"No hauria sabut descriure les sensacions que l'amaraven. Percebia una mena d'inquietud, potser una vaga ansietat o temor, així que va baixar del cotxe i va encarar, amb dos funcionaris d'escorta, la porta de l'hospital. Pujava a poc a poc i es va aturar a l'últim esglaó abans d'accedir al centre. Llavors, amb una mirada lànguida, inconstant a causa de la malaltia, va contemplar el bosc que s'escampava a banda i banda de la carretera. Era un lloc ple de vida i entre el silenci s'escolava el murmuri del vent i de les ones, que amb suavitat trencaven contra les roques que s'alçaven darrere de l'edifici. Un paisatge estrany per a morir però estranyament familiar, propis com li eren la solitud dels indrets de vegetació espessa i l'oreig humit de la mar. Va romandre impassible uns minuts tot evitant la melancolia de la darrera mirada; després, es va clenxinar els cabells esbullats pel vent i va entrar a l'hospital.

Al vestíbul l'esperaven un metge i una infermera. El van rebre amb una atenció que Manuel Boixadós va copsar estrictament professional, amb aquella consideració aliena que el feia sentir incòmode. Amb un bri d'orgull al rostre va refusar la cadira de rodes; ho va dir amb una veu que encara no havia perdut del tot el panteix. La infermera va indicar-li el camí de l'ascensor mentre el metge despatxava amb els dos funcionaris les qüestions burocràtiques del trasllat. Al quart pis va seguir la infermera fins a l'habitació del fons, a mà dreta. Era una habitació ampla, neta, blanca i lluminosa, amb un sol llit des del qual, va suggerir ella, es podia observar l'eixida del sol.

–Espere que sigue del seu gust –li digué.
Boixadós féu que sí amb aire distret. Tenia les galtes febroses i el gest ansiós. Aleshores va seure al llit amb un sospir de fatiga, pres per una agitació que començava a ser intensa. La infermera va allisar el coixí, li va traure les sabates abans d'estirar-li les cames i posar-li la mà, subtilment, com una carícia maternal, al front. Boixadós volgué parlar, però com fóra que els seus ulls encara romanien enterbolits, ella es va posar un dit als llavis reclamant-li silenci. I es va recloure en un silenci buit i profund mentre la infermera, amb un to de veu fluix i tendre, li deia que intentara dormir. Ho va fer poc després d'observar la seua mirada plàcida, els cabells negres caient-li sobre els muscles, les mans amb un tacte de guant sedós; una dona jove que li transmetia allò que a ell gairebé li mancava, una mica de vida. Boixadós es va adormir poc abans de pronunciar la paraula 'gràcies', amb la gratitud de qui, immers en el naufragi, troba l'ajut protector d'un estrany.

Aleshores el va cobrir amb una manta fins al coll. Tenint cura de no fer soroll va córrer les cortines i va anar fins on era el doctor, parat al llindar de la porta de l'habitació. Tots dos isqueren al passadís.
–El director del centre m'ha dit que vostè atendrà personalment aquest pacient.
–En efecte –féu la infermera.
–¿Està segura de poder fer-ho?
–Sí.
–Necessitarà l'ajuda d'una altra infermera.
–Almenys les primeres setmanes, no.
–Serà un treball dur.
–Hi estic acostumada, doctor.
–¿Familiar de vostè?
–No, un encàrrec personal.
–Està molt greu, però és un home fort. Pot durar un mes, dos o sis. Tot dependrà, en certa manera, de la seua voluntat de viure.
–No viurà molt de temps. Ha vingut a morir ací, davant el mar."

(Fragment de L'illa de l'holandès. Barcelona: Columna, 1998)

* * *