"Una minyona em va replegar el got i me n'oferí un de nou. El portaveu i la senyora desaparegueren per una porta lateral. Llavors, la majoria dels convocats intercanviaren impressions alhora que es fornien de begudes. Vaig atansar-me fins on eren el Noi i Trilita, departint amb dues periodistes.

La vàlua professional de les dues nenes no devia ser res de l'altre món, i la sobtada revalorització que acabaven d'adquirir com a belleses més aviat venia donada per l'esguerrada estètica del Noi i Trilita que no per mèrits propis.

A Trilita el vaig trobar singularment canviat. Després de l'experiència per terres de la jet-set, exercint de paparazzo free-lance, el meu fotògraf preferit tenia un aspecte saludable, per bé que el seu atractiu no havia assolit cap matís rellevant. Així que em va veure vingué al meu encontre.

–Com estàs, mariconot –digué, encaixant la mà amb energia i fent-me el rendez-vous habitual.
–No tant bé com tu, però aguante.
–Estic que d'una pardalà tombe una paret– m'assegurà amb vehemència–. Tinc un grapat d'històries per contar-te. Quines ties, Barrera!
–Et deus haver unflat.
–No era allò d'arribar i besar cony, però tots els dies li palpava la cara al germanet– digué ullant-se la bragueta–. Xixi com el que hi ha a Marbella no l'he vist en cap lloc. Uns pits com pometes, unes cintures i uns morros…
–Com les que vos heu apalancat ara, vaja.
–¿Eixes? El Noi és capaç de ventar-li a una bacona amb sandàlies. Ja el coneixes.
–Tu en canvi ets més refinat. En fi, Trilita, m'alegre de veure't, ja trobava a faltar conversa d'aquella amb continguts. Però dissortadament ni açò és Marbella ni tu la baronessa Von Thyssen.
–La puta realitat s'ha encarregat de recordar-m'ho. Un suïcidi i un mort per heroïna. Li he dit a Jesús que ho cobriria ell, necessite un temps d'aclimatació.
–T'entenc.
–El Noi m'ha contat que trobaren la germana de Rocky morta. Deu estar molt afectat.
–Sí, era l'única que tenia.
–Pobre Rocky. No cal que et diga que em tens a la teua disposició. Estàs investingant-ho, no?
–A estones, però si el forense em confirma que Mabel no es picava m'hi posaré de ple. Llavors et necessitaré a tu i potser el Noi. ¿Encara fas vacances?
–Em queden tres dies, però com avui s'ha acumulat la feina m'han cridat.
–Si no et fa res, les continues a Nadal.
–I ¿per a què collons vull jo tres dies a Nadal?
–Pots fotografiar la infanta esquiant a Baqueira.
–On estiga Estefania de Mònaco en conill, que s'aparte la família reial.
–Per això no discutirem. Vés, allibera'm el Valentino, que hem de programar el treball.

En un rampell de crueltat estètica Trilita va fotografiar el Noi amarrat a les dues belleses. Pensí en l'enorme descony de la redacció en guipar la foto. A l'extrem del saló, en el cancell de la porta per on havien eixit el portaveu i l'esposa de l'industrial, vaig veure Mara Beltran, redactora de la revista Mestresses, que firmava els seus reportatges amb el pseudònim Carlota Max. Alçà la mà, saludant-me; li vaig fer un senyal amb la idea de parlar amb ella després. Ho va entendre, somrigué i desaparegué tot seguit."

(Fragment de Cavall i rei. Barcelona: Quaderns Crema, 1989)

* * *