"Ja no recordava com eren dos dies seguits amb la família. Fer el dinar, fer 'maquinades' amb la rentadora, la plaça, la neteja, els matins del diumenge… No sé què els passa als nenes, però els matins del diumenge, que és quan els grans aprofitem per dormir i altres coses, ells es lleven a les vuit, igual que els altres dies.

Ells, naturalment, s'ho fan tot sols. Perquè una cosa s'ha de dir: l'Ernest i jo hem procurat educar-los perquè no estiguin enganxats sempre a les nostres faldilles. Però a un quart de nou, ja comences a sentir:

–Mare, que ja has canviat de lloc la xocolata?
–Nooo…! És al lloc de sempre.
–Doncs mare, no la trobo!
–Puja a un tamboret!

Cap a dos quarts de nou, sentim l'altre que diu:
–Mare, per fer la xocolata desfeta, quanta llet hi poso?
–Dos bols!
–Mare, però és que també en volem fer per vosaltres…
–Posa-n'hi quatre.
–La faig de rajola, o n'hi ha en pols, mare?
I jo, des de l'habitació, ja començo a empipar-me una mica…
–Fes-la de la que et doni la gana!
–És que la de pols no la trobo, mare.
–Doncs fes-la de rajola!
–I quantes preses hi poso?
–Tira-hi la rajola sencera i calla d'una vegada que vull dormir!

Aleshores sento que remuguen entre ells: 'No els entendràs mai, els pares. Quan no fas res, et diuen que ets un dropo, i quan vols fer alguna cosa perquè estiguin contents, llavors ells només fan que escridassar-te'.

Una mica més tard, per allà les nou, just quan l'Ernest i jo estem en plena feina, entren els dos galifardeus amb la safata i dues tasses de xocolata.
–Mare, aquí us portem l'esmorzar perquè recupereu forces.

L'Ernest les perd automàticament, les forces, i els diu:
–I els xurros?
–Ai, els xurros! Pare, dóna'ns diners que baixarem a la xurreria.
Això dels xurros és una excusa per tal d'intentar acabar la feina que havíem començat.
Jo m'aixeco, i des de la finestra miro la xurreria de la cantonada, mentre dic a l'Ernest:
–Noi, no cal que ens hi esforcem, avui. No hi ha ni déu i no tenim temps de res.

Algun diumenge, si hi ha entre vuit i deu persones a la cua, encara ens dóna temps de tornar-hi i acabar satisfets. Però si són menys de vuit, i a sobre fan les comandes curtes, res de res. També compta molt segons qui despatxa. Si hi ha el senyor Josep, no tenim cap problema, perquè ell sempre fa una xerradeta amb cada client. Però si despatxa la seva dona, encara que n'hi hagi catorze a la cua, no val la pena que ho tornem a intentar. Ella, la mestressa, va per feina i de cara als diners, i enllesteix els clients que fa por."

(Del llibre Vacances al Zurich)

* * *

"Pere:
Avui sí, just avui he fet 41 anys. 'Una cosa ben simple i sense cap importància', diries tu. És cert, tothom els fa alguna vegada.

D'una banda, em fa il·lusió que arribi el meu aniversari i, de l'altra, tinc pànic, pànic que et passi desapercebut.

A la feina, el Miquel i l'Eduard m'han regalat un ninot de pelfa, amb un rètol que deia: 'No perdis cap instrument, t'estimem… etc., etc.'.
Tot l'equip del quiròfan ho hem celebrat plegats. El cava, les pastes… Sí, tot això tan tradicional, però ves per on, m'ha fet il·lusió aquest petit detall.

En arribar a casa, hi havia una trucada teva al contestador: 'Carme, no m'esperis a sopar, tinc una reunió al Col·legi d'Arquitectes…'. Com era de preveure, t'has oblidat completament del meu aniversari.

'Quina importància té això, si jo t'estimo?', em diràs. Bé, no sé si en té o no, d'importància, però és un costum molt arrelat a la meva tradició familiar i per a nosaltres compta.

Recordes l'any 74? El Lluís i tu vau arribar a casa meva amb dos rams, de deu roses cadascun. 'Testimem', em vau dir tots dos alhora. Era ben veritat.

Aquesta cerimònia va durar uns quants anys. Tenia un punt de ridícul però era sincera, i això feia que la mantinguéssim plegats.

Encara recordo aquell any que em van arribar trenta postals de trenta ciutats diferents amb el corresponent mata-segells de correus. Totes amb la mateixa dedicatòria: 'Feliç aniversari. T'estimo molt, molt… Pere'.

Mai no vas voler explicar-me com t'ho havies fet perquè arribessin totes el mateix dia, i de llocs diferents… Era un petit secret.
–Pare, com et passes– va dir el Marc.
–És un petit costum multiplicat –vas respondre tu sense donar-hi importància.
Però de mica en mica, amb els anys, l'has anat perdent aquest costum.

¿És que per a tu ja no té el mateix sentit celebrar el meu aniversari? Perquè el teu…, això sí! El teu sí que el celebrem, i ve la teva mare… i prou que t'agraden les sorpreses. Potser diràs que no passaria res si un any en prescindíssim, però jo en el fons no m'atreveixo a provar-ho, perquè és molt més probable que fos veritat, que ni tu mateix no et recordessis del teu aniversari. Ves per on, no sí que no podria oblidar-me'n, i de ben segur que després, si no et felicités, em vindrien els remordiments. Mira si n'arribo a ser, de bleda!"

(Del llibre Naufragis quotidians)