Tristament

Aquell abric no m'abrigava. Aquella bufanda de llana era freda. Em sentia descalça dins aquelles botes de sola gruixuda. El Sol em molestava a través d'aquelles ulleres fosques. Mai havia vist tanta obscuritat aglomerada. Eren les quatre. O les cinc. I què? […] 

En sortir de l'estació, vaig enfilar carrer amunt sense alternativa. Les persianes i portes comercials s'anaven tancant al meu pas. Els contenidors s'obrien per empassar-se de mala gana les darreres bosses negres d'aquell dia. Tot s'anava recollint i preparant per passar la nit […].

Imaginar

[…] ets el gran protagonista absent. M'has deixat observant aquesta realitat difícil. M'has deixat l'esbós del teu somriure, el dia a dia enfosquit i el cor trist. Ara, em queda la vida dolguda, sense aquell genial toc de simpatia. Em queda aquesta amargor, em queda tot sense res. Em quedo enmig d'aquesta buidor, em quedo estimant-te sense tu […].

Plourà.

Perfil de Perfecció

[…] camina lleugerament i en línia recta per la vorera. Té aparença trista i restes de boira en aquesta mirada entre distreta i perduda. La gent passa pel seu costat. Famílies alegres, parelles d'enamorats, grups de jovenalla esbojarrada, un nadó proclamant la revolució des del seu carret, un iaio solitari, persones amb pressa, altres amb calma […].

La nit ja es veia venir per aquelles finestretes tímides. Les cadires s'anaven buidant al meu voltant. La bibliotecària apagava els llums, col·locava cadires simètricament recollides i passava al carret els llibres de les taules. En aixecar la mirada, em vaig trobar amb la seva. El missatge era impalpable però present: hora de tancar.

Per això

Prefereixo pensar en aquelles tardes que ocupàvem amb activitats prescindibles i converses quasi fregant la banalitat. Ho prefereixo. I m'estimo més navegar pel subconscient a la recerca d'un no sé què. Però el tinc entretingut intentant dormir […].

Química física

Allà, seient al tercer esglaó i aguantant la carpeta damunt la falda, ella esperava el seu estimat que sortiria en qualsevol moment del laboratori. L'havia de presentar als pares, ja portaven prop de tres anys de festeig i ho passaven prou bé. Ell era noble, simpàtic i atent. No li havia costat gens integrar-se amb els amics i amigues de la colla… Ella resistia entre dues aigües: la de l'enamorament propi d'una noia normal i la d'aquella disconformitat que mai manifestaven explícitament els seus pares […].

(Fragments del llibre Eternament provisional. Eivissa: Mediterrània, 2007)