–A vos us consideren un dels clàssics moderns de la literatura catalana.
– Això ho han de dir els altres. Aquesta mena de crosses, tot i que les agraeixo, procuro oblidar-les per tal de treballar i poder-me equivocar amb total llibertat. Un escriptor ha de poder sentir-se totalment lliure, i de la mateixa manera que amb un premi l'honoren, també l'han de poder blasmar, posar a l'índex de llibres prohibits, com passava fins fa quatre dies, o cremar-lo a la foguera, si convé, encara que ara sigui simbòlica.

–Per què us heu dedicat a escriure?
–Hi ha coses d'aquestes que són una mica inexplicables. És com la persona que neix amb el do de la música, ja hi neix. Des de molt petit jo ja escrivia. Penso que ho he fet per aquesta mania o per aquestes ganes d'embellir-ho tot. Jo mateix ho noto i els que tinc propers també m'ho diuen: "Això que expliques en un 80% és el que va passar, i la resta ho has polit perquè quedi rodó." Hi ha com una necessitat de perfeccionar les coses que ens dóna la vida o la naturalesa.

–La vostra vocació, de totes maneres, era la pedagogia.
–Sí, però en un moment determinat em vaig adonar –i vam ser diversos els qui ho vam fer– que no hi havia literatura infantil i juvenil. I per a adults, poca. Cap a final dels anys seixanta no hi havia pràcticament res. Quan l'Andreu Dòria va fundar La Galera ens va cridar a una colla d'escriptors que també érem mestres i pedagogs, entre els quals hi havia sobretot el Josep Vallverdú, el Joaquim Carbó i el Sebastià Sorribes, ens va explicar què volia fer, i com que nosaltres teníem facilitat per comunicar-nos amb la mainada, ens vam posar a escriure per a nanos. Si jo hagués fet classe, en una aula hi hauria hagut 20, 30 o 40 persones. D'un dels meus llibres infantils, L'ocell de foc, se n'han venut gairebé un milió d'exemplars i L'amiga més amiga de la formiga Piga s'ha traduït a l'àrab. La influència és enorme!

–Mentre esteu escrivint per al públic infantil, us imagineu com és el vostre petit lector?
–Una mica sí, com si fos en una classe i em dirigís a un públic que ho ha d'entendre. Normalment, si puc, quan acabo un llibre d'aquests el dono a uns mestres amics perquè s'ho llegeixin, per si cal fer alguna apreciació. Aquesta és la diferència que hi ha entre la literatura en majúscules i la de gènere. En la segona, hi ha unes normes determinades. No pots fer una novel·la policíaca on no hi hagi cap crim. En canvi, la literatura en majúscules és un camp absolutament lliure, on l'important és la forma, com dius les coses.

–Alguna hora us heu trobat amb algun nen que us ha fet un comentari?
–No, no m'ho deuen gosar dir, perquè a les escoles on vaig estan molt ben educats, però jo els accepto tranquil·lament. El que sí que noto és que hi ha llibres que agraden més que altres. L'ocell de foc és el que ha tingut més èxit en català, tot i que en castellà també. Ara bé, agradar a tothom és impossible.

–Quan esteu escrivint ja intuïu si un llibre funcionarà?
–Més o menys sí. Tot i que això no s'acaba de saber mai, perquè depèn de tants factors! Després, en perspectiva, sí que penses: "En això m'he equivocat, hi havia d'haver posat més d'allò…" Però mentre vas fent, un no en pot fer cas, perquè et paralitzaries totalment. Has de sortir al camp i jugar.

–Amb Pa negre (2003) la vau encertar de ple. Us molesta que la gent us associï amb aquesta novel·la tot i haver publicat després Laura Sants (2006) i Els convidats (2010)?
–No, jo vaig fent i ja està. Normalment això passa amb tots els autors, sempre hi ha una obra destacada: Anna Karènina de Tolstoi, Madame Bovary de Flaubert, La plaça del Diamant de Rodoreda… Tots van fer moltes més coses, el que passa és que no van arribar tant o no van tenir tanta acceptació. […]

–En bona part de la vostra obra sempre hi ha la postguerra de rerefons. És un tema que no s'acaba mai?
–És un tema molt atractiu en el sentit que hi va haver un enfrontament d'ideologies i de drames que va fer que encara avui les dretes i les esquerres s'estiguin barallant, tot i que d'una altra manera. Només heu de veure el judici al jutge Garzón. Fixa't la quantitat de coses que encara quedaven per dir, per jutjar, per desenterrar…

–No és millor passar plana?
–Ja hem passat plana, perquè han passat els anys, però fixeu-vos a tot Europa la quantitat d'obres, en cinema o literatura, que hi ha sobre la 2a Guerra Mundial i els camps de concentració. Que hi hagi hagut estats que han hagut de fer una llei per condemnar les persones que neguin l'holocaust vol dir que hi ha persones i grups, sobretot, molt interessats a passar plana. Hi ha coses que han d'estar una mica en la memòria de tots.

–Des del punt de vista literari, la postguerra us ha funcionat molt bé. No us fa por que us encasellin amb aquest tipus de novel·la?
–No, gens, que facin el que vulguin. Jo no miro si funciona o no, faig el que em sembla i si agrada bé, i si no, també. Si llegeixen L'ocell de foc, per exemple, veuran que és una novel·la històrica que, una mica farcida, podria ser una novel·la perfecta per a adults. I per aquí també tinc novel·les no publicades que no m'han acabat de satisfer.

–En teniu gaire, d'obres que no s'han publicat?
–No ho he comptat. No em fixo en aquestes qüestions, però l'altre dia, repassant uns papers, vaig trobar uns contes que, en tornar-los a llegir, m'han agradat molt i ara els publicaré. El que passa és que són per a petits i grans i no sé quin títol posar-hi, però ja ho trobarem.

–Us passa sovint, que deixeu reposar una obra i al cap d'un temps la llegiu amb uns altres ulls?
–Depèn del tipus d'obra, de la satisfacció que et doni en acabar, de si ja he dit tot el que volia dir.

–De la primera novel·la per a adults que vau escriure, Les rates malaltes (1967), n'heu fet alguna relectura?
–No, si no és necessari, no. No sóc gaire donat a aquestes qüestions.

–Ho deia per si, amb el temps, heu apreciat un canvi en la manera d'escriure.
–Suposo que existeix, però això ja ho han de dir els crítics.

–Esteu treballant en alguna obra nova, ja?
–Normalment treballo cada dia. Hi ha una frase de l'Ernest Hemingway que diu: "No parleu mai del que escriviu." Perquè us quedarà buit, no tindrà cap interès i, a més a més, la gent pensarà que els enganyeu perquè després refareu o fareu una altra cosa. Per tant, jo no en parlo mai, del que estic escrivint. A més a més, es pot allargar set anys, o quinze, o dos… […]

–Una qüestió que sempre us ha preocupat molt és el llenguatge.
–Sí, perquè penso que és el material primordial de la literatura i, per tant, l'excusa d'aquest món rural on ambiento les obres és perquè és l'únic lloc on encara es conserva. L'altre dia escoltava una cadena de televisió en què sortia un presentador en català que utilitzava uns calcs del castellà i tenia uns oblits de pronoms…! Actualment no hi ha cap mena d'atenció en aquestes qüestions, com si no fossin importants. Internet fa que avui una k vulgui dir què, hi ha com una mena de neollenguatge d'internautes que, si no es va amb compte, encara destrossarà més tota la gramàtica.

–El món rural que més bé coneixeu és el de la vostra infantesa, a Roda de Ter. Com recordeu aquella època?
–Em sembla que és el Gil de Biedma que diu: "El que digui que aquells temps eren feliços és que no els ha viscut". Hi havia una cosa que ens salvava i és que la infantesa depèn de l'entorn i de les persones que tens al costat, que atenuen i amoroseixen molt l'impacte exterior del que passa. Però malgrat tot hi ha imatges difícils d'oblidar, com veure tota la població amb la cartilla de racionament per anar a buscar el pa.

–Vau passar gana?
–Mai, perquè vivia a pagès i allà sempre hi havia de tot.

–A l'escola vau coincidir amb Miquel Martí i Pol. Com era la vostra amistat?
–Jo crec que com han de ser aquestes coses, de manera natural. Ens enteníem, ens deixàvem algun llibre –perquè n'hi havia pocs–, i érem amics.

–Éreu bon estudiant?
–Jo diria que regular. Era de notable. No vaig repetir mai cap curs ni cap assignatura. Però si ara em demanessis què t'agradava més, et diria que ho estudiava tot amb estimació i dedicació.

–Hi aneu gaire sovint, encara, a Roda de Ter?
–No gaire. No m'agrada enfrontar-me a coses que ja he vist o que ja conec, perquè més aviat produeixen un sotrac. Les coses canvien i això, a mi, personalment, em fa mal.

–Però és on teniu les arrels. La terra sempre tira…
–Penso que tot això són tòpics i n'hi ha que fan més mal que bé. M'estimo Roda i hi ha una escola que du el meu nom, cosa que agraeixo molt, però un té les arrels allà on es troba bé.

–En aquest cas, Barcelona, on vau anar a viure de jove.
–Sí, vaig venir a estudiar a la Universitat i ja m'hi vaig quedar. Després amb uns amics vam fundar una escola.

–L'escola Patmos, el 1958. Què preteníeu canviar del sistema educatiu d'aleshores?
–Per començar, els càstigs. Pensa que en els meus temps una de les eines pedagògiques més importants era el regle. Tant servia per assenyalar la pissarra com per pegar a les criatures. Volíem desterrar aquesta qüestió i centrar-nos en l'exigència intel·lectual, incidint en certes assignatures i en la lectura. Abans la lectura es veia com una distracció de l'estudiar matemàtiques o llatí, per exemple, que era l'important. Et deien: "Llegeix menys i estudia més!"

–Alguna vegada us heu penedit d'haver deixat la docència?
–No, perquè vaig fer-ho voluntàriament; tot i que sempre que em criden d'una escola hi vaig i m'agrada veure els progressos que hi va havent. Per diversos motius, per mi era més eficaç la feina d'escriptor. L'altre dia vaig ser en una escola de Sant Boi de Llobregat i és admirable la feina que fan els mestres. Aquelles criatures estaven tan ben tractades, tan ben acollides, tan ben ensenyades…

–…i cada vegada s'integren més ràpid al món adult…
–És possible. És evident que tenen més oportunitats i instruments. Però pensa que jo encara havia conegut noies, sobretot noies, que treballaven a partir dels 8 anys. En Miquel Martí i Pol un dia, quan devia tenir uns 13 anys, va desaparèixer de l'escola. "I el Miquel?" "Oh, s'ha posat a treballar!" Ara estarien a l'escola fins als 16 anys. En un segle, el progrés ha sigut enorme!

(Anna Aguilar. "Un clàssic modern", El Punt Avui. Presència, 167-23 de febrer de 2012)