[...] D'entre tots els escriptors que ens han donat una visió de la nostra terra –que és romàntica en Verdaguer, mítica en Maragall, senzillament idealitzada en Carner, civilitzada en Pla–, Sagarra és qui ens l'ha donada més real, i és perquè coneix molt bé els seus elements, la geologia, la botànica i la zoologia. Per això Sagarra és admirable i meravellós en les descripcions de la natura i, en canvi, no és tan afortunat quan prova de trancendir-la a nivells més alts, quan assaja de mitificar-la: sembla com si arrossegués, com si no sabés desprendre's, del seu caos i de la seva turbulència. Els personatges es confonen aleshores amb la mateixa terra i es desdibuixen. El mal caçador, per exemple, que pretén ésser a la vegada el poema del Montseny i el poema de la passió del protagonista, acaba essent simplement l'exaltació de la muntanya.

Com en el cas de Jacint Verdaguer, també en Josep Maria de Sagarra, la veritable força i gràcia de la seva obra rau en l'estil, en la llengua, que sap trametre aquest contacte directe amb la terra. Per una banda, el seu llenguatge és riquíssim, posseeix un vocabulari en el qual figuren els noms específics dels ocells, dels peixos, de les bestioles del bosc, dels arbres, de les plantes, de les herbes i de les flors, que ell coneixia a la vegada per experiència i científicament. Per l'altra, té una facilitat extraordinària per a crear locucions i imatges que semblen refranys, proverbis encunyats per la llengua al llarg de les centúries i que, a més, sap barrejar hàbilment amb els autèntics i després resulta molt difícil de detriar-los. És cert que, de vegades, ell n'abusa, que cau en l'estirabot, en la lleugeresa i en el ripi, és a dir, que és víctima de la seva mateixa facilitat –i d'això el lector se n'adona molt aviat–. Com en el cas de Verdaguer, el seu estil és, en conjunt, una troballa, però de passada ha donat origen a una retòrica que és fàcil d'imitar. Malgrat aquests petits defectes –inevitables en els grans escriptor–, hom resta immediatament suggestionat pel seu estil sonor i exuberant, gairebé voluptuós, que oscil·la sense transició de la brutalitat a la tendresa, ple d'imatges espurnejants i d'una expressivitat tan viva, que deixa un regust de terra a la boca, envaeix amb l'olor de les flors i enlluerna amb els colors del paisatge.

(Antoni Comas. Pròleg a Llibre de lectura. Barcelona: Destino, 1974, p. 22-23)