"Si l'Albert tenia alguna cosa positiva era que afrontava les contrarietats amb ànims, i no trigava gaire a donar-hi la volta.

De fet, aquesta era la segona vegada que l'Albert patia un contratemps de debò. Perquè de petits, no cal dir que tots els nens i les nenes n'han passat més d'una vegada, de disgustos o contratemps: quedar-se sense veure el programa de televisió preferit per haver estirat els cabells de la germana petita…, no poder baixar a jugar amb els amics per una davallada de les notes de socials i coses d'aquestes que, qui més qui menys, en podria fer una llista ben llarga.

El primer contratemps seriós de l'Albert havia estat venir a viure a aquest poble de platja. Ja no veuria més els seus amics del parvulari, i tampoc la seva veïna Amanda, amb qui es pot dir que havien començat a gatejar plegats.

Però, a aquest primer contratemps, l'Albert hi va posar remei aviat, perquè va fer amics nous i a la vegada va conservar els que ja tenia. Un cop l'any, l'Albert anava a passar una setmana a casa l'Amanda. Allà tornava a trobar tots els seus amics del parvulari i passaven uns dies molt agradables.

Així que, l'endemà mateix del dia del seu aniversari, mentre esmorzava al costat del seu avi, li va dir amb aire resolt:
–Avi, com els incubarem aquests dos ous?
–Ja veig que vas per feina, Albert. Així m'agrada.
–I si els poséssim al microones? –va dir l'Aina, que no es volia perdre ni un detall dels esdeveniments.
–No, Aina, el microones en faria ous durs. Nosaltres, el que pretenem és que surtin els colomins sans i estalvis.

Però l'Aina va insistir:
–La mare sempre diu que ha guanyat temps amb aquesta màquina. El que abans feia en una hora, ara ho fa en deu minuts. Quants dies tarden a néixer els colomins, avi?
–Disset o divuit.
–Fixa't, Albert! Amb tres dies en tindríem prou.
–Aina, deixa-ho estar! Tanca la boca si vols continuar amb nosaltres –va dir l'Albert, que ja començava a impacientar-se–. L'avi ens trobarà una solució.

L'avi va agafar els dos ous, primer l'un i després l'altre. Amb una mà, agafava l'ou i el posava a contrallum d'un raig de sol que entrava per l'escletxa de la finestra de la cuina. L'altra mà, la posava per damunt de l'ou fent-li de visera. Així va estar força estona. Després de fer aquesta operació unes quantes vegades amb cada ou, va dir:
–Jo diria que… aquests ous… a tot estirar, deuen tenir 4 o 5 dies.
–I com ho pots saber? –va dir el Pere, que acabava d'entrar a la cuina amb un tros de pastís de xocolata que havia sobrat del dia abans.
–Els coloms que han post aquests ous van marxar de Bèlgica el dimarts passat. O sigui que han estat postos a partir del dimarts. També, el més segur és que siguin de coloms diferents, i per tant és impossible saber exactament quants dies tenen. Per orientar-nos una mica, comptarem com si la posta hagués estat feta el dimecres. Què us sembla?

Els tres germans no entenien gaire les cavil·lacions del seu avi, però tots tres alhora van dir:

–D'acord! El dimecres."

(Del llibre L'Albert i els coloms missatgers)

* * *

"Sóc el Josep de can Farriol. Els meus néts, que en tinc uns quants, quan m'han de cridar em diuen avi, o avi Josep; els meus pares i germans em deien Pepet, però per als altres, la gent del meu poble i altres pobles veïns, sóc el Pitus de la Geganta.

Visc en una masia que pertany al poble de Castellnou del Ribot i, cada any quan arriba la Festa Major, vénen a passar-hi uns quants dies els meus fills i els meus néts. Alguna vegada porten amiguets de ciutat, que acostumats com estan a viure en un pis, quan veuen la masia amb l'era, les quadres, l'hort que encara treballo i les quatre gallines i conills que ens fan una mica de companyia, queden tan bocabadats que sembla que no hagin vist mai ploure.

Després de sopar, quan el jovent ha marxat al ball, que com cada any fan al mig de la plaça, els meus néts i jo sortim a prendre la fresca al portal. Els explico històries, algunes inventades i d'altres autèntiques, però n'hi ha una que sempre me la demanen, i any rere any els la conto sense deixar-me'n ni un detall. Si alguna vegada m'he descuidat alguna cosa, sempre en surt algun que em diu:
–Avi, avi! I el dia que la geganta Caterina va anar a la platja?
–Ai, sí! –dic jo, i començo a explicar l'anada a la platja.

També tinc un àlbum de fotografies que l'anem mirant tots plegats a mesura que els explico la història.

Si la Festa Major s'allarga algun dia, ho explico a poc a poc i amb més detalls. I, si fan bondat i escolten amb atenció, l'últim dia pugem tots a les golfes i els ensenyo coses que encara guardo de la meva geganta. De dins un bagul, sobre el qual hi ha unes lletres daurades que diuen Geganta Caterina, començo a treure amb molta parsimònia tots els objectes que guardo: el vano, el ram, el pergamí del gegant, les meves espardenyes… Aleshores ens disfressem una mica, i mentre jo començo a tocar la gralla, uns fan veure que són nans i d'altres gegants però mai ningú no ha simulat que porta la geganta Caterina, perquè només l'avi Josep (que sóc jo) té aquest privilegi."

(Del llibre Qui fa ballar la geganta)