Mariàngela Vilallonga (Girona, 3 d'abril de 1952) traspua entusiasme i vitalitat juvenil tot i que fa 37 anys que ensenya clàssiques i fa recerca a la Universitat de Girona (UdG). Dirigeix la Càtedra Maria Àngels Anglada de Patrimoni Literari de la UdG i coordina el grup d'investigadors internacionals Studia Humanitatis, entre moltes altres responsabilitats. Els humanistes catalans són la seva especialitat acadèmica, i Mercè Rodoreda, la seva passió personal. Els alumnes aprecien les seves classes, que sap amenitzar amb les lliçons de vida de les odes horacianes. L'any passat va ser nomenada vicepresidenta de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC).

—Acaba de publicar la traducció dels poemes francesos de Rainer M. Rilke. Creu que estan prou valorades, les traduccions?
—És fonamental que es facin traduccions i s'han de valorar més des del punt de vista acadèmic. Cal traduir i posar al dia les traduccions antigues. La Fundació Bernat Metge és un bon model des del seu inici. Tradueixes pel plaer de traduir, per fer teva una obra. És bo tenir la versió original al costat, veure el llatí imprès, ara que està tan allunyat de les nostres vides. És evident que els traductors estan mal pagats i que, a més, moltes vegades són invisibles. Ara s'ha fet una campanya perquè el nom del traductor surti a la portada del llibre. Jo no tradueixo recreant l'obra, ho tinc clar, intento ser literal. He traduït Rilke tan literalment com he pogut, i no ho he fet en vers sinó mantenint l'ordre de les paraules si era possible.

—Vivim un declivi de les llengües clàssiques i de les humanitats?
—Les llengües clàssiques sempre han estat a la corda fluixa. Hem estat pitjor que avui. N'hem passat tantes, de penúries... Que les clàssiques estiguin concentrades en dues universitats catalanes no em sembla pas malament, però no anem més enrere. Fa 37 anys que ensenyo a la Universitat, des del 1974, i això és un recorregut amb alts i baixos. Durant un temps, a la UdG hi entraven pocs estudiants de lletres. Es va ajuntar una davallada demogràfica i la de les humanitats en general. Aquest curs, a llatí obligatori de segon curs hi tenia 45 alumnes, que no està gens malament. Hem d'estudiar clàssiques perquè són el bressol de la nostra cultura occidental. Venim de Grècia i Roma i de la tradició bíblica i cristiana. Són les nostres fonts i n'hem de beure, sobretot els estudiants de literatura catalana. Moltes obres del passat no s'entenen sense aquest pòsit de tradició, i bona part de les del present tampoc.

—Per què cada vegada hi ha menys estudiants de lletres?
—Perquè hi ha molta més oferta. I per salvar-nos, el que fem, una mica en tots els àmbits, és emprendre una fugida cap endavant. Com que la física pura, la química pura, les lletres pures no venen, no hi ha demanda, el que fem és mistificacions: es canvien els noms de les coses i es fan assignatures que són paraquímica, parafísica... És a dir, disfressem una mica les lletres.

—Ara es busca la formació pràctica, amb més sortides laborals?
—Segur. Per satisfer les demandes de la gent. Es van inventar la comunicació i tothom s'hi apunta. Però si ensenyem a comunicar i no donem continguts, malament. Els continguts estan en les matèries de sempre: literatura, física, llatí, grec...

—Imparteix una assignatura de les considerades dures i en canvi té fama de fer classes amenes, que interessen els alumnes.
—Ho faig així perquè m'ho crec. Explico una cosa que estimo i que m'ha apassionat des de sempre. Si fes logaritmes, com que no m'agraden, ningú sortiria content de la meva classe. En canvi, si ensenyo Virgili, que estimo moltíssim i penso que és un gran valor que cal conèixer, potser la gent sentirà que els arriba. I això que no els estalvio pas d'estudiar declinacions i conjugacions.

—El nivell dels alumnes ha baixat amb els anys?
—Abans venien de fer tres cursos de llatí al batxillerat. En totes les èpoques hi havia gent que no en sabia. I això encara dura. Jo els poso el llistó i al final, n'hagin fet o no, hi han d'arribar. Intento que els que en saben ajudin els altres. Cansa fer classe, perquè has de mantenir l'atenció de moltíssima gent. Jo no puc entrar, fer una classe magistral i marxar. Has de fer-los intervenir.

—Té sortides professionals, estudiar lletres? En què treballen els seus exalumnes?
—Tinc exalumnnes que fan de professors d'universitat, d'institut, a editorials, correctors, gent que ha muntat empreses de gestió cultural... Sí que s'han col·locat, i tant! Tot aquell que és bo i s'hi ha dedicat amb esforç i voluntat, acaba tenint feina.

[...]

—Jordi Llovet, al llibre Adéu a la Universitat, satiritza una part de la recerca universitària, que titlla de perversa, estèril amb continguts absurds que ratllen la indigència intel·lectual.
—Ell fa una caricatura. És veritat que hi ha una preocupació per fer currículum. El sistema universitari ha anat cap aquí, i això no em sembla bé. El sistema és pervers. Ara s'ha de publicar en revistes indexades. Tots els joves preveuen què faran durant l'any en funció d'això: anar a un congrés no compta gaire, però publicar segons on, potser sí. Abans no havies d'estar pensant en tot moment com havia de ser el teu currículum per arribar a ser professor universitari.

—Com veu la relació universitat-societat, sobretot a la UdG?
—En l'àmbit de lletres sempre hem cregut que s'ha de combinar la recerca amb allò que ens és més proper. Si no ho estudies tu, que estàs en un lloc de privilegi, qui ho estudiarà? Virgili es pot estudiar a Nova York i a Dresden, però Aurora Bertrana potser no és d'un interès tan general. Tenim aquest deure. Per això vam fer l'Atles literari i tenim la Càtedra Maria Àngels Anglada. Cal donar valor a allò que és proper. La UdG està molt lligada a la societat. I penso que Girona ha canviat perquè té una universitat. Girona no seria el que és si no s'hagués apostat per tenir estudis universitaris l'any 1969, no després. La UdG és clau en el canvi de Girona. Ha vingut gent de fora, tant per donar classes com per rebre'n, que l'han fet canviar cap a la ciutat moderna d'avui. He sentit massa vegades crítiques que la universitat viu allunyada. Jo penso que la Universitat ha respost sempre a la crida de la societat, sempre. A més, ha pres iniciatives per liderar actes culturals, iniciatives que si no s'haguessin fet des de la Universitat, no s'haurien fet mai. En això soc molt contundent.

—Sovint hi ha actes culturals a la UdG que no atrauen els gironins. Tampoc no es veuen professors i estudiants a convocatòries culturals de la ciutat.
—D'acord, però a Barcelona passa el mateix. He vist presentacions de llibres de gent importantíssima i eren quatre gats, igual que a Girona. El problema és que tot són compartiments estancs i cadascun té el seu públic. No són vasos comunicants. També passa a Roma i a Florència.

—Com veu l'Institut d'Estudis Catalans (IEC)?
—És una de les grans institucions del país. El gran repte és que ho continuï sent. Hi vaig entrar el 2005 com a membre numerària de la Secció Filològica i el 2010 vaig accedir a la vicepresidència quan va morir Joan Solà. Potser és poc conegut, com altres institucions d'aquest país. Els seus objectius principals són el rigor científic, la catalanitat i l'obertura. Una de les seves tasques més importants és fer d'acadèmia de la llengua des de la Secció Filològica. És la primera vegada en els 100 anys d'història de l'IEC que hi ha una dona a la cúpula directiva. Ara estem treballant en el diccionari de català contemporani.

[...]

—Creu que ja ho sabem tot de Mercè Rodoreda?
—Saber-ho tot d'algú és molt difícil. Falta publicar-ne moltes cartes. Hi estan treballant des de la Fundació. El problema és que no sempre hi ha les cartes creuades, com es va poder fer amb les cartes entre Rodoreda i el seu editor, Joan Sales.

(Redacció: "Mariàngela Vilallonga: «Hem d'estudiar clàssiques perquè són el bressol de la nostra cultura occidental»", Revista de Girona, núm. 268, setembre-octubre 2011, p. 14-20)
 

* * *
 

Va començar a fer classes tan aviat, que les seves alumnes la coneixien com «la senyoreta nena», perquè amb prou feines aixecava un pam més que elles ni era gaire més gran. Cap dels seus alumnes d'avui a la Universitat de Girona, on fa més de trenta anys que exerceix com a professora de clàssiques i humanisme català, se li adreçaria amb aquell tracte diminutiu i familiar, però alguna cosa ha conservat d'aquella mestra infant que impartia les primeres lliçons amb només quinze anys: l'entusiasme, sobretot, l'enlluernament i l'emoció, perquè sense cap d'aquestes qualitats, uns additius importantíssims per fer front als revessos de la vida, diu que seria incapaç de tirar endavant.

—Per emprendre qualsevol projecte, diuen que calen tres requisits: determinació, constància i entusiasme, però fa l'efecte que sense el darrer, els altres dos decauen i perden eficàcia.
—I tant. La tenacitat i la regularitat en el treball poden ser en certa manera entrenades, pots disciplinar-les amb voluntat, però l'entusiasme ha de sortir d'alguna energia interior i espontània. Jo no sabria viure sense aquest esperit jovial i regenerador, i en bona part el dec a la meva mare, una de les persones més entusiastes que he conegut mai.

—I com se li acut a una persona tan vital embrancar-se en la carrera de clàssiques?
—No sabria dir-te en quin moment exacte em vaig decidir, i això que soc tan obsessiva en les dates, que el meu fill em diu burleta que soc la reina de les efemèrides, però sí que recordo que quan vaig deixar l'institut ja tenia clar que volia fer clàssiques. Segurament perquè vaig tenir uns mestres excel·lents, la Dolors Condom, per descomptat, el senyor Florit, mossèn Fuentes i mossèn Costa Tapiola, amb qui ens escrivíem cartes en llatí. Després, no me n'he penedit mai, d'aquella decisió, ni vaig defallir ni mai m'ha decebut.

—Així doncs és de ben jove que es decanta per les humanitats?
—La veritat és que no ben bé. Al batxillerat superior, ja havies d'escollir entre ciències i lletres, i jo no tenia gens clar quina tria fer, perquè totes dues branques m'agradaven, així que vaig escollir lletres però, per no perdre el contacte amb les ciències, als estius feia classes particulars de totes les matèries de magisteri, i cada curs m'anava a examinar per lliure a la Normal. En aquella època, i parlo dels anys seixanta, amb catorze anys ja podies estudiar per a mestre i, com que la carrera només durava tres cursos, amb disset anyets ja et podies trobar fent classes. Jo al final no em vaig treure el títol perquè anava peix de labors: em suaven massa les mans i el brodat se m'embrutava; l'educació física tampoc no era el meu fort, i la música sembla que també la vaig suspendre. Però de pràctiques, en vaig arribar a fer, en un col·legi de Llagostera. Les alumnes em veien tan jove que em deien "senyoreta nena"; era molt graciós. Encara avui, quan em trobo pel carrer alguna d'elles, em somriu amb sornegueria i em saluda com abans: "Bon dia, senyoreta nena".

—Havent nascut a Llagostera, quin va ser el seu primer contacte amb Girona?
—Jo vaig anar sempre a col·legis de monges, al de les Carmelites de Llagostera, primer, i al Cor de maria de Cassà, després, però per examinar-nos havíem de venir a l'institut oficial de Girona. Era un canvi molt gran, perquè t'ho jugaves tot a una carta: ja no era l'hermana Josefina qui et posava la nota, sinó un professor que no t'havia vist mai i amb qui no tenies cap familiaritat, però l'experiència de venir a Girona em va agradar prou perquè, en acabar el batxillerat elemental, que aleshores obtenies amb catorze anys, en lloc de continuar estudiant en institucions religioses, vaig demanar a casa que em deixessin matricular a l'institut. Venia cada dia a Girona amb el carrilet, i encara en conservo algun bitllet, una cartolineta marró. Aquell canvi em va obrir nous horitzons. Jo soc filla única i, encara que no era gens mimada, a casa em sentia molt protegida. El meu pare era sastre i la meva mare, modista, i van arribar a tenir molta feina: hi va haver una època, que al taller hi treballaven unes vint persones, perquè pensa que des de Vidreres fins a Sant Feliu de Guíxols gairebé tothom venia a vestir-se a casa.

[...]

—De tota manera, per al segon cicle va haver d'anar a Barcelona: una altra aventura per a la filla del sastre de Llagostera.
—A l'Autònoma de Barcelona vaig tenir la sort de conèixer el professor Pepe Martínez Gázquez, que ha estat una persona decisiva en la meva vida, perquè a través d'ell vaig entrar en contacte amb Francisco Rico, que m'acabaria dirigint la tesi doctoral, sobre Jeroni Pau. Era la primera vegada que un humanista català era estudiat com un autor clàssic, i aquest descobriment és essencial; va ser la llavor, de fet, de l'Studia Humanitatis de la Universitat de Girona. Un dels moments més emocionants de la meva recerca va ser el dia que vaig adonar-me que Jeroni Pau no havia fet altra cosa que imitar Marcial. Als alumnes els insisteixo molt sobre això, que no hi ha plagi quan es tracta d'homenatge. Ens ha passat a tots, que estimem tant un autor, que ja no sabem si parlem per boca nostra o per la seva; això és el que fan els humanistes: una imitació activa, perquè respecten tant els seus autors de referència, que volen que se'n vegi la petjada.

[...]

—Quin és el seu autor clàssic preferit?
—Uf! Anglada deia que hauria volgut conèixer Teòcrit, per la seva sensibilitat, perquè viu en un moment de crisi, sense paradigmes clars, com el nostre. Jo diria que hi ha un moment per a cada autor, per a Virgili, Catul, Ovidi, Apuleu. Però si hagués de triar sense remei, em quedaria amb Horaci, perquè en ell ja hi és tot, l'art poètica, les sàtires, les odes, cada una d'elles una obra mestra irreemplaçable, tan breus, precises i lúcides que sovint poden ser preses com a lliçons de vida; no curen, però il·luminen. Pels clàssics, tot l'aprenentatge depenia de la natura, i a través d'ella ho ensenyaven tot: que el temps passa, que la vida es regenera a la primavera, que mor a l'hivern. Horaci ja advertia que calia tenir el cor preparat per als mals moments, però també esperança, encara que només siguem aquella "petita barqueta llançada al mar procel·lós de la vida".

(Eva Vàzquez: "No sabria viure sense entusiasme", El Punt, 5 d'octubre del 2008, p. 6-7)