dels escassos homes de lletres del segle XIX a Catalunya i un dels pocs a Espanya, visqué entre 1852 i 1895 els canvis ideològics, estètics i polítics que són els pilars del segle XX. D'ell es pot dir el mateix que Maragall afirma de Joaquim M. Bartrina, en el sentit que representa "la topada, de moment anguniosa, del romanticisme, que va perdent ideals vells, i el positivisme que acaba d'enderrocar-los-hi, oferint-ne de nous...", ja que, com ell, desenvolupa el seu pensament a la cruïlla entre aquests dos moviments.
Amb aquests ingredients, Yxart va saber desenvolupar una obra original i moderna, i alhora arrelada en la millor tradició dels estudis literaris a Catalunya. Una síntesi que avui encara té interès per la intel·ligència que es desprèn del seu punt de vista, la validesa de les seves opinions sobre les obres del seu temps, la tolerància en la formulació dels seus criteris i l'amenitat de l'estil. Per tot plegat se'l pot considerar un humanista i un intel·lectual obstinat a conrear el gust per la cultura literària i artística d'amplis sectors de la societat catalana i espanyola, a fi de conduir-la en el sentit de l'evolució del pensament racional lliure. Potser per això Maragall va dir d'ell que era "un home dels que sembla que, vivint sempre, sempre tindrien raó de viure". Malgrat la mot prematura, pràcticament només en quinze anys de la seva vida va desenvolupar una obra prou sòlida per destacar com una de les figures catalanes i espanyoles més brillants de finals del segle XIX, amb la contribució de les seves aportacions teòriques, que el sobreviuran."

(Rosa Cabré Monné. "Memòria de Josep Yxart", pròleg a Obra Completa. Volum 1. Barcelona: Proa, 1995, p. 13-14)