"Com per alguns honrats mercaders de Mallorques sia estat pregat afectuosament que faés e ordonàs un tractat de a divisió del dit regne, supòs que lo meu enteniment sia grosser e no sobtil en l'art d'atrobar, emperò per dar alguna satisfacció a llurs precs he fetes algunes cobles grosseres en pla català, segons que veurets.

Si em lleví un bon maití,
temps era de primavera,
e vai pendre mon camí
per una estreta sendera;
trescant per cella carrera
fins que eu fui arribat
en un graciós prat,
ja lo sol declarat era.

Lo jorn era declarat
e lo sol qui s'espandia
per aquell delitós prat
qui tot de flors se cobria,
en mig del qual aparia
un palau molt alt, murat,
de torres environat;
feites són per maestria.

D'un gran vall és vallejat,
e tot de pera picada
és construït e fundat.
Tal obra, ni tan presada
en alguna encontrada
jamai viu, ne tan plasent;
ple era d'aiga lluzent:
paria fos distil·lada.

Muioles e estorions
sobre l'aiga gint saltaven;
anguiles qui, jus lo fons,
barbs hi viu qui pasturaven,
llampreses qui encalçaven
savogues per a xuclar;
aucells viu acabussar
qui vives les se'n portaven.

Davallí de mon cavall,
lleixí'l dins lo prat en destre;
e anant entorn lo vall
per la via, a mà destra,
e sus alt d'una finestra
una donzella parlà;
humilment mi saludà:
–Bé sia vengut lo mestre!–

Tantost que m'hac saludat
eu tan gran remor sentia
del pont, qui es fo acalat.
Veus la porta qui s'obria;
set donzelles en la via
viu tot dret vert mi venir;
segons tot lo meu albir
vestides són a sa guisa:

Totes porten, ab collar
de dues colors partides:
de vermell e d'un blau clar,
llurs testes de flors cenyides;
de blanxes perles garnides,
de maragdes e safirs
ametistes e raubís
e granades gint polides.

Pres de franc acolliment,
la salut denant posada,
ab semblant bell e rient;
era cosa ordonada.
E donaven aparent
la una degués parlar
per les altres, e recitar
a mi la llur embaixada.

–Ai, mestre molt reverent–
dix d'elles la pus jolia–,
lo vostre aveniment
nos ha dada alegria.
Cosa molt cruel seria
que no fóssets meritat;
pus ací sóts arribat,
amb nostra amor vostra sia.–

Van mi pendre per la mà;
dins lo palais mi metien.
Veus la porta qui es tancà;
ja lo pont llevat havien.
Donzelles viu qui corrien
solaçant per un jardí;
esvergonyant-se de mi
entre los arbres fugien.

En cell jardí los fruiters
eren de totes maneres:
dàtils, pomers, presseguers,
codonys, albercocs, cireres,
massanes, prunes e peres,
taronges, poncís, llimons,
avellanes e lledons,
raïms moscatells e figueres.

Ab aitant fom aplegats
en una bella verdura.
Fruiters qui afrenellats
eren, per gran espessura;
e feien, contra natura,
cald d'hivern, frescor d'estiu.
De ma vida mai no viu
d'arbres tan gentil clausura.

Sots los arbres són les flors,
qui reflorint florejaven;
gitant-se llurs flagrans odors,
per l'aire variejaven;
aucellets hi xantaven
llurs versets e llurs xançós;
a quintes e a bordós
musicalment biscantaven.

E aquí vérets violers
blaves, grogues e vermelles;
qui se'n pugen pels noguers
roses blanques e vermelles,
e d'altres floretes belles,
e flors de llis e clavells
girofles, safrans novells,
e poms d'amors e murtelles.

Enmig d'ells és la Reial
Fontana, qui cinc flums gita.
Bé és cosa divinal
lo fet de l'aiga condita:
per set canals se congita
per lo verger verdejant,
e puis va-se'n retornant
a la font d'on és eixida.

Una sala excel·lent sus la font edificada;
bé són les colones cent,
sobre les quals és fundada.
Tota quanta és murada
de jaspis verds e vermells;
de marbre los capitells.
Tot és obra florejada.

Les finestres de crestall,
e de banús llurs portelles
fetes per sobtil entall,
d'on remiren les donzelles,
certes, semblant de aicelles
en lo delitós verger
d'aquell gran rei Assuer;
no crei fossen ni tan belles.

Per grazons de marbre blanc
nos en pujam a la sala.
No em recorda que ves anc
tan graciosa escala;
e dien que edificà-la
un mestre del rei Artús;
puis morí caent dessús.
Cert, lo món ne pres gran tala.

Lo portal entretallat
de obra molt adonosa;
tot a l'entorn deboixat
d'aur e d'azur de Pistoia.
¡Oh Déu, com és rica joia
les històries qui hi són
de Hèctor e de Jason
e lo fet de la gran Troia!"

(Versos 1-19, de Cobles de la divisió del Regne de Mallorques, en l'edició Obres Menors. Barcelona: Barcino, 1987)

* * *

"–Senyora, de bona ment
vostres precs obeiria,
si venir segurament
del vostre poble poria.
L'anar molt lleu me seria,
mes fa'm por que, al tornar,
ells no es volguessen pagar
de mi, si res los devia.

–Frare Anselm, pensar podets
que io en res no volria
vostre dan; e bé sabets
qui va per missatgeria
és-li feta corteria
per cell a qui és tramès.
Jo no em pens mos fills per res
a vós fessen vilania;

que és usança general
en lo món acostumada,
que missatger no pren mal
dins alguna encontrada.
Molt estic meravellada
con vós, qui sóts tan valent,
vos metats espordiment
en lo cor, esta vegada.

–Senyora, antigament
lo falcó féu companyia
en lo gall estretament;
e, anant per la llur via,
lo falcó fort reprenia
lo gall de deslleialtat;
clarament li ha parlat
que ell poca fe havia.

'Certes, io no en só nodrit
ab l'hom, ans era salvatge.
Fui pres per un hom ardit,
caçador, en lo boscatge;
e mon senyor qui és de paratge,
pus que son pa he menjat,
tenc-li bona lleialtat
senes fer son homenatge.

Açò és clar a la gent,
que com io són clar en l'aire
pusc fugir molt francament
e tornar en mon repaire;
e, can oig cridar e braire
mon senyor, de mantinent
en son puny torn lleialment:
traició no li vull faire.

E vós, qui en l'hom ensems
vos sóts nodrit tota via,
menjant a bevent tostemps
havets fins en aquest dia,
si ara pendre-us volia
fugiríets, de present.
Fort me par gran traïment,
de bé retre vilania.'

'Falcó, vós me fets contrast
de la deslleialtat mia.
Si vós vèiets viu en l'ast
dos falcons, en aquest dia,
io crei per Santa Maria
que can iríets caçar
lleixaríets l'hom cridar
e faríets vostra via.

Donques, bé deig io fugir,
qui set companyons havia,
denant los me viu rostir;
s'on haguí malencolia
dins mo cor, e vui en dia
desplaser e gran dolor:
més am morir confessor
que màrtir. A vós cert sia.'

Senyora, lo dit falcó
de l'hom pot haver fiança;
mes lo gall ha gran raó
que d'ell haja gran dubtança,
perquè a redona dansa
veu ballar sos companyons,
tot esquiu, a regirons.
Per cert mai no s'amansa.

Així me'n pren con lo gall,
qui, per por, de l'hom s'estriga,
despuis que aprés lo vall,
a la porta plegadissa,
al costat d'una bardissa
viu mon companyó cremar;
un altre en viu socarrar
dins aquell any en Evissa.

Si io he por del morir
no m'ho tingats en follia.
Jesús se'n volc escondir;
segons hon féu pregaria:
'Que encara tostemps sia
l'esperit aparellat
per a fer ta voluntat,
la carn ha gran malaltia'."

(Versos 129-133, de Cobles de la divisió del Regne de Mallorques, en l'edició de Obres Menors. Barcelona: Barcino, 1987)