Les set tribus de la nació catalana és un assaig de 367 pàgines que estudia el discurs catalanista sobre la llengua en els mitjans de comunicació escrits entre 1977 i 2003, partint dels posicionaments, discursos i pràctiques políticolingüístiques de les vuit tribus o segments que es proclamen defensors o amics de la llengua catalana: la tribu dels radicalistes, la dels ètics o assemblearis, la dels etnocèntrics, la dels activistes, la dels "nacionalistes", la dels polítics independentistes, la dels "catalanistes" i la dels de la nació: "Tinc la intenció de despullar el discurs i el context problemàtic de la llengua i el seu ús social perquè el fatalisme i el cofoisme són les dues cares d'un discurs que no entén que la realitat és canviant i transformable". L'autor dialoga amb els seus budes sense embuts ni complexos sobre allò que han dit i han fet els diversos actors del catalanisme-nacionalisme-independentisme dels Països Catalans el darrer quart de segle analitzant més de quatre-cents escrits i fent propostes alternatives: "Sense projecte nacional al darrera, avui el català no seria res més que un altre occità gairebé extingit. I a la inversa: sense llengua nacional no es podrà construir la nació catalana".

* * *

“[...] En Jordi Solé és un expert en ciència-ficció i ha escrit bones novel·les del gènere, la darrera que ha publicat, en el moment d'escriure això, porta per títol La síndrome dels estranys sons (València, 2003) i mostra, entre moltes d'altres coses, la passió que té per la seva disciplina, la sociolingüística. I això ja m'és un primer motiu d'enveja, d'una gran enveja: la forma apassionada en què viu i sent la sociolingüística, que el deixa a les antípodes de l'estereotip de professor mercenari que explica la lliçó perquè toca i no perquè calgui aprendre i transmetre allò, tot allò, a partir del més estricte dels compromisos. En Jordi Solé tracta la seva disciplina com tracten els programes informàtics els hackers, els bons hackers, és a dir, els apassionats exploradors de les possibilitats que ofereixen els sistemes informàtics, més enllà del que havien pogut arribar a imaginar llurs dissenyadors i constructors. La passió dels hackers ha fet possible que els ordinadors actuals siguin el que són i facin la majoria de les coses útils que fan. Per això mateix els han bandejat i, fins i tot, les forces del bé, representades pel sempitern setè de cavalleria i els seus acòlits habituals, han associat unes connotacions molt negatives al seu nom, el qual ha estat igualat -en el que és un exemple paradigmàtic de perversió lingüística extrema- al de pirata informàtic. Ja fa estona que defens que la traducció correcta del terme hacker és mestre d'aixa , en primer lloc, per raons vinculades a l'origen i significat de la paraula anglesa i, en segon lloc, perquè, com els savis artesans que fan vaixells amb una eina tan simple com un aixa, els mestres d'aixa informàtics han fet que màquines barroeres com els ordinadors puguin arribar a fer meravelles com també ha fet en Jordi Solé i Camardons, mestre d'aixa –hacker– de la sociolingüística, amb aquest llibre i, en general, amb la seva tasca-passió de sociolingüista. I, sigui dit de passada, això em porta a desvetllar l'ídol que compartim, es tracta de Neil Postman, de qui jo vaig aprendre, per ventura una mica tardanament, que la llengua és l'instrument ideològic més potent que tenim els humans al nostre abast, ja que no només dóna nom a les coses, sinó que també determina quines coses poden i han de tenir nom. No deixa de ser curiosa aquesta coincidència en l'ídol, venerat pels neoluddites per les seves conegudes i contundents posicions crítiques vers els usos socials de les tecnologies. Unes crítiques que més que per a rebutjar aquestes tecnologies, serveixen per a apuntar els camins racionals per a treure'n tot el profit, evitant al màxim els perjudicis. Justament, i en el camp de la sociolingüística aplicada al nostre país, aquesta és la posició que apunta -més aviat, dibuixa amb precisió- l'assaig que el lector té a les mans. I que, en paraules del seu autor té un objectiu ben precís, ben concret i ben necessari, com és combatre “aquesta mena de desmoralització col·lectiva a què condueix la desorientació politicoideològica” que impera en el discurs públic sobre l'ús social de la llengua catalana .

Presentat en forma de subtils diàlegs -monòlegs- amb els seus budes -budetes- personals, Jordi Solé i Camardons fa una anàlisi lúcida i contundent, sense pèls ni plomes a la llengua -vull dir, als dits- del que s'ha escrit en els diaris catalans sobre la llengua durant el període dels vint-i-set anys que van del 1977 al 2003. Durant tot aquest temps ha recopilat un enorme quantitat de material que li ha permès identificar set tribus de la nació catalana -i alguna d'addicional que encara en no fa part- segons la posició que expliciten respecte de la llengua, la cultura i la qüestió nacional catalana. No pretén que la seva sigui una anàlisi objectiva des del mateix moment en què s'autoatribueix una pertinença -o proximitat- a alguna tribu concreta. I, si fa no fa, fins aquí hauria d'arribar, ja els avisat que no sóc ni andalús ni sociolingüista i, per consegüent, no cometré la gosadia de fer cap casta de comentari tècnic, tot i que no em puc estar d'elogiar la valentia dels plantejaments de Jordi Soler, alguns dels quals -òbviament- no li serviran per a augmentar la llista d'amics i d'amigues, però sí que són força clarificadors de tot el discurs.

Em permetreu que, per tal d'il·lustrar aquesta claredat esmenti la petita incursió que fa en el camp de la que ell anomena sociolingüística ficció, que li permet adaptar, com a metàfora, les lleis de la robòtica d'Asimov a la llengua que han de fer servir un suposats robots que tenen -tots- una llengua dominant, en tant que només alguns tenen, a més, una altra llengua dominada com a vehicular. Fet i fet, no tot és ficció en aquest exemple ja que, després de diverses lleis que proclamen la bondat i la necessitat de “protegir” la diversitat lingüística, la cinquena llei diu, textualment, “per evitar l'incompliment de les lleis sociolingüístiques robòtiques, quan aquestes s'incompleixin els robots rebels de la llengua dominada patiran descàrregues de por i malestar fins que obeeixin les lleis”. Malgrat normes constitucionals reals, estatuts i lleis de normalització, aquesta és l'única llei que es compleix -en el nostre món físic- de forma sistemàtica i escrupolosa per les forces policials, com bé expliquen, adés i ara, els afectats i alguns diaris. D'aquesta manera, la metàfora asimoviana deixa de ser-ho per a convertir-se en una caricatura crua del que de debò passa amb les posicions tèbies i els discursos falsament conciliadors i que tenen la seva rèplica més patètica en les mesures contra la llengua, adoptades o en curs d'execució, per part del govern del PP a les Illes Balears, la qual cosa passa mentre algun dels membres d'aquestes tribus encara discuteixen la bondat o la maldat de les lleis de suport a les llengües minoritzades.

En qualsevol cas, i molt més enllà de llicències didacticopoètiques, aquest és un treball potent, necessari i més interessant que moltes de les tesis doctorals que es fan i es desfan. I amb això no vull entrar en conflicte amb l'autor quan, tot referint-se a aquest llibre, diu que no vol que el seu sigui un treball erudit ni una tesi; el que vull dir és que el treball ingent de recopilació, anàlisi i discussió esmerçat en aquest llibre és comparable als millors treballs de doctorat i, a més, està presentat de forma entenedora, especialment per a tots aquelles persones que ho vulguin entendre i estiguin interessades a conèixer “les raons, les direccions i les intencions, propostes i contrapropostes del discurs públic sobre l'idioma en els mitjans de comunicació catalans realitzades per aquells que es reclamen defensors de la llengua catalana”. Es tracta, doncs, d'una aproximació científica -cal no oblidar que una bona part del coneixement científic s'estructura a partir de taxonomies- de caire més tost ecològic, en tant que tracta “ del medi social en què pot viure una comunitat lingüística”. Científica, també perquè, atès que “els dogmes són la creació més perversa de la humanitat” , propugna integrar totes les creences “dins l'àmbit de la racionalitat i la visió científica i humanista, integrar la diversitat, no oblidar els Països Catalans, lluitar al costat dels partidaris de l'igualitarisme social i afavorir de debò l'autoestima i la socialització de catalans de socarrel i dels nous vinguts que continuaran arribant als Països Catalans.” Per tal d'assolir aquest objectiu cal que l'existència d'aquestes set tribus i escaig s'interpreti com una mostra de la potència, la varietat i la riquesa de la societat civil catalana i cal entendre que ara és el moment de reunir aquestes tribus per començar a caminar unides per desempallegar-nos de l'omnipresent “llast colonialista seminacional i semilingüe”.

Un últim apunt: aquest no és un llibre només per a especialistes o estudiants de sociolingüística, car seria un error greu pensar que la llengua només és una qüestió de filòlegs, com ho seria pensar que la salut és només qüestió de metges, ja que “les armes de destrucció lingüísticocultural massiva que trossegen la nació lingüística i no ens deixen viure en català a la nostra pròpia terra”, a diferència d'altres armes de destrucció massiva, existeixen de debò i són una amenaça real per a tothom. Per tant, de tots depèn que no arribin a ser disparades de forma letal i, si ho són, com sembla que està passant a les Illes, que el seu efecte devastador sigui mínim. Estem avisats i la lectura i comprensió d'aquest llibre pot ajudar de forma fefaent a aquest objectiu.

(Llorenç Valverde. "Un mestre d'aixa de la sociolingüística", Pròleg a Les set tribus de la nació catalana)

* * *

“Acabo de llegir un dels llibres més intel·ligents i més estimulants dels darrers vint anys: Les set tribus de la nació catalana, del sociolingüista Jordi Solé i Camardons. Poques vegades he vist reunida la intel·ligència analítica i la nul·la concessió al sentimentalisme que sol aparèixer quan hom parla de nació catalana, i de retruc, de llengua catalana. [...]

A aquest llibre em temo que se li farà poc cas: és massa complex, massa racional, massa poc afalagador. Llegiu-lo, sisplau”

(Isabel-Clara Simó. "Set tribus", Avui, 15 de febrer de 2005)

* * *

"[...] el sociolingüista J. Solé i Camardons estudia amb coneixements i passió el discurs catalanista sobre la llengua catalana en els mitjans de comunicació [...] L'assaig té al capdavall molts punts d'interès i moltes opinions i anàlisis lloables, per bé que hi sobren excessos verbals que l'autor justifica sota el paraigua de fer un estudi desacomplexat. [...] Els prologuistes Miquel Strubell i Llorenç Valverde apunten que el llibre és provocador perquè l'autor diu les coses que pensa, sense disfressar-les. Per tant, les expectatives són immillorables: algú diu coses que poden ferir, però que convé que siguin dites. Una idea l'atrapa més que les altres: és l'hora de fer el pilar de set, la nació completa, perquè si les set tribus del nacionalisme català decideixen caminar estratègicament unides no ens pararà ni Déu”.

(David Paloma. "Un pilar de set", Presència, 7 d'abril de 2005)

* * *

“Feia molt que no llegia un llibre d'assaig tan gruixut i rigorós, sense deixar-me o saltar-me una sola ratlla o un sol mot. Avui dia, davant d'un llibre d'aquesta mida, s'acostuma molt a fer allò que se'n diu "lectures en diagonal" i a escollir passatges o capítols. El primer mèrit del llibre que tinc a les mans és, doncs, que no m'ha permès fer cap salt ni tampoc m'ho volia permetre. Una línia enllaça amb l'altra com qui teixeix una catifa atapeïda amb una escena de batalla que esdevé incomprensible sense una part o la resta [...]

el sociolingüista ens ofereix una obra mestra de l'impressionisme analític més clarivident amb la descoberta de les "set tribus de la nació catalana". Hem de recordar que n'hi ha una vuitena a la qual li nega, potser un tant malèvolament, la seva condició de tribu catalana perquè estaria adscrita a una altra nació veïna. Hom acaba identificant-se amb alguna d'aquestes tribus i descobrim les claus de comportaments que pensàvem que eren estrictament íntims i que són sempre col·lectius. Aquest apartat és un petit joiell de la sociolingüística catalana i és el que m'ha empès a no perdre'm la resta del llibre"

(Joan-Carles Martí i Casanova. Migjorn (Elx), 3 de febrer de 2005)

* * *

Vegeu també els següents articles: