Jo sóc aquell que em dic Ròmul, romà
de gest cansat i irònic, pensatiu,
de perfil encunyat a les monedes.
M'agraden Mahler, Mozart sobretot.
I el silenci dels astres. Tinc mil anys.

No us contaré la coneguda història
ni us descriuré el paisatge on he viscut:
aquell riu ample, amb tarongers florits,
i, més amunt, la terra roja i dura
d'oliveres i vinya, el cel d'estiu
com la fulla esmolada d'una espasa.
I a prop la mar, la mar que tant estimo.

Aquí he viscut i això conec. Mireu:
funesta és l'aigua per al blat madur,
funest el vendaval per a l'arbreda,
funestos per a mi els déus enfurits.
Dolç, en canvi, és l'arboç per a l'ovella,
dolça per als sembrats la lenta pluja
i dolça per a mi ta companyia.

Et vaig conèixer encara adolescent
d'ulls com obscures roses, com jardins
negres en la penombra. (I vaig pensar
que el negre era el color de la bellesa.)

L'onada antiga no la sap ningú,
però el mestral cabells descabellava.
Cabells com serps. Serpents sobre les sines.
Ferit estic de vidres estellats
(vidres endins, però, l'amor em crida).
Ferit estic de mots i de silencis,
de trossejada argila, asclades fustes,
poderoses forestes desolades.
L'or primitiu era una flor ferida
i aquells boscos que foren verdor pura
són abatuts avui a tall i cas.

(Fragment inicial del llibre L'ombra rogenca de la lloba. Barcelona: 1993, 17-18)