"Els fills diferents constitueix una realitat punyent que la societat sovint tendeix a oblidar. Molta gent té el costum de parlar-ne amb una mena 'd'ensucrament líric per tal de calmar la nostra consciència', tal com afirma Montserrat Roig en el pròleg del llibre. Anna Vila no és escriptora, és una mare jove, infermera de professió que, a conseqüència d’un part difícil, va tenir una filla amb una profunda deficiència psíquica. En el seu llibre, l’Anna Vila explica d’una manera directa i sense floritures literàries tot el drama del descobriment de les mancances de la seva filla Sandra, el calvari que va haver de passar darrere dels metges tot cercant una espurna d’esperança. El laberint que va haver de recórrer enmig de la burocràcia per tal de trobar l’ajuda mínima necessària per a la difícil i problemàtica educació de la seva filla.

Tot i que el text de l'Anna Vila no fa cap concessió al sentimentalisme fàcil i que, a vegades, és d’una cruesa corprenedora, no ens trobem davant d’una obra pessimista, ans tot el contrari: Els fills diferents té la grandesa d’una epopeia, la noblesa de l’esforç èpic d’una mare que estima i lluita i que ho fa amb dignitat i amor, que sap superar els moments de desànim i la flaquesa, perquè, al cap i a la fi, el seu objectiu és aconseguir per a la Sandra el goig de viure. Aquest goig que s’evidencia en un somriure, en una mirada, en un gest dolç d’infant. El testimoni de l'Anna Vila és un crit, sense cap ombra d’histerisme, que no ens pot deixar indiferents. De fet, és un crit d’esperança i ni ella ni els editors no voldríem que fos una veu que clama en el desert, una veu que es perd en el brogit de la ciutat burgesa, cada vegada més inhumana i insolidària."

(Joan Agut. Carta de l'editor de Barcanova, 1990)

* * *

"En el llibre per a infants Més o menys ben avinguts, l’autora aprofita la matèria primera de l’observació i l’experiència en un recull de contes que es poden llegir independentment a pesar del lligam unitari familiar.

Tot i que, sovint, en els seus relats, els animals de Més o menys ben avinguts parlen de les tensions entre els veïns, es desprèn també de l’estil desimbolt i del to festiu que són feliços. Però, sobretot, no amaguen una certa lluita quotidiana per tal de no perdre el lloc en l’afectivitat dels humans."

(Andreu Sotorra. Avui (Barcelona), 21 de novembre del 1993)

* * *

"Cal observar que, més enllà de la diversió, Vacances al Zurich mostra variades condicions que es destaquen i li donen major valor. Globalment, es pot dir que aquesta obra és una novel·la costumista: hi ha aquí un costumisme barceloní actual vivíssim. I al costat d’això, en contrast, hi ha molta fantasia: la protagonista és una fantasiosa, pot inventar o imaginar fets il·lusoris i màgics lligats, en aparença paradoxalment, amb el realisme més pedestre. El relat de l'Anna Vila sembla que vulgui confirmar allò que ha dit Bioy Casares en una entrevista recentment: "La realitat es lo que nos permite escribir historias fantásticas". A l'Anna Vila, però, alguna vegada li passa al revés, troba que les novel·les es fan realitat. També en aquestes pàgines s’hi troba crítica social: l’autora, per exemple, pot desitjar que s’inventi un insecticida contra les modes lingüístiques. I fins és capaç de contar-nos en poques línies tota una història sentimental de complicació fulletonesca, així com, al contrari d’iniciar només un drama, i deixar que la protagonista pel seu compte tracti de continuar-lo i trobar-li un final, o bé aconseguir tan sols amb insinuacions que el lector conegui suficientment els embolics d’algunes existències. I de donar a l’estirabot un aire de naturalitat."

(Anna Murià. L'actualitat (Barcelona), 21 de gener del 1994)

* * *

"Escrit en llenguatge planer i directe, Vacances al Zurich combina amb habilitat situacions quotidianes amb d’altres que ratllen el surrealisme i l’absurd. És un llibre que té com objectiu prioritari proporcionar una estona amena i divertida a aquell qui s’hi acosta buscant justament això, un bon i enginyós passatemps."

(Isabel Torras. Foc Nou, juny-juliol del 1994, núm. 242-243)

* * *

"D'altra banda, Anna Vila ha fet amb Un pacte és un pacte, per als primers lectors, un recull de petits contes que tenen com a protagonistes la formiga, la marieta, el cuc de terra, l’escarabat, l’aranya i la puça. Novament les històries no es limiten a retratar una ventura més o menys simpàtica, sinó a explotar les possibilitats imaginatives que proporcionen cadascun d’aquests personatges, amb un tret comú: la utilitat amable i solidària que cadascun pot oferir i l’aposta pel pacte com a fórmula possible."

(Andreu Sotorra. Avui (Barcelona), 13 de juny del 2002)