–La vostra producció literària s'ha adreçat, en bona part, al públic juvenil; Dídac, Berta i la màquina de lligar boira, Les rates malaltes i L'ocell de foc són, entre d'altres, tres llibres que han esdevingut clàssics dins el gènere. QUan escriviu per a joves us sentiu un escriptor diferent de quan escriviu per a adults?
–Sobre el concepte de literatura infantil i juvenil, se n'hauria de parlar molt; jo no hi crec. Em penso que existeix bona literatura i mala literatura, en tot cas. D'altra banda, el més infantil que he publicat és Cada tigre té una jungla, que un crític amic meu va comentar-me que prohibiria a les criatures, perquè el trobava terrible. Naturalment! Però, per què el vaig escriure? Per explicar als nens què és la mort. Avui, la gent no es casa, no bategen les criatures i, quan es mor l'àvia, els diuen que ha anat al cel. Però, quin cel? Aleshores vaig voler inventar una mena de mitologia en forma de conte popular perquè, quan es morissin les àvies o un company, poguessin tenir un tema de consol, per a dir-ho d'alguna manera. Em sembla absurd no parlar de la mort a les criatures! Infantil, doncs, no crec que hagi escrit res. I, pel que fa a l'obra de caràcter juvenil, puc dir que he trobat gent gran interessada per la novel·la històrica que han llegit L'ocell de foc, per exemple. Per tant, no estableixo gaires barreres entre una producció i l'altra. Ara bé, en aquests llibres el que sí que faig és, únicament, dissimular certes coses o intentar que la literatura pugui ser de més fàcil accés per a tothom.

–Malgrat tot, però, es pot dir que els llibres adreçats als joves us permeten desenvolupar més ficció que no pas la narrativa per a adults?
–Sí, evidentment; per això m'agraden. A més, han estat com un refugi, de vegades. Però la meva dedicació a la narrativa juvenil també va lligada a una altra qüestió, i és que, en un moment determinat, en Pep Vallverdú, en Quim Carbó i altra gent ens vam adonar que els nois no tenien res per a llegir.

Nosaltres som hereus d'un temps en què, per a llegir Unamuno, havíem d'anar a la rebotiga d'un llibreter amic… És a dir, que els llibres que ens interessaven estaven prohibits i, els que no, eren una mena de biblioteca salesiana que no anava enlloc. Aquesta és una de les raons per què no es llegia. Malgrat aquestes dificultats, però, ens vam anar espavilant i vam estimar-nos més llegir clandestinament i dedicar-nos a aquestes qüestions que no pas fer el que potser hauria estat lògic: fer oposicions per a ser director de banc, i fora històries…[…]

En un moment determinat, doncs, va sorgir tota una colla de gent que, amb una renovació pedagògica, vam pensar que els nois no podien llegir El Quixot, per exemple, tal com estava muntat. Mentre que a fora ja hi havia literatura juvenil com a gènere, aquí només teníem llibres de grans adaptats per als joves, però no un gènere especial. I a l'escola ens vam adonar que, so volíem que la gent reforcés un vocabulari, l'ortografia, la fantasia; si volíem, en definitiva, que s'expressessin, havien de llegir uns llibres determinats, i aleshores va ser quan vam començar a tirar endavant aquesta feina.[…]

–Una de les constant de la vostra obra és la recuperació del passat, i això es fa patent tant en la narrativa juvenil com en la narrativa per a adults –és el cas de Sic transit Gloria Swanson i de Retrat d'un assassí d'ocells. Aquesta constant és, d'alguna manera, el lligam dels dos vessants de la vostra producció literària?
–Jo no m'ho plantejo d'una manera gaire crítica, perquè escric allò que realment tinc necessitat d'escriure. No ho faig per obligació, sinó perquè m'agrada. No obstant això, una cosa és una literatura de gènere i, l'altra, una literatura "tout court", per a entendre'ns; malgrat tot, jo no intento fer gaires diferenciacions literàries, tot i que hi són, és clar. Quan faig literatura per a gent més jove utilitzo gèneres populars com la novel·la històrica, la d'aventures, la de misteri, que em donen una estructura, un excipient, per a dir-ho d'alguna manera, que em facilita les coses i em facilita l'acostament al lector. Però, possiblement, aquesta constant sí que hi és, en certa mesura. Tu has citat Dídac, Berta…, on hi ha tota una sèrie d'anotacions infantils que jo recordava de quan era petit. Tot i que no em proposo de fer biografia, sempre faig servir elements que conec, perquè m'és molt més fàcil, els tinc a prop; si tinc elements de la meva experiència personal i em serveixen per al que vull, per què els hauria d'anar a buscar a la biblioteca? Em semblaria absurd!

Una altra qüestió és la novel·la històrica, que costa molt més perquè no hi pots inventar; tot el tema de L'ocell de foc està documentat i, allò inventat, entra dins del possible i és l'excipient que lliga totes les anècdotes que són certes. Naturalment, en les novel·les per a grans, si es tracta d'una pura evocació pròxima, tot això no hi és; hi ha un element d'elegia lírica, per a dir-ho d'alguna manera, que se superposa a d'altres qüestions. […]

–Al costat d'aquesta memòria d'uns temps, la vostra narrativa demostra, també, la voluntat de recuperar un llenguatge, uns mots, com per salvar-los de l'oblit. La llengua constitueix l'eix bàsic, el primer estadi o objectiu de la vostra obra?
–Ex-clu-si-va-ment. L'interès més important de les meves novel·les per a adults és recuperar un llenguatge. La meva intenció a Retrat d'un assassí d'ocells no ha estat fer una obra autobiogràfica, sinó, precisament, evocar un passat per rescatar unes paraules, i he emmarcat l'obra en un nucli rural perquè a Barcelona aquests mots no es diuen; i perquè, naturalment, els conec bé. M'interessava recuperar uns ambients i, sobretot, unes paraules determinades; si no hi ha ningú que ho testimoniï, això es perdrà, i és una llàstima. Aquesta és una de les fonts de la meva literatura per a adults; val a dir que per als joves també, però potser no tant; ja tenen prou dificultats per a afegir-n'hi més.

Jo sempre porto al damunt plecs de paper, i quan se m'acut alguna cosa, l'apunto i la guardo; quan tinc la carpeta ben plena d'anotacions, em poso a escriure. Aleshores se m'obre com una veu, i això és molt important. Suposo que tots els escriptors t'ho diran: sovint, tens la història i no has trobat el to per a explicar-la. Alguns tons per a explicar una història, els trobo, precisament, retrobant aquelles veus infantils o familiars.

Crec que una de les funcions de la literatura és, precisament, la pervivència de la memòria d'uns mots respecte al temps; és tota aquesta creativitat popular. En aquest sentit, m'he alegrat que donessin el Premi Nobel a en Cela, perquè fa unes novel·les que no tenen argument i la gent les ha de llegir per la llengua. I de les que es poden resumir en un argument, l'important és veure com l'explica.

(Marta Nadal. "Paraules evocadores", Serra d'Or (Barcelona), núm. 361, gener del 1990)