Maria del Carme Serrat, nascuda a Terrassa el 1943, debuta amb El fons de l’àmfora (Stonberg, 2022), una novel·la sobre l’amistat al natural, que, amb coratge i tendresa, s’endinsa en les zones vedades de la vida i les relacions, i n’extreu tot allò que amaguen, allò que ens incomoda i ens sacseja els sentits. El fons d’aquesta àmfora és una d’aquestes zones prohibides, el pou on rauen les veritats de la Lluïsa Batlle i la Cèlia López, les protagonistes de la novel·la, dues dones d’avançada edat que acumulen vida i secrets a cada plec de la seva pell.

Vet aquí, doncs, una història audaç i sincera que ens parla d’una amistat retrobada, dels clarobscurs d’aquesta relació, sense indolències, ni nostàlgies fàcils, ni apologies carrinclones a la tercera edat. Un relat que, amb un to implacable i divertit, ens convida a deambular pel pensament de les protagonistes, dos personatges que lluiten, que diuen les seves veritats i també les amaguen perquè tenen febleses. Dues dones de classe obrera que als anys seixanta van coincidir en un taller de moda situat a la petita ciutat francesa de Lilla, on, tot i la diferència d’edat entre una i l’altra, van acabar trenant una amistat amb uns nusos difícils de desfer. Amb els anys, la vida va anar separant els seus camins i va anar difuminant les seves afinitats inicials, però aquest còmplice lligam estava fet a prova de temps i distàncies; res descosia la seva amistat. 

Una trucada alarmant les torna a concentrar en el mateix espai temps, compartint l’aire carregat d’una habitació d’hospital, on la Cèlia es troba embolcallada entre llençols blancs i vies intravenoses, després d’haver patit un infart que l’ha deixada suspesa en l’amenaça de la mort. Però abans que els mals l’arrasin, ha volgut convocar a la Lluïsa perquè necessita trencar el silenci i alleugerir el pes de la llosa dels remordiments que no la deixen descansar en pau. Així és com mentre la vida de la Cèlia va minvant, s’obre un parèntesi que serà omplert de confidències que buiden el càntir de l’ànima de les protagonistes i remenen els vestigis del seu passat. Entre records desfets, cartes d’amor i anècdotes memorables descobrim episodis tràgics, tendres i còmics que se sobreimprimeixen en el present donant sentit a la forma de ser de les protagonistes. I entre aquests records en blanc i negre, Maria del Carme també ens parla de la postguerra, de l’emigració, de violència, de ràbia, dolor i altres paraules difícils de conjurar que fan evident que, de vegades, dolgui l’existència.

Per damunt de tot, el fons d’aquesta àmfora ens parla d’amor entre dos cossos vells, àvids proveïdors i receptors d’un afecte incondicional, que no només les ha ajudat a viure sinó que és, potser, la vida mateixa. Així és com l’obra de Serrat ens parla d’un llenguatge universal: el de l’amor, d’aquell que escalfa el cor, però que de vegades també crema, generant un joc de reflexos i ressonàncies tan ben calculat que desdibuixa els límits de la història de la Lluïsa i la Cèlia i la de tots.

(Núria Escribà. "El fons de l'àmfora", Núvol, 2 de juny de 2022)