ADRIÀ GUAL: Quan arran de "La intrusa", que va traduir Pompeu Fabra perquè fos representada a Sitges, vàrem establir contactes amb Maurice Maeterlinck, un toc de decadentisme feia encara més dificultosa la nostra creixença. Assistíem a les audicions de "Pelléas et Mélisande", llegíem Baudelaire i Nietzsche i ens delectàvem amb els versos, amb flaire d’hospital, de Verlaine. Sentíem una certa simpatia per les teories de Tzar Péladan, cavaller de la Rose-Croix, admiràvem Burne-Jones i Dante Gabriel Rossetti, i ens enfervoríem amb l'art belga i les prediccions de la "Nouvelle-Esthétique". En aquells moments de vibració modernista, em deia: "La paraula és música com la música és paraula. El color és música i paraula alhora. Res no viu deslligat de res, i el tot, precisament el tot, constitueix la màxima expressió teatral en el més enlairat sentit del mot." Per això vaig escriure "Nocturn, andante, morat".

(Escena de "Nocturn".)

CAMINANT: Qui sap on som?
GERMANA: Qui ho sap?
ADRIÀ GUAL: La noia s'asseu a la barana del mirador i recolza el cap en una mà. Un braç li descansa damunt una branca d'un arbre, propera.
CAMINANT: No sents una remor?
GERMANA: Sí, de fulles i també d'aigua.
CAMINANT: Sembla que s'acosta algú.
GERMANA: No ho sé. És tan fosc...
CAMINANT: És sempre fosc. Tens por?
GERMANA: No, el soroll no m'espanta. I a tu?
CAMINANT: Per què m'hauria d'espantar?
GERMANA: S'acosta la fressa de fulles.
CAMINANT: I creix el soroll d'aigua.
GERMANA: I ve amb ell un aire fresc i suau.
CAMINANT: I una bona olor d'herba molla.
ADRIÀ GUAL: La noia queda un moment amb els ulls clucs i somriu a un pensament consolador i benigne. De sobte alça el cap, es passa una mà pels cabells i s'adona que, en lloc de l'arbre, hi ha un home ben plantat i jove que se la mira com emparant-la. Més enllà, el caminant, ajagut, dorm.
GERMANA: Qui ets? Digues, qui ets?
ELL: Des de la fosca et mirava. Et senties sola.
GERMANA: No t'he vist mai, però estranyament et conec. Recordo els teus cabells, els ulls, la cara. Et recordo, potser un somni, tal vegada un vell somni.
ELL: Somni, realitat: paraules que no duren. Com l'aire, com la nit.
GERMANA: Però jo busco la certesa.
ELL: Només una altra paraula. Caminem entre paraules, perseguim ombres de paraules. Però ara reposa, dorm. Jo vetllaré, no em mouré del teu costat.
GERMANA: M'agrada el que dius, la teva veu. Sóc feliç d'haver-te trobat.
ADRIÀ GUAL: Ella se'l queda mirant i reposa les mans damunt els genolls de l'home, que la contempla amb un somriure. Ell la mira i la cobreix amb el seu mantell morat, i en mirar-la, somriu. Després queden immòbils.
CAMINANT: La meva germana dorm.
ADRIÀ GUAL: Es torna a abaltir sota un arbre que es transforma en una dona molt bonica. L'aparició acaricia l'adormit vianant.
CAMINANT: Oh!, el somni d'ara! La breu i rara vida d'un somni!
ADRIÀ GUAL: S'adona a poc a poc de la presència d'ella i diu:
CAMINANT: Com has vingut? D'on arribes? T'he esperat sempre, ara ets aquí.
ADRIÀ GUAL: Es vol convèncer i es redreça, ja del tot despert. La dona l'abraça.
CAMINANT: Ara ets finalment aquí.
ELLA: Sí. No ho volies?
ADRIÀ GUAL: El vianant correspon a l'abraçada. Després diu amb un sol mot, repetint-lo, el seu amor.
CAMINANT: T'estimo. T'estimo. T'estimo. T'estimo.
ELLA: A mi o el teu somni?

(Fragment de l'obra Adrià Gual i la seva època. Barcelona: Edicions 62, 1972, p. 30-32)