Avui que una ventada impenitent
encongeix el perfum de la ginesta,
i és tan descolorit, de tan absent,
e meu domàs de festa,
dins una pau anònima i modesta
vull dir la meva fe sincerament.

* * *

Perquè si encara ens mou la vida,
Déu pot, quan calgui, anorrear-ne el ble,
i és temerari anar perdent l'alè
pels saquejats ermots de la mentida,
i anar deixant endarrerida
l'hora de proclamar la nostra fe;
l'hora de pagar deutes i recances,
de garbellar transcendentals records,
de concedir-los tot el pes que els morts
puguin tenir en nostres balances;
de fer efectiu el gest de nostra mà
sobre el país que ens ha vist néixer,
i de donar-li el que ens escau donar,
perquè no tingui de nosaltres queixa
el dia de demà;
perquè no ens canti qui retreu
i justament controla:
«Tu vas poder aixecar la teva veu
i te la vas guardar dintre la gola».

* * *

Per què el meu cant aquest contrast precisa?
Perquè un dia tornant jo de Ponent
després de respirar la tènue brisa
d'un clarejar sanguinolent,
i a les parets de l'afectiva entranya
un pur batec sentia iniciat,
vaig pensar això del riu i la muntanya
quan vaig veure el massís de Montserrat.

I els meus ulls en filtraren l'harmonia
i la brutal empenta de blavor
que estirat cel amunt el mantenia;
per a mi Montserrat fou aquell dia
una imprevista relvelació.

Mes, per què? ¿Si del temps de criatura
se'm presentà familiar,
en tota conjuntura,
i tan d'acord amb la mesura
de tots els símbols de la meva llar?

¿Si Montserrat, de cara o bé d'esquena,
bo i decorant-me l'infantil camí,
no m'havia inspirat ni goig ni pena,
ni m'havia pres hores de dormir?
I si nou atribut de més respecte
la pedra no ostentava aquell moment,
i si era igual que abans, ¿per què, talment,
em produïa Montserrat l'efecte
de cosa estranya i cosa sorprenent?

Perquè en aquell abans, encara
el meu imprevisor deixar-me anar
no valorava la blancor del pa,
i ni havia enterrat el meu pare
ni havia dut un fill a batejar;
ni havia contemplat els blats més rossos
con encenalls pel fred,
ni els lliris blancs sota els ullals dels gossos.

I és que Déu no permet
que puguin ser perfectament mirades
amb un ull conscient i transparent
les veritats alades,
fins després del sagrat ensenyament
que fan damunt el llom les garrotades.

És que Déu, perquè el cor pugui sentir
l'inefable perfum de certes coses,
primer sol avesar-lo a un son ben fi;
primer li ve de gust fer-li un coixí
més aviat d'espines que de roses;
i Déu, aquest coixí, me'l feia a mi.

A les nines esclaves
d'un pretèrit esguard inconscient,
els va llevar les infecundes traves;
i Déu va dir-me clarament:
"Montserrat no és allò que tu miraves;
Montserrat és això que estàs veient".

(De Poema de Montserrat [Fragments])