"El carrer Montecarmelo és al barri de Torrefiel. La galta esquerra del carrer té una renglera de cases, a la dreta edificis amb pisos ocupats per emigrants espanyols que vingueren a València a partir de la dècada dels seixanta. Torrefiel és un barri poblat, majoritàriament, per famílies d'extracció social obrera barrejades amb una fornada de parelles joves que s'hi instal·laren als anys noranta. Per a qui viu al centre de la ciutat, i fins i tot per a la gent dels pobles del voltant, Torrefiel és el cul del món. El major caos especulatiu del marge esquerre del llit del Túria, riu que, en èpoques passades, dividia socialment València. Al sud del riu hi havia la València clàssica; a la banda esquerra, la València nova, ocupada per emigrants i altres col·lectius que trobaven als barris perifèrics domicilis a l'abast de les seues possibilitats econòmiques. Com gairebé tots els barris perifèrics, a hores d'ara Torrefiel era, socialment, una zona híbrida.

Les casetes de la galta esquerra del Carrer Montecarmelo, ara deshabitades, les havia comprades Juan Lloris. Les va adquirir l'any 1995 amb la intenció de construir un edifici amb pisos d'una categoria superior a l'existent al barri. Lloris esperava que el barri estiguera més ben comunicat –la futura Ronda Nord, que estava previst que enllaçara amb la Biblioteca Valenciana de Sant Miquel dels Reis i, per la part sud, amb el centre estricte de la ciutat, passaria prop del carrer– per començar a construir, o bé, en cas contrari, vendre i aconseguir una plusvàlua important. No tenia pressa. A València, una ciutat que creixia en conflicte permanent amb l'horta que l'envoltava, el més adequat era adquirir solars o terrenys dins la ciutat. En aquest aspecte, Lloris era l'empresari de la construcció que més havia invertit. Invertir i esperar que la demanda fera del solar un lloc altament revalorat.

Montecarmelo era el carrer més tranquil del barri. Segons com, encara tenia l'aspecte d'un poblet. Fins i tot es podia aparcar sense gaires dificultats. Un taxi deixà Lloris al número vint-i-set, just a la casa on anava. Obrí la porta i es va trobar amb Rafi, un dels amos del club Jennifer, prenent una copa de conyac assegut vora una gran taula de fusta, al mig de la casa. Lloris penjà l'abric en una perxa de peu de l'entrada i va seure al costat d'ell. Rafi li va servir una mica de conyac. Es notava una humitat atenuada per dues estufes elèctriques, una sota la taula.

–T'he dut un regalet que t'agradarà molt –féu Rafi, satisfet.
–¿Quina edat té?
–Calcule que divuit o denou anys, però sembla més jove. És russa.
–Russa.
–Un bombonet. Es fa dir Ana.
–¿I què tal?
–Molt disposada.
–¿Segur?
–No et deceberà. També tens Asha.
Asha era la nineta dels ulls de Lloris.
–M'encanta Asha –es dugué la mà a l'entrecuix. Amb la llengua s'escampà la saliva espessa.
–La russa t'agradarà més."

(Fragment de Societat Limitada. Barcelona: Columna, 2002)

* * *