—Al llarg de la seua vida ha hagut de vendre's molt?
—No, perquè no he tingut molta necessitat de vendre'm, però també les ofertes de compra que m'han fet han estat modestes al meu entendre. El problema és que et mous en paràmetres de literatura catalana, i la literatura catalana, com el seu nom indica, és una literatura encara minoritària, i aquesta circumstància incideix proporcionalment en els preus de compra i venda i d'oferta i demanda.

—Què és en concret L'any de l'embotit? ¿És una novel·la negra o descolorida?
—És una novel·la d'humor. I això vull que quede ben clar. No està concebuda com a negra, tot i que té algun ingredient negre. No és que siga una novel·la excessivament distinta a les altres, però sí que té uns quants punts que la distingeixen. Per exemple: està narrada en tercera persona i hi ha una gran quantitat de personatges secundaris, però que tenen paper. Això ho he fet per a pal·liar la desocupació. I sobretot, el llibre és una sàtira sobre dos mons que m'interessen moltíssim: el de la premsa i el de la política.

(Miquel Alberola. "L'any de l'embotit és un homenatge a la corrupció", El Temps, 1 de febrer del 1993)

* * *

—Quan escrius, "veus" les teves novel·les?
—Sí. I m'interessa que el lector les vegi, també. Jo tinc una gran influència del cinema, hi he anat des de molt petit. Es pot dir que he mamat cine des dels tres anys; les primeres impressions que tinc són de Chaplin, de Keaton, de Lloyd... De fet, m'agrada més el cine que no la literatura. Quan penso una escena primer la veig i, després, la traduïc al registre literari. I és que, sobretot, m'interessa atrapar el lector des del punt de vista visual, també! Perquè faig un gran esforç quan tracte la llengua. Per a mi és fonamental treballar bé els registres: una cosa és la llengua dels diàlegs, l'altra la de la narració... En un diàleg, per exemple, escric "vore" però en la narració "veure". Per a mi és evident que hi ha dos registres lingüístics, l'oral i el literari. I això ha d'estar present a la novel·la.

(Marta Nadal. "El triomf de la novel·la negra", Punt de Lectura. Institució de les Lletres Catalanes, 1998)

* * *

—Quina València descobreix en aquesta novel·la [Cambres d'acer inoxidable] situada a les portes del segle XXI?
—A València li costarà molt entrar al segle XXI. És una ciutat igual de caòtica que als anys 80 però on l'especulació és la reina. Qualsevol observador ho veu i a la novel·la es reflecteix com des que governa el PP n'hi ha molta, d'especulació, i molta més respecte al patrimoni urbanístic.

[...]
–Es pot escriure novel·la negra d'esquena a la realitat?
–És difícil. La novel·la negra és un gènere molt complicat perquè està molt codificat. Crec que vaig reinventar el gènere en català, però ara he passat a un altre tipus d'estructura.

—Quina?
—Abans posava molt d'èmfasi en l'argument. Ara també m'interessa, però he treballat més els personatges i la seva psicologia, així com la mirada sobre la ciutat. També hi ha un joc entre passat i present.

—Què hi ha a la seva obra d'inspiració dels grans mestres de la novel·la negra com Chandler, McCoy o Le Carré?
—Les que més note són les del cinema. Sempre dic que el cinema m'agrada més que la literatura. Si ací hi hagués una indústria com Hollywood, jo segurament m'hi dedicaria completament. No descarte algun dia.

[...]

—Les dones deixaran de ser alguna vegada personatges secundaris a les seves novel·les?
—En aquesta novel·la tenen més paper, però és cert que són els homes els protagonistes. Però és que si una dona fa una novel·la sobre dones és feminista i està ben vist, però si jo explique una història sobre homes sóc un masclista.

[...]

—Darrerament sembla que Ferran Torrent s'ha reblanit.
—No, jo no m'he reblanit. Jo crec que a totes les meves novel·les hi ha moments sensibles, humor, cinisme i tot perquè la vida és així. Quan un novel·lista escriu no s'ha de contindre. Les novel·les són un estat d'ànim. Vaig fer Gràcies per la propina perquè necessitava mirar enrere, i per això és una novel·la en el 50% autobiogràfica. Amb ella volia enfrontar-me als meus dimonis. Ara tinc una novel·la pendent d'escriure que es diu Dyck jo.

(Ester Pinter. "Amb Cambres d'acer inoxidable, l'autor recupera el detectiu Butxana", Avui, 14 de setembre del 2000)

* * *

—Amb Judici final es tancava la trilogia sobre València, però ara amb Només socis sembla que l'hagi volgut continuar.
—No, només agafe un fil, l'extorsió de l'exdetectiu Butxana a l'empresari i alcalde frustrat Juan Lloris. La meua intenció era fer una novel·la d'humor, un divertiment per llegir-lo d'una tirada. Molts personatges, molts diàlegs, moltes situacions. He de confessar que m'ha costat més que la teòricament més complexa Societat limitada, segurament perquè la tenia menys preparada. Fins a la pàgina 80 o 90 no tenia trama, m'estava entretenint en el poble de Gilet fent una novel·la costumista i quan l'argument arriba avança com un coet. Sóc bastant masoquista a l'hora d'escriure. No planifique. Necessite lluitar contra la novel·la, contra els personatges i això crea una tensió que després rep el lector.

—El títol ja és tota una invitació-homenatge als diferents personatges de les seves novel·les, que ara apareixen plegats, així com als seus lectors fidels.
—No havia pensat en els lectors, tal vegada amb el subconscient. Jo pensava en els dos socis, en Butxana i l'escriptor Ferran Torres de Gràcies per la propina, que és qui el posa a ell en la trama, malgrat que la gent pot pensar que el soci de l'exdetectiu és l'excomissari Tordera. En origen, a la meitat de la novel·la hi havia una conversa de vint fulls entre l'escriptor i Butxana en la qual aquest sabia que era un titella en les mans del novel·lista, però la vaig eliminar perquè em semblava que el lector perdria aleshores ja tot l'interès.

—Era una assignatura pendent això d'enfrontar el seu personatge més autobiogràfic, l'escriptor Ferran Torres, amb l'alter ego seu, el veterà Butxana?
—No, simplement era un joc. Bé, Zorba el Griego és una obra que m'agrada molt. Eixe enfrontament entre el vividor i el poeta, entre la vida i la literatura. Això sempre m'ha interessat molt i a la novel·la es dóna entre el vitalista Butxana i l'escriptor observador. He d'admetre que això està en mi, està el Torrent vitalista i el Torrent que menys coneix la gent, el que es tanca, el que llegeix. I això em provoca moltes contradiccions.

—¿El fet que Ferran Torres es quedi sense idees i inventi conspiracions internacionals té paral·lelismes amb la realitat? ¿Ferran Torrent ja ha exprimit tot el que podia donar de si València com a protagonista i per això ara recorre a protagonistes externs?
—No, no és això: una ciutat com València no s'esgota mai. Simplement és que em venia de gust canviar de registre, fer una novel·la trepidant. Mai és divertit fer una novel·la perquè et porta l'angoixa de si l'acabaràs, de què passarà, però sempre és més divertit si canvies de registre.

—I torna de ple al Mossad, als anomenats Venjadors, a la causa jueva que ja deixava entreveure a Judici final.
—Sempre he tingut ganes de fer una novel·la d'espionatge, sóc un fan d'autors com John Le Carré, però per a un tipus de Sedaví com jo és molt complicat. Le Carré té diners per traslladar-se allà on faça falta, prestigi i fonts per assabentar-se del que vulgui. Per això Només socis no acaba de ser una novel·la d'espionatge, tampoc és una paròdia de l'espionatge. I trie el Mossad perquè de tots els serveis d'espionatge és el que més conec, del que més he llegit. També em va sobtar la història de la Brigada Jueva, que és real, la història dels Venjadors, els combatents jueus que decideixen formar un comitè per carregar-se nazis. Jo pose molta collita pròpia al llibre.

—Butxana passa al llarg de la novel·la de ser un detectiu jubilat a qui li va la marxa a semblar en un moment donat un agent 007 amb la xica Bond que li acaba tocant la fibra.
—Butxana James Bond...? No. El que jo pretenia era un enfrontament de mentalitats. La dona compromesa amb una causa i espia del Mossad i el Butxana sense ideologia que l'únic que vol és una illa per a ell i posar-hi un casino. Eixe joc de mentalitats té un problema, que pot arribar a un punt de lirisme que a mi no m'agrada. Ell, més que estar enamorat d'ella, l'admira. I és que, per a mi, un ídol és aquell que fa tot el que tu no ets capaç de fer. Butxana pren partit però no deixa de ser qui és, acaba trampejant altre cop. M'agraden els personatges fracassats però que viuen.

—Va decidir no assistir a la darrera edició de la Fira de Frankfurt dedicada a la cultura catalana. Ara, amb distància, què en pensa?
—Fa temps que sé com el Monzó que açò de la literatura catalana està molt malament, però com que ell té més autoritat que jo... En aquell moment vaig dir que no hi anava perquè no m'agrada la vida social, però en realitat ho vaig fer perquè la cosa va molt malament i allò no servia per arreglar res. M'alegre que a alguns autors els vaja bé a Europa perquè això pot obrir-nos vies als altres. Però Frankfurt només va servir perquè els polítics es penjaren unes medalles que no els corresponien. S'està produint una involució en el tema de la llengua i una baixada en la lectura en català i això és responsabilitat dels polítics. Jo no puc fer res sobre això, ja prou faig: des de València, sóc professional de la literatura en català encara que dubte que acabe la meua vida com a escriptor en català. Estic buscant-me la vida, a vore si trobe una feina alternativa que em permeta escriure però no dependre exclusivament de la literatura.

(Ester Pinter. "Dubte que acabe la vida com a autor en català", Avui, 13 de febrer del 2008)

* * *