"El problema que hi veig és que no arribaré a temps per corregir l'escrit jo mateix, perquè sé que he comès errors morfosintàctics, en l'ús dels verbs o de les preposicions, o bé errors lèxics... ho sé, perquè jo, d'escriure, no en sé massa; i, de vegades, he escrit amb una migranya acèrrima que m'ha enterbolit fins i tot la visió, però pitjor era quedar-se al llit sense fer res, deixant avançar inútilment el temps.

Han transcorregut els quatre mesos des que va venir la Mariona a casa, un dia d'aquests hi tornarà i me n'aniré amb ella, amb la novel·la sota el braç. Potser ella que té mitjans, pot fer-la corregir i publicar. Ho faràs, Mariona? Tampoc no he pensat mai de publicar-la, l'he escrita per resistir, per allargar la meva vida, perquè els records m'encoratgen més que la taca d'humitat que encara veig a la paret, més que el fred que passo en aquest forat en què m’ha tocat viure des que la sort em va deixar de somriure.

—Ai, si tingués vigoria! Ai si tingués prou valor, per explicar la realitat de la meva vida i no haver d'evadir-me en la ficció! La Mariona em va deixar i tenia raó. Em vaig convertir en un ésser intractable, egoista... no ho sé, però l'èxit em va transformar de mala manera. Ho hauria d'haver previst, això... ella em va avisar; tu, Mariona, tu:

—Compte, Gerard! —vas dir-me—. I jo no et vaig voler fer cas. Em vaig deixar arrossegar... i fou després que vaig descobrir que els amics no són amics i que qui t'estima et fa plorar. Bah! Deixo d'escriure ja, no tinc res més a dir. Volia explicar la pel·lícula i ja ho fet, ara ja no té cap sentit de continuar.

Encara hi penso... que se n'anés la Mariona amb la criatura amb aquell brètol... també es va equivocar ella, a mi no em farà creure que va ser més feliç amb ell que no pas amb mi. I la criatura! Per què me l'havia de treure dels meus braços. Tu li dones mal exemple! —em va dir— Bé... jo anava força begut aquells dies, però i ella? Quin espectacle donava amb aquell bergant? I tot i havent-se separat després d'ell, mai no va fer el gest d'acostar-me-la, ni tan sols mai no va enviar-me una fotografia o alguna informació, per breu que fos, perquè jo sabés si estava bé... i això li haig de perdonar? Déu meu!, sí que li perdono ara que ja sóc mig en aquest món, mig en l'altre, on diuen que res fa mal... i ja ho començo a desitjar que res em mortifiqui. Ho has sentit, Mariona? Estic disposat a perdonar-te i a tornar-te a tenir entre els meus braços i estrènyer el teu cos contra el meu pit. Bah! No m'ho crec ni jo! És massa tard, oi, Mariona? No podem tirar enrere!".

(D'El joc de les nines russes, inèdita)

* * *

"—Jonatan, Jonatan Prunera, i el teu alumne preferit, Pere Oliver.
—Sí, m'explica l'edat mitjana com si l'hagués viscuda.
—Has descobert que és un noi superdotat amb molta imaginació, però no afronta aquesta realitat i es fa passar per un alumne normal.
—Certament...
—Com jo, és el que faré d’ara endavant.
—Gisela, no ho facis...
—Però no és el que tu mateix vas fer? M'has dit que ho haig de decidir jo.
—Sí..., però crec que és millor que no repeteixis el meu error, ara hi veig clar. Has d'actuar tal com ets. No amaguis la teva virtut, fes realitat el teu somni, per tal que el teu somni arribi un dia a ser realitat. Què vols ser quan siguis gran, Gisela?
—Jo mateixa!

La meva filla té catorze anys actualment, està cursant tercer curs de Psiquiatria. Vam aconseguir que el departament d'ensenyament dissenyés un programa especial per a nens superdotats i així ha pogut viure amb transparència, sense ocultar la seva virtut. No va voler dissimular la seva intel·ligència com vaig fer jo. Va trobar un mestre que la va descobrir i lluità per tal que la meva filla fos feliç, perquè pogués ser ella mateixa, el seu més profund desig."

(De Quan els somnis es fan realitat, inèdita)

* * *

"Las manos de él se deslizaban con la suavidad de las plumas por las mejillas, luego por los labios y el cuello, a continuación descendían y se posaban como pajarillos en sus ramas sobre sus pechos, pero no se quedaban ahí, seguían resbalando hacia abajo, deambulando por su cuerpo hasta detenerse en donde se mecieron, entonces una sonrisa placentera se dibujó en los labios de Luisa que tomó entre sus manos las de él, después, ya decididas, seguras, reprendieron la senda por las piernas para tocar finalmente los pies y dar la vuelta.

—Otra vez —exclamaba en sueños Luisa, todavía con la sonrisa en los labios y las manos de él treparon por las mismas laderas hasta alcanzar la boca, luego la besó con la lengua mórbida y zarandeante. Luisa despertó con un sabor dulzón en los labios, con el corazón dilatado.

—Quiere que le dé la cena, Luisa?— le preguntó Dora, su criada.

Habían envejecido juntas. Se conocían muy bien. Dora se lamentaba de que la señora se hubiese quedado sola, que el señor no le hubiese dado hijos.

—Sí... pero comeré poco, no tengo hambre.

—Tiene que comer, señora, o enfermará.. y ahora no está el señor para curarla.

—Ya lo sé, tampoco lo hubiese hecho, no te parece? —respondió mirando a Dora con sus ojos negros y profundos–."

(De Memorias de un psiquiatra, inèdita)

* * *

"El dia que vaig tornar al meu país, ja no era jove ni em sentia pletòric d'esperança i d'ingènua il·lusió; però estava força content. M’estranyà que els carrers fossin plens de gom a gom com mai no els havia vist durant els meus quaranta-cinc anys de vida a la ciutat. En arribar al centre, vaig observar que una munió de gent s'anava a la plaça de Catalunya i, encuriosit, vaig atansar-m'hi tot i anant carregat de bosses i desitjós d'arribar al meu apartament al més aviat possible. Feia fred i humitat, però això no em venia de nou. El que allí van veure els meus ulls, no podré oblidar-ho mentre tingui memòria. No m'ho podia creure, aquell espectacle em va glaçar, em va doldre més que vint anys a l'exili. Una fiblada punyent al meu cor féu que la meva alegria s'esvaís de sobte, i una tristor, un neguit molt profund, m'esqueixà inexorablement, com un llamp escorxa un arbre, i les llàgrimes se m'escapoliren, mentre al meu voltant feien festa. Recordo encara amb esglai aquella colla de joves uniformats que estaven cremant milers de llibres en una foguera enmig de la plaça. L'olor de socarrim era intensa. El fum s'estenia per la ciutat. Tanmateix, les flames no escalfaven el meu cor glaçat. La gernació aplaudia, cridava visques, s’engrescava, incomprensiblement, cada cop que aquells brètols llançaven una pila més de llibres al foc. No vaig poder resistir-ho més, vaig defugir-ne tan de pressa com vaig poder, obrint-me pas entre la multitud que m’esbroncava. Vaig enfilar pel carrer de Balmes, deixant enrere aquell nefast escàndol, cercant un silenci que m’alleugés de la contrició. I jo que em creia que amb l'edat un es cura d'espants!

Vaig trigar uns deu minuts en arribar a casa, se'm van fer eterns, perquè les cames em feien figa, el cor em bategava massa de pressa, i en pujar les escales esbufegava, no com anys enrera en què les pujava de dos en dos, menjant-me el món a cada pas.

L'apartament era ple de pols, vaig trobar alguns fastigosos escarabats panxa enlaire al menjador, i a l'habitació, les persianes de les finestres eren completament abaixades. L'ambient era llòbrec, de tenebrosa foscor i, tot ell, pudia a tancat, a ràbia continguda i a records. Tot i així, em vaig sentir millor, era a casa finalment i en aquest espai havia de començar de bell nou la meva vida, ara que tenia tot el temps lliure que atorga una merescuda jubilació.

Tot i estant força cansat del viatge, no vaig poder aclucar els ulls en tota la nit, em desvetllava aquella imatge de l'incendi que em venia al cap un cop i un altre, com una bel·ligerant maror. Em tombava d'una banda a l’altra, neguitós, tenia calor, molta calor. Em vaig treure el pijama, però el llit ja era un braser, una pira, i jo m'encenia tot.

Quinze anys feia que no trepitjava casa meva. M'hi sentia estrany, a la meva pròpia terra, ja no comprenia tot allò que m'envoltava, l'ambient sufocant que hi respirava. Se'ls havia begut l'enteniment, a aquells brètols que cremaven els llibres farcits de saber? Per què tothom celebrava aquell crim? Em ferien a mi, com a escriptor que viu per a la literatura; com a home que estima els llibres; atemptaven cruelment contra la cultura escrita, contra la meva civilització, o potser només contra les meves conviccions de lletraferit? qui compartia en aquells moments el meu dolor per aquella injusta destrucció? Em sentia terriblement sol."

(De Raons d'Estat, 2007)