"Aquell vespre jo era sol a casa.
La mare havia acompanyat uns parents del poble a l'estació de França, el pare no arribava mai fins a les deu tocades, la dona de fer feines tampoc no hi era perquè el dijous no venia, i l'Hug, el meu germà, no sortia del gimnàs fins a tres quarts de deu i sempre arribava a casa quan ja estàvem entaulats per sopar.

En arribar del col·legi a dos quarts de set, la portera em donà la clau del pis i em digué:
–Tens el berenar preparat a la cuina. Diu la teva mare que comencis a treballar, que ella torna de seguida. No deixis cap llum encès ni cap finestra oberta.
I va afegir que havien vingut els oncles a berenar i ara la mare era a acomiadar-los.

El pis era buit. Mentre mossegava el pa amb confitura, anava traient els llibres de la cartera i els posava sobre l'escriptori de la meva cambra per guanyar temps, acabar els deures aviat i poder mirar la televisió sense traves. Si no fos que els exàmens arribarien amb quatre gambades, hauria invertit l'ordre: primer la televisió, després l'estudi.

Havia tancat els llums de la cuina i de tots els llocs per on havia passat per arribar al meu escriptori amb el berenar als dits. Ara, la casa silenciosa, buida i fosca em feia l'efecte d'una enorme caixa de sorpreses tota negra posada rere la porta de la meva cambra. Feia una mica de por.

Quan estava capficat en la resolució del segon problema, va trucar el telèfon.
El telèfon era a la sala d'estar i per arribar-hi vaig haver de sortir al corredor i obrir els llums. El dring del telèfon a l'altra banda del pis era com el crit d'un animal amagat al fons d'una cova.
Amb un salt al cor vaig córrer a despenjar l'auricular.

–Digui'm– vaig demanar.
–Amb qui parlo? –em demanà al seu torn una veu d'home, desconeguda per mi.
–Aquí és la casa del doctor Mortell. ¿Qui és vostè?
–Sóc l'ajudant del doctor Mortell al laboratori de Microbiologia que ell dirigeix a la facultat de Medicina. Voldria parlar amb el doctor ara mateix. És molt urgent.
–El meu pare no arriba mai fins a les deu tocades…
–No saps on el podria trobar?
–De les cinc a les deu és gairebé sempre a la facultat.
–Aquí no hi és pas avui. Jo truco des del laboratori i avui no l'han vist.
–Doncs no sé pas on cercar-lo…
–Potser tu mateix podries ajudar-nos, si no hi ha el teu pare.
–Digui'm en què puc ser-li útil.
–El cas és que se'ns han escapat unes rates malaltes que guardàvem en unes gàbies, en pla d'experimentació. Es veu que l'encarregat de la neteja i l'alimentació de les rates s'ha oblidat de tancar les portelles i els animals han fugit.
–S'han escapat?
–Ara tenim escampades pel laboratori uns centenars de rates que voluntàriament havíem contagiat amb una malaltia. Fèiem provatures de diferents medicaments amb elles.
–Podem mossegar algú i encomanar-li la malaltia?
–Efectivament: són perilloses. I jo no puc sortir del despatx del doctor Mortell, al centre del laboratori, ben tancat i voltat de rates malaltes, com un nàufrag en una illa deserta."

(Del llibre Les rates malaltes)

* * *

"La primera trobada que va tenir la Formiga Piga en el seu nou camí va ser amb una veïna del formiguer, la Marieta Tieta, que era molt bona i li agradava d'ajudar els altres, per això tots l'estimaven com si els fos tieta, i com que reia sempre també li deien Marieta Riallera o Riallera, i li va dir:
–Tu que tens ales i pots volar, podries dir-me què hi ha més amunt de la punta més alta de les herbes? Podries portar-me a volar amb tu, així jo podria veure què hi ha més amunt de les flors del prat.
–Ai, amiga Piga! Jo volo molt poc i molt malament. Les meves ales són de per riure –i la tieta Marieta va riure–, gairebé un ornament. El meu amic l'Escarabat Bat potser et podrà portar a veure què hi ha més enllà de les herbes del prat.
–Però, si l'Escarabat Bat té unes ales tan pesants que no li serveixen per volar!
–Ja ho sé. Però l'Escarabat Bat és molt amic de la Llagosta Agosta, i potser li podrà demanar que et porti, en un dels seus vols, d'excursió pels aires.

Van anar a trobar l'Escarabat al bat, que és el lloc on bat el vent, el sol, la llum i la pluja. A l'Escarabat Bat li agradava estar-se en llocs oberts de bat a bat, i per això es deia així. La Llagosta es deia Agosta perquè es passava el mes d'agost pasturant pels rostolls i en acabar l'estiu quedava ben seca, mústia, agostada.
–Digue'm, Formiga Piga –li va demanar pel camí la tieta Marieta–, què hi vols veure allà dalt?
–Vull veure com és el món i quins secrets té.
–No hi ha res a veure, amiga Piga, tot el que puja, baixa, o sigui que a la terra que trepitges hi pots veure tot el que hi ha al món. Els arbres més alts, els núvols més lleugers, fins i tot la pluja que cau del cel, tot ha sortit abans de la terra. Tot puja, s'aguanta un temps enlaire, i després torna a caure. Aquest és el secret del món."

(Del llibre L'amiga més amiga de la Formiga Piga)

* * *

"Aquell matí anava de bòlit. Portava més de mitja hora de retard. La nit passada m'havia quedat fins a les tantes escoltant els discos de Sonic Youth, The Cure, Killing Joke…, o sigui, noise, pospunk, slowcore…

La criada filipina va començar a cridar així que vaig treure el cap a la cuina per esmorzar.
–Dani! Dani…!
–Per què crides d'aquesta manera? Despertaràs tota la casa. I per què crides en Dani? Jo no em dic Dani, em dic Max.
–Miri, miri…!

La Felipa, molt nerviosa, assenyalava amb la mà la pantalla del televisor penjat a la paret, prop de la campana de fums. Feien les primeres notícies del matí.
–No veig res d'especial…
–Esperi, esperi…

A la pantalla es veia un grup de periodistes amb micròfons i càmeres envoltant un cotxe de policia. Vaig trigar uns moments a adonar-me que al costat del policia entrevistat hi havia el pare d'en Dani.
Veure el meu pare enmig de policies i periodistes hauria sigut normal aquells dies d'escàndols financers, per alguna cosa era un alt funcionari d'Hisenda, però el pare d'en Dani, el senyor Alfons Ramis, que era banquer i la discreció en persona, què podia significar?

És clar que això de la discreció s'havia limitat darrerament al terreny professional ja que feia una quants mesos, des que s'havia separat de la seva dona, la mare d'en Dani, el banquer havia aparegut sovint a les pàgines de coloraines de les revistes del cor al costat d'una artista rossa i escotada amb la qual deien que s'havia amistançat. Però a la tele no l'envoltava cap rossa ni cap morena, tot eren policies sorruts i periodistes preocupats

A mesura que la veu del periodista parlava de la terrible sorpresa que s'havia endut la família Ramis, de la moto abandonada a la rampa d'accés al pàrquing, de la furgoneta que sortia a tot drap del mateix garatge i que va estar a punt d'atropellar un vianant (l'únic testimoni del fet) i de si els segrestadors s'havien posat en contacte amb els pares, se'm va anar despertant el cervell amb la certesa que donaven la notícia de… del segrest del meu amic Dani!"

(Del llibre Amics de mort)