Novel·la de ciència-ficció filosoficolingüística per l'editorial 3 i 4, en què els protagonistes són una professora de sociolingüística i un alumne seu. Es tracta d'una narració que presenta uns fets insòlits que s'esdevenen als Països Catalans en un futur proper, quan una estranya síndrome afecta la capacitat de parlar i d'escriure de molta gent. Una novel·la de ciència-ficció centrada en la importància de la comunicació que no defuig les reflexions filosòfiques, sociològiques, psicològiques, polítiques o sociolingüístiques... en què es presenten les diferents visions de la vida, les contradiccions, les lluites, la sensibilitat, la bellesa i la realitat polièdrica del nostre món.

* * *

A través d'una història ben trenada, l'autor ens convida a especular sobre les potencialitats i limitacions de les llengües. Especialment indicada per als interessats a subvertir les regles de la realitat i imaginar-ne les possibles conseqüències.

Fent ús d'una prosa amena i efectiva, Jordi Solé i Camardons ens encomana l'afany de l’Arnau per comprendre l'estranya síndrome que sobrevé, d'improvís, a la seva professora de sociolingüística Noa, i que després s'estén per la població com una epidèmia. Els qui la pateixen poden entendre el discurs oral i escrit, però en canvi són incapaços de produir un sol mot de significat conegut. Amb enginy i grans dosis d'ironia, es plantegen un seguit d'hipòtesis sobre l'arrel del mal, que són successivament descartades fins que es fa palès que el problema no rau en les respostes sinó en la pregunta, cosa que condueix a un final suggeridor que no desvetllarem.

Val a dir que Jordi Solé domina el terreny que trepitja, no en va s'ha dedicat durant anys a cartografiar-lo des de dues òptiques complementàries, la sociolingüística i la ciència-ficció, gènere en què s’emmarquen l'assaig Les paraules del futur (1995) i la novel·la Els silencis d'Eslet (1996), guanyadora del Premi Juli Verne. En tractar de l'evolució dels humans, La síndrome dels estranys sons entronca amb el corrent més filosòfic i especulatiu d'aquesta literatura, que arranca d'autors de culte com H.G. Wells, A. Huxley i R. Bradbury.

Crida l'atenció la gran profusió de cites que hi ha a la novel·la, tant en els encapçalaments de capítol com dins del text. Sens dubte enriqueixen la significació de l'obra, però també suposen una certa ingerència de l'autor en la història de ficció.[...] Solé i Camardons ha optat a fons per la primera via, no només pel que fa a les dites, sinó també apel·lant a la complicitat del lector amb nombroses picades d'ullet sobre temes emocionals, literaris i de política actual, un recurs que resulta molt eficaç per centrar l'atenció en el pla de les idees.

(Carme Torras. "Novel·la d'idees", El Temps, 1027, 17 de febrer de 2004)

* * *

Jordi Solé i Camardons és sociolingüista i amant de la ciència-ficció. En el primer camp és coautor, per exemple, d'un interessant Diccionari de sociolingüística (Enciclopèdia Catalana, 2001) que comprèn des de la A d'"Acadèmia oficial de la llengua" fins a la Z de "Zulu", passant per la L de "Llengua morta". [...] Però Solé també es dedica a la novel·la de gènere. En l'àmbit de la ciència-ficció, acaba de publicar La síndrome dels Estranys Sons (Tres i Quatre, 2003). Un bon dia una noia anomenada Noa es veu afectada per una síndrome que li impedeix parlar i escriure, però no pas entendre el que sent ni llegir. Cada cop que obre la boca només pot emetre sons inintel·ligibles que l'autor de la novel·la transcriu pitjant el teclat sense mirar-s'hi (per exemple, els tres primers cops que això passa la Noa en teoria diu NNNNNPPPPGGGNrrrrrTTTBBBBSSSS, però a la quarta la transcripció canvia a NynynynynyllllkkkggrrrvvvvmmmmKKlllllnknknknkststtttlll). La síndrome dels Estranys Sons (SES) anirà afectant cada cop més gent, professionals o no del llenguatge, ningú no serà capaç de desxifrar els seus missatges i els sesosos formaran una veritable comunitat que patirà els problemes socials derivats de la seva diferència. Solé explora les paradoxes de la comunicació que provoquen uns éssers capaços d'actuar com a receptors però aparentment inservibles com a emissors. De mica en mica, els sesosos troben maneres de comunicar-se amb els no sesosos més sensibilitzats pel seu problema. Agafen un diccionari i hi assenyalen amb el dit, paraula per paraula, les entrades que poden expressar el que volen dir. La història de la Noa té una resolució d'aquelles que no convé revelar, prou plausible tot i que vibra en una longitud d'ona entre esotèrica i apocalíptica. És un desenllaç ben travat que permet albirar una possible obertura de la ciència-ficció catalana a camps específics de la lingüística- ficció.

TRES REFERENTS INTERESSANTS
El plantejament d'un llenguatge capaç de ser comprès però no reproduït remet a tres referents interessants de caràcter literari, filosòfic i lingüístic. El literari és el conte El dialecte de la tribu, de l'oulipià Harry Mathews, en el qual es desenvolupa el concepte de la llengua palindròmica del pagolak, que es pot aprendre però no pot ser mai traduïda [...]"

(Màrius Serra, "Noa N i el nou noi Noè", Avui, 12 de febrer de 2004)

* * *

Jordi Solé i Camardons és professor de llengua i literatura catalanes en un institut de l'àrea metropolitana de Barcelona i, a més, un professional de la sociolingüística de contrastada solvència [...]

SENTIMENTS I PERCEPCIONS
Solé situa l'acció en la Catalunya d'un futur no gaire llunyà i, amb uns quants ingredients, com ara les sensacions i els sentiments dels afectats, les seves percepcions i les percepcions dels qui els envolten, tot amanit amb els titubejos amorosos d'un dels personatges centrals, aprofita per fer tot un seguit d'interessants reflexions sobre temes com ara la manera d'entendre l'existència humana i la no-humana, la societat i la seva concepció monolítica de com han de ser les coses, l'actitud dels polítics davant d'una situació extrema com aquesta, els dubtes que pot contenir la ment de les persones, el repte que planteja la diversitat, els diferents aspectes que pot tenir una mateixa realitat i la naturalesa del llenguatge humà, que és sempre unidireccional (emissor - receptor). Solé planteja la utopia d'un codi en què emissor i receptor siguin indestriables, a través del qual s'aconseguiria la comprensió absoluta entre els interlocutors, gràcies a una comunió perfecta entre tots dos en l'acte de parla.

La síndrome dels estranys sons és una novel·la intel·ligent i d'una extraordinària sensibilitat que utilitza l'amè fil argumental que ha escollit l'autor com a pretext per sortir al pas de temes que afecten la nostra societat actual. Es tracta, per tant, d'un llibre molt recomanable perquè no es queda en la simple anècdota d'una història més o menys fantàstica, sinó que mou a la reflexió i a plantejar-se des d'un punt de vista diferent diversos aspectes de la naturalesa humana.

Una obra, doncs, absolutament imprescindible per als incondicionals de la ciència-ficció, però també per a aquells que se n'han cansat a causa de la banalitat de moltes de les obres d'aquest gènere; i, sobretot, per a aquelles persones que s'interessen per les potencialitats del llenguatge com a eina de comprensió entre els membres de l'espècie humana.

(Jordi Sedó. "Comunió en l'acte de la parla", Avui, 4 de març de 2004)

* * *

Aquesta és la segona novel·la de ciència-ficció que publica Jordi Solé i Camardons. L'any 1996 ja havia publicat Els silencis d'Eslet, que va ser guardonada amb el Premi Juli Verne de Ciència Ficció i on ens presentava un planeta de sordmuts en plena evolució on es vivia un conflicte ètico-moral que servia per replantejar-se els fonaments de la seva societat.

A La Síndrome dels Estranys Sons, l'acció se situa en un futur proper, quan entre la població de la Terra s'estén una estranya epidèmia que afecta algunes persones que, de sobte, i sense explicació aparent, veuen substituïda la seva parla habitual per uns sons desconeguts i sorprenents amb els quals els resulta impossible comunicar-se entre ells mateixos, i tampoc es poden comunicar amb els que no n'estan afectats, perquè aquesta síndrome també els incapacita per escriure. Noa n'és una de les afectades i, junt amb l'Arnau, un amic no afectat que l'ajuda des del primer moment, aniran consultant amb especialistes de les més diverses branques científiques per intentar trobar una explicació a aquest estrany fenomen. Alhora, s'ajuntaran amb altres afectats per lluitar plegats enfront de les dificultats que se'ls presenten en aquesta nova situació.

En el seu inici, la novel·la sembla que estigui directament inspirada en Assaig sobre la ceguesa, de Jose Saramago, ja que el detonant de l'acció és també una mena d'epidèmia inesperada, desconcertant, incomprensible, que es va estenent i que provoca diverses reaccions, des de les pors i les actituds irracionals dels més obtusos fins a la solidaritat més desinteressada. Al llarg de l'obra, Jordi Solé i Camardons retrata aquestes diverses actituds humanes (o pre-humanes, en alguns casos) i planteja diverses hipòtesis amb reflexions del camp de la filosofia, de la sociologia o de la psicologia, per tal d'intentar explicar l'origen del fenomen, amb la qual cosa se serveix de cites d'autors diversos en aquests diferents àmbits.

Aquesta és una obra que podríem situar dins la branca de la ciència-ficció que intenta plantejar-se qüestions filosòfiques al voltant de la pregunta "què passaria si...?"i que serveix per analitzar i descriure les diverses maneres en què poden reaccionar els humans en veure's enfrontats a un nou ordre de coses. Malgrat que l'autor hi fa aparèixer neologismes fruit de la seva invenció (electrofull, electrolectors, reconstrucció neuroelectrònica...) com també havia fet a l'anterior novel·la Els silencis d’Eslet (dansateques, trimoni...), i malgrat que l'acció està situada en el futur, no hi apareixen els elements que caracteritzen la ciència-ficció hard. L'objectiu de l'autor no és inventar un futur amb complexes descripcions d'aparells tecnològics sofisticats sinó fer reflexionar el lector sobre el progrés filosòfic i espiritual de la nostra espècie. Cap a on s'encamina la Humanitat? Hi haurà noves formes d'evolució? És realment, aquesta síndrome, una nova malaltia? La realitat és polièdrica i, per tant, les explicacions a la síndrome i les reaccions que desperta són també variades.

El llibre es complementa amb un apartat final que conté interessants propostes didàctiques per tal que siguin treballades a les aules. D'aquesta manera, es convida els alumnes a raonar sobre plantejaments filosòfics, científics, sociolingüístics i psicològics i a conèixer un àmbit de la ciència-ficció allunyat de les batalles intergalàctiques a què molts lectors neòfits creuen que es limiten les obres d'aquest gènere.

En conclusió, aquesta és una obra de ciència-ficció soft, de fàcil lectura, estructurada en capítols breus que li proporcionen un bon ritme narratiu i la fan àgil i entretinguda, amb moments d'ironia, picades a l'ullet del lector, emoció i emotivitat. L'eclecticisme de l'autor queda patent en la selecció de cites que encapçalen cadascun dels capítols, i que són una mostra de les fonts intel·lectuals d’on ha begut i que han fornit el seu univers literari: lingüistes, científics, literats, músics..., a banda que hi fa aparèixer contínues referències a obres mestres de la ciència-ficció, tant literàries com cinematogràfiques. Amb tot plegat, l'autor ens convida a la reflexió sobre el nostre propi esdevenir alhora que ens porta de la mà de la seva sensibilitat fins a la bella imatge final que clou l'obra.

(Anna Porquet i Botey. "La Síndrome dels Estranys Sons", Escola Catalana, Maig-2004)

* * *

[...] Solé i Camardons es mou, doncs, entre la sociolingüística i la ciència-ficció en un intent de fer reflexionar el jovent sobre la importància del llenguatge verbal (oral i escrit) en la nostra vida quotidiana, però també a l'hora de construir la nostra visió del món a través de la llengua particular que fem servir. Per això, l'acció de La Síndrome dels Estranys Sons transcorre als territoris de parla catalana i és farcida de clucades d'ull a un lector atent sobre la realitat sociolingüística catalana, malgrat situar-se temporalment en un futur no molt llunyà.

La realitat «polièdrica» que defineix l'autor al llibre dóna compte de les complexes xarxes culturals, comunicatives, emocionals, polítiques, etc. que formen part de la nostra quotidianeïtat pel fet de viure en societat. Així, el text és farcit de referències literàries (a banda de les cites a l'inici de cada capítol); de referències més o menys disfressades però fàcilment identificables a personatges del món de la política, de la literatura, de la música, del cinema i, fins i tot, de la sociolingüística catalana actual, de publicacions periòdiques o de partits i organitzacions polítiques dels nostres dies. I, òbviament, les reflexions al fet comunicatiu, que esquitxen cada pàgina del llibre.

L'excusa dramàtica que ha cercat l'autor per a inserir tot aquest còctel «polièdric»
consisteix en el desconcert que provoca una «síndrome» que afecta determinades persones i que els impedeix comunicar-se oralment i per escrit com no siga a través d'uns sons indesxifrables per a la resta de la humanitat. L'Arnau intentarà ajudar la Noa, la seua professora a la facultat, afectada per la síndrome, i començarà un periple a la recerca d’una resposta que ni la ciència mèdica, ni la social, ni les «ciències» ocultes, esotèriques i d’altres tipus no poden proporcionar.

La recerca no es limita, tanmateix, a la solució d'un problema comunicatiu, sinó que també condueix a la recerca d'una nova manera de viure, de conviure i d'entendre les relacions personals, la qual cosa generarà tensions entre el grup d'afectats per la síndrome que l’Arnau i la Noa han ajuntat per saber més coses del que els està passant i fer front també a la incomprensió social que genera la seua «malaltia».

(Marc Candela. “La complexitat de la (in)comunicació”, Revista Lletres Valencianes, núm. 11, 2003, p. 24-25)

* * *

[...] Escrit en primera persona, planteja qüestions que afecten l'home, i ho fa des de diferents vessants: el científic, el tècnic, el filosòfic, etc. Se centra en un tema que li interessa especialment: la importància que ha tingut el llenguatge en l'origen i l'evolució de l'especies humana, i es pregunta fins a quin punt no ens trobem en un estadi de desenvolupament intermedi, en què les paraules no serveixen per establir una autèntica comunicació entre les persones. Ens presenta un món imperfecte on l'odi per la diferència i la por al desconegut, rèmores del nostre origen homínid, són ben vius [...] De tota manera, l'autor fuig del catastrofisme que caracteritza aquest tipus de novel·les i es mostra optimista [...] Potser seria necessari que el llenguatge, entès com a llengua de comunicació universal, fes un salt evolutiu endavant [...] La síndrome dels estranys sons és un llibre escrit amb una prosa àgil. Sorprèn l'abundància de teories i citacions [...] una trama interessant i ben construïda, que enganxa i que convida el lector a continuar fent la pròpia reflexió. El final és rodó i connecta amb la narrativa de Pedrolo...

(Isabel Prada. Llengua Nacional, 51, II trimestre del 2005)

* * *

També podeu consultar, en llengua esperanto, la ressenya:
Pep Pou, “Strangsona sciencfikciajo”, Kataluna Esperantisto, n. 329(95) gener-març 2004.