Quan es va obrir el cel de la lloba rogenca, em vaig precipitar a l'ombra de les coses complicades per la cultura. Sort de l'ombra! Fou un estrall lluminós davant el qual es mostren els miralls enlluernadors de la vida. La vida era reflectida pel mirall de la lloba. Penso, però, què hi havia darrera el mirall? Ningú no ho sap, a excepció dels sants i dels poetes, que no ho saben però que ho endevinen. Darrera el mirall hi ha sempre el gran misteri de la creació.

Tot això ho deia la veu d'un poeta excepcional, desconegut per a mi: Gerard Vergés, que em revelava la misteriosa atenció amb què Goethe es llegia, darrera el mirall, els diaris esportius. Era la veu més europea de la poesia moderna catalana, actualíssima i trepidant. Era la veu de Gerard Vergés que s'havia habituat a dirigir-se'm.

[...]

Dic jo: pur però controlat surrealisme. Perquè després de la lleu natura de l'ésser, tot canvia. Tot canvia perquè la natura ha sortit del mirall lluminós. Gerard Vergés ha transmutat l'ésser en el poema. I és per això que aquest llibre s'intitula La insostenible lleugeresa del vers. O sia, la insostenible gravetat de Kundera en els orígens del món i de la vida. I això és tot. L'ocellada torna a ser perfecta i el cel és límpid en l'esperança de Déu. Tanco el llibre i esguardo a través de la finestra. No hi ha res. Solament la indefugible eternitat.

(Joan Perucho. "El poeta Gerard Vergés", dins de La insostenible lleugeresa del vers, Barcelona: DVD, 2002, p. 9-11)