Si entenem que amb el mot humanisme es coneix el fenomen cultural que des del segle XII fins als segle XVI defineix una postura evolutiva de retorn als clàssics, i que es fa extensiva a tots els aspectes de la vida de l'home: l'aspecte literari, el social, el polític, tindrem una visió molt ampla i poc concreta del terme.

Però si centrem la qüestió i definim l'humanisme en la literatura com un constant i absolut retorn als clàssics llatins i grecs, que són estudiats, comentats, presos de model i recreats per uns homes que cultiven els studia humanitatis i que tenen com a activitat primordial de ser professionals de la filologia, aleshores la representativitat dins aquest camp queda certament molt reduïda.

Centrant-nos en el segle XV i a Catalunya, amb la denominació d'humanisme català es coneixen dues tendències ben diferents. D'una banda hi hauria aquells humanistes que escriviren en vulgar, enriquint i ajudant a la formació del català literari, amb una obra clarament influïda pels clàssics. D'altra banda tenim els humanistes que, imitant el model italià, escriviren la seva producció literària en la llengua universal que, per sobre de nacionalitats, era el gran vehicle de cultura que comunicava els pobles: la llengua llatina. Aquesta segona tendència és la que s'adapta millor a l'estricta identificació de l'humanisme amb el studia humanitatis i en definitiva amb la filologia. En aquest sentit, crec que cal ser rigorós i distingir clarament ambdues tendències a Catalunya, no ja només pel que fa als continguts, sinó també quant a la denominació, a fi d'acabar amb la confusió a què indueix l'etiqueta d'humanisme català aplicada als representants de l'un i de l'altre vessant, sobretot si considerem que és molt més abundant en el nostre país la producció literària escrita en català que no pas la redactada en llatí. En conseqüència, proposo que quan sigui necessari parlar d'homes com Joan Margarit, Joan Ramon Ferrer o Jeroni Pau, es faci englobant-los dins l'humanisme català en llatí, per diferenciar-los dels autors que no empraren aquesta llengua per expressar-se.

Una vegada, doncs, delimitats els termes, cal dir que la màxima culminació de l'humanisme català en llatí l'hem de cercar dins la segona meitat del segle XV. Els seus representants serien els tres autors que he mencionat en el paràgraf anterior, més Pere Miquel Carbonell, que unificaria i estaria a cavall d'ambdues tendències.

De tots aquests autors i davant l'estudi que he realitzat, no hi ha dubte que hem de considerar Jeroni Pau el primer humanista, no ja de Catalunya, sinó d'Espanya, que assumí conscientment i plenament els ideals i les idees renaixentistes que provenen d'Itàlia i el primer que les posà en pràctica.

(De la "Introducció" a les Obres I, de Jeroni Pau. Barcelona: Curial, 1986, p. 17-18)