Qui tingui la bona pensada de dedicar unes hores a la lectura del llibre que avui presentem podrà comprovar sens dubte la injustícia que s'havia fet amb l´il·lustre personatge que fou Delfí Dalmau, situació a la qual sortosament posa fi amb aquesta obra el nostre reconegut sociolingüista Jordi Solé i Camardons, avalat per la seva ja extensa obra escrita. [...] Una lectura atenta d'aquest llibre deixa en el lector el convenciment que nacionalisme i universalisme lingüístic són plantejaments igualment necessaris i, alhora complementaris. J.S.C., doncs, enriqueix notablement la història de les idees donant a conèixer i interpretant l'obra i el pensament de Dalmau [...] El treball del professor Solé, enriquit amb un interessant pròleg d'Albert Jané, és un estudi ben fet, documentat com escau i elaborat a partir del rigor que demana una obra de les característiques d'aquesta; un llibre, per tant, que no pot faltar de la biblioteca de qualsevol persona interessada per l'evolució del pensament català del nostre segle.

(Jordi Sedó. "Un gran desconegut", El 9 Nou, 16 de juliol de 1999)

* * *

El llibre se centra en l'obra (socio)lingüística de Dalmau, pràcticament oblidada. L'autor apunta dues raons bàsiques per explicar aquest fet: el seu apartidisme, que el privà de suports importants, i la publicació del seu llibre fonamental, Poliglotisme passiu, tot just uns mesos abans de l'inici de la guerra civil, que n'impidí la distribució -les tropes feixistes en arribar a Barcelona acabarien de rematar la feina cremant els exemplars dipositats a l'editorial. Una tercera raó força raonable que podríem afegir seria la seva militància esperantista i la seva proposta una mica xocant de poliglotisme passiu (no usar cap altre idioma que el propi però entendre -passivament- mitja dotzena llarga de llengües) devien d'ajudar a apartar-lo del corrent principal del pensament. (...) Solé i Camardons no només rescata la memòria d'una gran figura i n'analitza l'obra, sinó que també suggereix una nova branca de la sociolingüística, l'ecoidiomàtica -un plantejament sens dubte agosarat però alhora engrescador... un llibre totalment recomanable per als amants de la història de la llengua i del pensament... i de les propostes compromeses del biògraf i del biografiat.

(Hèctor Alòs i Font. Escola Catalana, núm. 361, juny, 1999)

* * *

Una proposta per desembafar-nos de programes vírics i idiomàticament híbrids; per desembafar-nos de tanta dolçor mediterrània, inventada. Una proposta per passar gust: Poliglotisme i raó del sociolingüista JSC. [...] Viure en català, renunciar a l'esclavatge i compartir-ho amb el món; aquesta és la proposta de Dalmau. [...] Si voleu fer un bon tast de saviesa, llegiu Dalmau a través de l'acurada tria i anàlisi que JSC fa del pensament d'aquest científic: "Perquè nosaltres no podem tolerar més la situació metètica en què ens col·loca Catalunya la vostra política, demanem l'autonomisme integral i la sobirania absoluta de Catalunya dintre de Catalunya".

(Rosa Calafat i Vila. "«Quan cou cura i quan pica madura» o el pensament dalmaunià", Diari de Balears, 3 de setembre de 1999)


L'autor dóna a conèixer l'original personalitat i l'obra del pedagog Delfí Dalmau i Gener: la seva reflexió eticofilosòfica i psicològica; l'especulació i la pràctica estenogràfica, l'activitat pedagògica i culturalista; la tasca publicadora i literària i especialment el seu pensament interlingüístic i sociolingüístic. L'autor situa Dalmau entre els precursors catalans de la sociolingüística, del discurs ecoidiomàtic. Els estudis que Dalmau engloba sota el rètol de pedagogia lingüística s'ocupen de qüestions relacionades amb la interlingüística, la proposta esperantista, la pedagogia, la sociolingüística i la filosofia del llenguatge. Dalmau sempre estigué a l'avantguarda de la cultura i va saber fer confluir universalisme -la necessitat d'una llengua internacional auxiliar- i catalanisme integral, sense fisures regionalistes ni submissions ni renunciaments de cap mena. La proposta ecoidiomàtica que Dalmau va desenvolupar en el llibre Poliglotisme Passiu (1936) continua essent plenament actual i més necessària que mai.

(Albert Turull, "Delfí Dalmau, un discurs per retrobar", Serra d'Or, núm. 489, setembre, 2000)