Capítol 0
L'insomni de la Cèlia

Ja són aquí..., ells dos, els seus fantasmes que apareixen ara... i després... i més tard, ... si pogués ignorar-los, ...si d'un cop de peu els pogués retornar a l'infern d'on no haurien d'haver sortit, ...si els pogués oblidar, ...ai, ruca, no diguis oblidar, ...maleïda paraulota, ...a penes t'entra al cap, que ja et cauen al damunt els records, com una allau de grans roques cantelludes, ...i no te'n pots escapar, no hi ha sortida, ...i allà acabes, aixafada, ...fastigosa com les restes esclafades d'un escarabat de cuina

calma't, va..., així d'irritada no t'adormiràs, ...deixa't anar, pensa en paraules boniques..., paradís, sí, paradís està bé..., paradís, dormir, ...lliscaré ben endins de la son, amb compte de no estripar-li les ales..., això, si no li faig malbé les ales de papallona, la son m'hi embolicarà i em dirà baixet... dorm, cèlia, dorm, no pensis en res, reposa..., fora l'odi, fora el dolor..., doooorm...

...no hi ha manera..., tant és que tanqui els ulls, que jegui així o aixà..., la son no em fa cas, no vol venir..., a veure, diuen que cal pensar en positiu, allò de em sento en pau, s'hi està bé al llit, el matalàs i el coixí són flonjos..., i de nou miro d'endinsar-me en la son, però aquest cap meu, que rumia, rumia i dona voltes sense parar..., si em pogués adormir només tancant els ulls com fa tothom..., provaré allò que se'n diu autohipnosi, vaig repetint que m'entra una nyonya, que les parpelles em pesen, em pesen, em..., estic tan cansada..., tanco les parpelles, no penso..., em deixo anar, i per fi...

res... amb sort potser en algun moment... m'adormiré.

Capítol 1

«El telèfon, ara? A quarts de vuit del matí d'un diumenge de setembre?, alguna en deu haver passat», —és el primer que pensa la Lluïsa Batlle en sentir-lo de la dutxa estant. El segon pensament és que despertarà el Francesc, que anit es va quedar a dormir.

S'embolica amb la tovallola i, atenta a no relliscar, s'afanya cap al dormitori. Qui pot ser que truqui a aquesta hora?

—Sí? —s'asseu al llit; el Francesc dorm profundament. Ella tiba el llençol cap amunt per tapar-lo fins al coll. Encara fa calor, però ahir ell estava un pèl afònic...

Li arriben uns sons confusos, com d'algú respirant amb dificultat. Repeteix:

—Sí? Digueu!

—Lluïsa?

De sobte ben desvetllada, la Lluïsa exclama:

—Cèlia! Ai, per fi! Com estàs? T'he trucat no sé quantes vegades, amb una angúnia... On t'havies ficat, filleta de Déu?

—A l'hospital. He tingut un... atac de cor... Em sembla que m'estic morint, Lluïsa.

—Mare meva, Cèlia, no diguis aquestes co...

—Deixa'm parlar... Escolta. Et necessito. Que pots venir? Hauria de ser de pressa... El silenci, Lluïsa, el silenci... l'he de trencar per morir-me en pau..., hi ha tant de mal que he de treure enfora..., tantes paraules no dites...

La Lluïsa ho té clar. És urgentíssim.

—I tant, maca!, tranquil·la. A veure si trobo passatge per avui mateix o per demà al matí. Tu aguanta, sents? Aguanta, sobretot! Espera'm!

—Gràcies, Lluïsa..., faré... el que pugui.  

(El fons de l'àmfora. Barcelona: Stonberg, 2021).