Per la finestra enreixada,
guaita els boscatges i els camins deserts;
si s'acluca la llàntia endormiscada,
ella vigila amb els dos ulls oberts.
És la muller del comte Arnau, i espera
la tornada insegura del marit;
un pèl blanc li traí la cabellera
i els anys de la fruita li han desfet el pit.
Però als ulls té una llei de boirina
i uns llavis aprimats tan escaients
que tota cosa al seu voltant s'afina
quan somriu ensenyant un xic les dents.
Va teixint al teler llana vermella;
entre sospirs s'esmuny una cançó;
i atura el bleix per escoltar millor.
A la llàntia es consum l'oli d'oliva,
rondina el corc a dins del seu forat,
i un ventot barroer que empeny i tiba
va grinyolant com un desesperat.
La dona del teler reprèn i es cansa;
el fred a estones li encongeix els dits,
de les portes obertes va acostant-se
un respirar de cossos adormits.
A cada cop la vigilant mestressa
aixeca el front a flor de finestral,
i enfonsa l'ull dins la boscúria espessa
des de la gorja tèrbola al cimal.
La boscúria amb la fosca que s'hi cria
té en aquest punt de calma de la nit
aquella mena de salvatgeria
que ella palpa en el cor del seu marit.
Badívola com és, silenciosa,
amb les esllavissades i amb el cau,
rasposa del coscoll i la gatosa
i el verí de la serp i del gripau,
pels ulls de la mestressa que l'esguarda
la boscúria va entrant-li al moll de l'os,
i si sent pessigolles de basarda,
i un xic d'enrampament a tot el cos,
li ve de gust l'angúnia de l'estona,
encara que del front li pren la pau,
com el lligar de braços fent rodona
pel coll esfereït del comte Arnau.

(Fragment inicial de El Compte Arnau)

* * *

Un gel d'hivern li ha fiblonat l'esquena,
i el Compte Arnau està malalt al llit,
fa bellugar la llengua amb molta pena
i el seu parlar és espès i entenebrit.
Al voltant seu hi ha aquella gent mateixa
que mai l'ha abandonat pel corriol,
cares febroses que el neguit esqueixa,
però no lleven de que es trobi sol.
La barba tremolant damunt la gira,
el Comte Arnau esguarda a la muller,
i li diu poc a poc: -Escolta, Elvira,
el calvari d'avui és el darrer;
em sento que no hi ha plantes metgeres
per treure'm aquest fum de dins el cap.
No em valen cordials ni sangoneres,
que la clau dels remeis ningú la sap.
Però no et pensis que els meus ulls tremolen
ni em tapi la freixura el desconhort;
sé que les obres que pel llit em volen
són les rata-pinyades de la mort.
Al capdavall fa temps que coneixia
que el cor acaba el buf i la cançó,
no puc fer més si m'ha arribat el dia,
ni al món he de quedar-me per llavor.

(De l'obra El Comte Arnau)