"Des del punt de vista literari, s'ha d'advertir que Anselm Turmeda, en només sis obres, mostra una singular varietat de gèneres literaris: poesia moralista als Bons amonestaments; poesia descriptiva i diàlegs a la Divisió; poesia apocalíptica i profètica a les Profecies; prosa paronomàstica al Libre de tres; prosa narrativa i diàlegs enginyosos a la Disputa de l'ase; prosa didàctica, històrica, conceptual i doctrinal, a la Tuhfa. Té un evident talent literari, amb enginy i amenitat. Si els gèneres literaris que utilitza són tradicionals, l'originalitat d'En Turmeda es troba en el tractament divertit que els dóna.

Dintre les lletres mallorquines en català, Anselm Turmeda no és un escriptor prolífic. Però sí que és un escriptor original, per les característiques de les seves obres i per la situació lingüística i cultural polivalent del personatge."

(Mikel de Epalza. "Pròleg", Disputa de l'ase. Palma: Moll, 1987)

* * *

"L'obra de Turmeda, per a qui la literatura era una activitat marginal i d'interès pragmàtic i molt personal, tradueix la mateixa crisi espiritual que retrobem en Bernat Metge o en la Disputació d'En Buc amb son cavall i segueix els corrents de la literatura satírica, racionalista i escèptica de la 'tardor de l'Edat Mitjana'. Ell és, però, un dels escriptors que més clarament exemplifiquen aquesta crisi: si, d'una banda, les seves tècniques són encara plenament medievals, en canvi l'actitud pregona que jeu sota les seves idees, encara molt confuses, anuncia ja la visió del món de l'home del Renaixement. La seva obra es troba just a cavall de les dues èpoques."

(Joan Lluís Marfany. "Anselm Turmeda", dins MOLAS, Joaquim (dir.): Diccionari de la literatura catalana. Barcelona: Edicions 62, 1979, p. 716-718)

* * *

"Exposats ja els fets, una cosa sembla evident: Anselm Turmeda era un incrèdul, el qual, a conseqüència d'una greu crisi espiritual, perdé la fe cristiana i abraçà la mahomentana com a recurs o fugida, però sense el més petit convenciment. L'anècdota de la confidència de Nicolau Martel a Bolonya segurament és certa, però no n'hi ha prou per a fer experimentar un canvi ideològic tan fonamental en un home tan intel·ligent com Turmeda. Per altra banda, els fets que acabem de resumir trasllueixen, durant la seva llarga estada a Tunis, una constant vacil·lació entre el desig de tornar a conviure entre cristians –no per penediment de l'apostasia, sinó per enyorança i sens dubte per inadequació a un ambient exòtic, que a la llarga arriba a enutjar– i la manca de força de voluntat per a desemparar una posició llampant i influent, per a renunciar a la vida matrimonial i, possiblement, a una llar. D'això provenen les gestions perquè retorni, acompanyades de perdó, gestions que sens dubte alguna vegada promogué ell mateix o permeté que es fessin a favor seu; però que quan arribava el moment de fer el pas definitiu restaven sense efecte. […]

El realment extraordinari de les dues llegendes independents de Turmeda, la cristiana i la musulmana, és que corresponguin a la doble faç de l'escriptor, venerat durant quatre segles per uns com a màrtir de la fe i pels altres com un docte apologeta mort en olor de santedat, ensems que, a Occident i a Orient, es copiaven i s'imprimien el Libre de bons amonestaments i la Tuhfat. L'home incrèdul i escèptic, pel qual sens dubte res no significaven ni Crist ni Mahoma, féu tan bé la seva comèdia que reeixí a passar a la veneració d'uns i d'altres com a màrtir i com a santó. El seu doble hàbil joc, que no pot dissimular en la seva obra literària quan aquesta s'examina des dels dos vessants, mantingué la seva validesa en la posteritat. Quan hom ha comprès aquest doble joc està en condicions d'entendre bé el cinisme d'aquell consell que dóna Turmeda al Libre de bons amonestaments:

Qui en est món va simplement
certes, va fiançosament;
Déus ha l'homen avorriment
de dues cares."

(Martí de Riquer. "Anselm Turmeda", Història de la Literatura Catalana. Barcelona: Ariel, vol. 2, 1964)

* * *

"De la posició de Turmeda enfront de les dues societats en què migpartí la seva vida, depèn en bona part la seva complexitat o, més ben dit, la contradicció que hom pot observar en el conjunt dels seus escrits. Quan li convingué fer la lloança de la doctrina mahometana escriví el Present [Autobiografia i atac als partidaris de la creu], de la mateixa manera que anys abans, probablement perquè li havia convingut tocar el cor dels seus antics compatriotes o afiançar entre ells el seu prestigi, havia escrit els Bons amonestaments i, sobretot, les Cobles de divisió i els seus famosos pronòstics astrològics.

Cadascuna de les obres de Turmeda sembla, doncs, obeir a una finalitat personalista determinada, per bé que totes elles –amb l'excepció de les Cobles– reflecteixen en major o menor grau la veritable actitud de llur autor, que era essencialment escèptica i, per dir-ho amb un mot d'ara, anticlerical. Aquest escepticisme de Turmeda, producte típic dels corrents de filosofia averroista que imperaven aleshores a Itàlia, i que, com en Boccaccio, anava aliat a una vena satírica –ací gairebé superada, de vegades, en humorisme– enlloc no és tan palès com en la Disputa."

(Marçal Olivar. "Introducció", Disputa de l'ase. Barcelona: Barcino, 1928)