Si ens proposéssim explicar els trets fonamentals del teatre català del segle XX, una opció ben reeixida consistiria a desenvolupar la influència i les creacions d'Adrià Gual i Ricard Salvat. Ambdós Homes de Teatre, amb majúscules, van defensar la creació d'estructures per desenvolupar el teatre professional a Catalunya i la creació d'un repertori d'obres catalanes i universals, traduïdes a la nostra llengua, com a base per al desenvolupament d'un públic i d'una crítica avançats i exigents alhora.

Si Adrià Gual va crear l'Escola Catalana d'Art Dramàtic (1913), la primera denominació de l'Institut del Teatre, i una quinzena abans havia fundat el Teatre Íntim (1898), primera agrupació dramàtica que va oferir un repertori universal en llengua catalana, per la seva part Ricard Salvat havia fundat, amb Maria Aurèlia Capmany, l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (1960), escola d'interpretació i creació escènica que escapava a les múltiples constriccions del franquisme, per avançar vers un teatre en llibertat. El 1962 i com a prolongació de l'Escola, fundà la Companyia Adrià Gual, agrupació on es muntaren espectacles de Brecht, Espriu, Brossa i Ionesco, entre altres, i que esdevingué una de les grans companyies de teatre català de l'últim franquisme i els primers anys de la Transició. Cercava la complicitat d'un nou públic, més europeu i divers, que no contemplés el teatre com a simple entreteniment, sinó com a eina de coneixement. [...]

Ricard Salvat, com succeí amb Gual, fou un home marginat pel poder polític. Si per a Gual, la instauració de la República significà la marginació pel seu pragmatisme durant la dictadura de Primo de Rivera, una acusació força discutible vista des d'una mirada actual, Ricard Salvat fou acusat falsament de franquista per acceptar la direcció del Teatro Nacional de Barcelona durant els primers anys setanta. El risc i l'aventura de tots dos creadors els van fer guanyar-se enemics poderosos i molts envejosos. Mentre que Adrià Gual fou un pioner del cinema català amb la creació de la productora Barcinógrafo durant la primera dècada del segle XX, Ricard Salvat fou l'impulsor de l'Escola d'Estudis Artístics de l'Hospitalet de Llobregat, utòpica Bauhaus catalana que només va poder funcionar durant dos cursos, entre el 1977 i el 1979, davant la incomprensió dels polítics de la jove democràcia.

(Enric Ciurans. "Ricard Salvat, en el record". Compàs d'amalgama (Barcelona), núm. 0, 2019, p. 24-26)
 

* * *
 

Durant aquest període Salvat també va començar a consolidar el seu vessant professional com a professor universitari, vinculat inicialment al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, creat el 1969 i dirigit per Antoni Comas. Com a professor no numerari, en condicions precàries, hi va fer classes de literatura catalana, arts escèniques i teoria de l'art. En paral·lel a la docència i a altres múltiples activitats, Salvat va dedicar-se a emprendre la tesi doctoral, dirigida per Antonio Vilanova, sobre les idees estètiques del naturalisme en l'obra d'Émile Zola i la seva relació amb els corrents teatrals del segle XIX, que va presentar el 1973. Al mateix temps, va continuar fent divulgació teòrica i crítica a les pàgines de publicacions progressistes com ara Tele/Estel, Tele/Exprés o Primer Acto, i va publicar Els meus muntatges teatrals (1971), un recull d'articles apareguts a les revistes especialitzades Primer Acto i Yorick, pròlegs de llibres i textos seus del programa de les estrenes. En el preàmbul d'aquest llibret, Xavier Fàbregas sintetitzava així l'aportació salvatiana al teatre català: «Ricard Salvat ha lluitat durant més de quinze anys, amb una voluntat enorme, amb una tossuderia que en aquest país i en les nostres circumstàncies cal qualificar de titànica, perquè el nostre teatre esdevingués "normal".»

Talment com ja havia fet en els anys precedents, Ricard Savat considerava que una de les vies per assolir la tan anhelada "normalitat" era la màxima obertura possible a l'exterior. Així, conservà i amplià una nodrida xarxa de contactes, relacions i amistats d'aquí i de fora. A banda de Portugal i Galícia, on mantingué un nucli d'amics i deixebles, no deixà de viatjar tant com podia –i li ho permetien- a diversos països europeus per tal de fer aliances internacionals, visitar universitats, obtenir invitacions de feina, participar en jurats de mostres d'art i premis o fer el seguiment dels festivals de cinema. Durant aquestes escapades oxigenadores i saludables, intel·lectualment molt estimulants, gaudí de la possibilitat d'anar al teatre o veure cinema amb llibertat i, doncs, d'amarar-se de les noves tendències estètiques que triomfaven a Europa, sobretot a França, Alemanya i Itàlia. Per exemple, el retorn a l'Alemanya Occidental l'estiu del 1969, gràcies a una invitació del Servei Alemany d'Intercanvi Acadèmic, li permeté de conèixer molt de prop alguns dels noms que havien protagonitzat l'escena d'aleshores, tant en la dramatúrgia (Peter Handke, Peter Terson) com en la direcció escènica (Peter Stein).

(Francesc Foguet. "Múltiples fronts oberts", dins SALVAT, Ricard: Diaris (1969-1972). Barcelona: Universitat de Barcelona, 2017, p. 11-12)

* * *
 

En una altra mena de treball, més extens i atenent també a les aportacions que Salvat va fer com a director de teatre i com a organitzador de festivals i trobades al voltant de les arts escèniques, en un estudi que considerés la totalitat de la seva aventura vital, artística i intel·lectual, sens dubte s'hauria d'entrar en l'estranya relació que Salvat va tenir amb el país, una relació d'amor i odi que amb els anys es va resoldre amb un oficial i hipòcrita reconeixement de mèrits i concessió de guardons que, tanmateix, l'apartava de la vida activa quan encara estava ple de possibilitats i hagués pogut fer de pont intergeneracional. Però no ha estat així i, defectes personals i antipaties al marge, potser haurem d'admetre que Salvat era massa per Catalunya. En qualsevol cas, estava orgullós del que havia fet i era plenament conscient de la transcendència de les seves aportacions, derivades totes elles d'un projecte personal que sorgia de les idees que aquí acabem d'insinuar potser massa superficialment.

No és ben bé un resum el que volem fer, però sembla possible aventurar que, per Salvat, el fet escènic sempre reclama, més que cap altra manifestació artística, estar atent als moviments renovadors i alhora a la tradició, ser conscient de la importància del repertori que vehicula, necessàriament obert a la recuperació viva del passat i a la incorporació de noves veus, a les tradicions particulars, petites i grans, orientals o occidentals, vist tot des del gran context del Welttheater (teatre mundial), entenent el teatre tant des de la literatura com des de la política en el sentit que, certament, al capdavall el teatre té alguna cosa d'arma, però bàsicament ha de ser una ètica per oposar-se als valors que defensen unes classes, les formes d'expressió de les quals estan enquistades i, per tant, són i volen ser inofensives i útils només per a l'evasió.

(Jordi Coca: "Ricard Salvat. El referent imprescindible", dins SALVAT, Ricard: Una mirada al teatre modern. 1. El teatre és una arma? Barcelona: Institut del Teatre, 2010, p. 48-49)
 

* * *
 

D'altra banda, els contactes internacionals de Ricard Salvat, a més de manifestar-se en la presentació d'autors estrangers a Catalunya i en la seva direcció d'obres a l'estranger, es van manifestar entre 1978 i 1986 en el Festival de teatre de Sitges, que durant els anys en els quals el va dirigir va passar a ser internacional. En una època –1979 i 1980– on la presència d'espectacles estrangers a Catalunya no sovintejava gens, el festival de Sitges era una ocasió per veure teatre estranger de qualitat. Després, Sitges va ser un lloc per observar els nous camins del teatre internacional, un lloc on, com deia Salvat, es volia descobrir els noms que més tard esdevindrien famosos. Però al festival Internacional de Teatre de Sitges no hi havia només espectacles; els actes culturals van contribuir al millor coneixement de Castelao, o de Rusiñol, o d'Espriu, o de Camus, al de Brecht, Jean Vilar o Sagarra; s'hi va parlar de les relacions del teatre i la universitat, de la situació de la dona com a autora o directora; s'hi va presentar Ofelia Guilmain; s'hi va donar a conèixer l'obra de Miklós Hubay; s'hi va commemorar els cent anys de l'estrena de Tragèdia d'home d'Imre Madách; s'hi va parlar del nou teatre alemany, del teatre a Cuba... El Salvat "poeta" no ha abandonat mai el Salvat "còmic".

En l'àmbit de la teoria teatral, des de començament dels seixanta, Ricard Salvat ha estat present als congressos i trobades internacionals de teatre, i sovint hi ha parlat de teatre català. Des de 1962, en què organitzà al FAD de Barcelona la reunió clandestina paral·lela al Congrés d'Editors i Escriptors, on van participar Feltrinelli, Cardoso Pires, Joyce Lussu i Gabriel Celaya, fins a febrer de 1989 en què ha assistit al congrés sobre Antonio Machado a Sevilla i al congrés sobre Stanislavski a Moscou, Salvat ha participat a congressos a Coïmbra, Lisboa, Venècia, Trípoli, Nova Delhi, Nàpols (1982), Londres, Kansas (1982), Sicília, Hongria, Udine (1983), a l'Havana, Roma, Tolosa (1984), Mont-real, Bagdad (1985)... Lògicament, ha pres part al festival d'Almagro, al de Mèrida, al de Granada, al de Valladolid i ha impartit cursos i donat conferències gairebé arreu de l'Estat espanyol.

Com a director de congressos, l'any 1983, a Sitges, com a pòrtic del festival, Ricard Salvat va organitzar el I Simposi Internacional d'Història del Teatre sobre l'Edat Mitjana i el Renaixement en el Teatre, simposi que va tenir una segona edició al Palau Güell de Barcelona l'any 1986, convocat per l'Institut del Teatre, en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya i la Universitat de Barcelona. [...]

Ricard Salvat, "poeta", amb una informació vastíssima i un criteri sempre lúcid, és font inesgotable d'articles, estudis i investigacions teatrals.

Maria-Josep Ragué Arias. "Presentació", dins SALVAT, Ricard: Escrits per al teatre. Barcelona: Institut del Teatre, 1990, p. 11-12)