"Ahir va començar el nou curs escolar. Els carrers del voltant de les escoles tornaran a ser, cada matí i cada vespre, plens de cotxes, de pares –mares sobretot– i criatures. Després començaran els instituts plens d'adolescents. Més tard, a mitjan octubre o principi de novembre, no vé d'aquí, obrirà la universitat, per als joves. Els grans ja només fan cursos de tres mesos. Els adults es reciclen en unes setmanes. I els més grans ja només cauen atrapats a la xarxa de l'escolaritat, si hi cauen, de tant en tant, per exemple, a les universitats d'estiu, on com als parvularis, no se sap mai on comença el joc de passar-s'ho bé i acaba l'aprofitament de les classes.

Si quedés algun dubte que dues de les funcions que la societat atribueix a l'escola són, la d'ocupar un temps lliure i feliç en allò que algunes guarderies en diuen sense cap vergonya aparcar els infants, i la de responsabilitzar-los a poc a poc en la utilització profitosa d'aquest temps, l'enorme per no dir escandalosa diferència d'hores de classe de petits a grans ens ho demostraria. Com més gran és el noi o la noia, més hores el deixen sol, al seu arbitri. El gran dubte és si la noia o el noi ha estat ben preparat per fer bon ús d'aquesta llibertat.

La resposta, és clar, seria fer una anàlisi de l'educació ara i aquí, feina massa feixuga per a aquest petit comentari. Ens fem ressò només del munt de llibres i llibretes, de classes particulars, de clubs d'esbarjo, de cursets de mètodes d'estudi o de reforçament de la memòria, d'escoles de pares, de convivències educatives, de psicòlegs contra retards i tota mena d'imperfeccions… i una llarga llista que hauria d'anar encapçalada per la reina de les activitats extraescolars a totes les edats: les classes particulars d'anglès. Passejant pels carrers de la ciutat o bé observant els quioscos de premsa, no veiem res més que acadèmies d'idiomes i cursets d'anglès en fascicles i cassets.

A la vista de tot això sembla –sembla!– que ens hauríem de demanar: què hi fan els escolars a l'escola, si tantes activitats importants les han de fer fora?

Diem que en general –en general– l'escola, que vol dir els mestres, ho fan molt bé. Sobretot amb els mitjans que la societat posa a les seves mans. Ara bé, a l'escola s'hi va a fer esport i números i lletres i geografia i història i tot allò que compon un programa com cal. Però allò que fa que una escola sigui una escola i no un magatzem de galifardeus on s'emmagatzemen coneixements, la majoria amb data de caducitat, és el gust i l'estimació i la responsabilitat de l'estudi rigorós. És l'únic lloc on trobarem una institució exclusivament dedicada per vocació i professió a passar el llegat cultural de la humanitat a les noves generacions. És l'únic lloc on sentiran la crida a la vocació d'allò que els budistes en diuen mushotoku, que vol dir abscència d'esperit de profit, la pràctica sense fi utilitari i immediat, la recerca gratuïta. Crear i treballar per la pura joia de la creació, de la feina ben feta, això només ho trobaran a l'escola, no a cap activitat extraescolar, per útil i important que pugui ser. Recordem-ho: la descoberta d'allò que som veritablement, de la nostra autèntica naturalesa, de la nostra secreta vocació, només la farem –o l'hauríem de fer– a l'escola."

("El nou curs, 18-IX-1990", del llibre En veu alta. Escrits per a la ràdio)

* * *

"Ahir a Collserola un grup de persones van plantar mig miler d'arbres en record dels desapareguts durant els règims militars argentins. El dia abans els diaris de mig món portaven la notícia que un penedit de les atrocitats d'aquell règim explicava a Buenos Aires com els militars es desfeien dels opositors més o menys violents: els ficaven en un avió, els donaven alguna cosa perquè perdessin la consciència i els llançaven al mar. Això sí, amb auxilis espirituals fins al darrer moment a cura dels capellans castrenses, perquè tinguessin una mort no sé si més o menys indigna. No es tracta de furgar en les ferides del passat de països que no són els nostres, sobretot quan hi ha sospites que encara queda roba bruta per rentar a casa i els jutges no l'oloren. Ja se n'ocuparan ells mateixos, de netejar els seus draps bruts quan i com vulguin, per exemple amb aquesta pel·lícula, que abans va ser obra de teatre, titulada La mort i la donzella, on un autor xilè passa comptes amb la memòria de víctimes i botxins. Es tracta de subratllar la confiança en la vida que suposa el gest d'aquesta gent, molts d'ells refugiats o trasplantats d'allà aquí, com es van refugiar molts catalans a Argentina o a Xile –recordem Joan Oliver, Pere Calders o Xavier Berenguerel entre molts d'altres– quan la guerra civil era a casa nostra, el gest de plantar arbres, de fer néixer un bosc, de mostrar que els humans no solament som responsables els uns dels altres, sinó que també en som de totes les formes de vida, fins i tot de la vegetal, que ens envolta.

Un organisme oficial ha declarat molts arbres centenaris o únics, monuments naturals, que mereixen admiració, respecte i protecció. Jo hi afegiria des d'ara aquests planters de Collserola que ens recorden la sang vessada a Hispano-amèrica, cada arbre una vida, un company de la nostra vida que ens acompanya des de la fusta del bressol fins a la del darrer viatge. I toquem fusta! Ja que devaluen la pesseta, alegrem-nos que encara hi hagi persones disposades a revaluar la moral cívica, el coratge civil."

("Dilluns, 6 de març de 1995", del llibre Les contraportades d'El Matí de Catalunya Ràdio)